Eixe curs 1966-67, les olimpíades del seminari crec que ja havien passat a la història. Els cursos anteriors, els menuts havíem tingut l’oportunitat de veure com els majors emulaven els atletes olímpics, en “versió seminari”: curses i salts de tota mena, llançament de disc i javelina, lligues de futbol, bàsquet, handbol, voleibol, partides de frontó, competicions de natació i salts de trampolí. Fins i tot exhibicions hípiques en el camp de gespa situat entre el primer i segon pavelló amb salts d’obstacles en què participava, ho recorde bé, almenys un  seminarista major d’alguna elit.

Recorde també una distinció que es va fer durant uns anys al “xic més complet del Seminari”, és a dir, aquell que excel·lia en qualitats no sols intel·lectuals (estudis) sinó també esportives. Això degué ser entre les olimpíades de Tòquio (1964) i les de Mèxic (1968). No recorde, en el calaixet de la meua memòria, aquella efervescència esportiva més enllà del curs 1965-66: això no vol dir que l’esport perdera gens d’importància. Liderant aquell lema olímpic de citius, altius, fortius hi havia el professor d’educació física don Víctor Fe Alemany, conegut també pel malnom de  “el capitán Galvao”, probablement per la seua semblança amb el militar portugués. L’autèntic capità Galvao, amb un grup armat de portuguesos i espanyols, es va fer famós l’any 1961 quan segrestà un transatlàntic amb la finalitat de cridar l’atenció mundial per a desprestigiar les dictadures de Salazar i de Franco. Una cosa que no acabe d’entendre, després de tants anys, és el motiu pel qual les paperetes d’eixa matèria quasi sempre anaven firmades per un superior o prefecte quan, tot s’ha de dir, n’hi havia que no sabien ni fer la o amb un canut.

Com qualsevol centre educatiu de prestigi, el seminari tenia aquells anys una revista, titulada SMV, dirigida per don Salvador Castellote, professor i superior de Filosofia i que comptava amb col·laboracions d’alumnes de tots els cursos i també d’alguns professors i prefectes. Dec tindre’n alguns exemplars per alguna banda. Eixa revista era successora d’unes altres com ara Logos (1948) i Diálogo (1953) que jo no vaig conéixer. Com no recorde tampoc, haver vist cap exemplar d’Anales del Seminario de Valencia (1961-1974).

Entre els meus papers apareix un document que dóna a entendre que eixe curs o potser a finals de l’anterior s’havia constituït una Hermandad de Padres de Seminaristas amb una comissió encarregada dels actes de convivència per la celebració  del Dia dels Pares, que tenia lloc a finals de curs. Entre els actes hi havia assemblea conjunta presidida per l’arquebisbe o el bisbe. Eixe esdeveniment se celebraria en anys successius.

Continuant amb el professorat d’eixe curs hi havia don Carlos Piles Chust (de Torrent, † 2016, a 88 anys), vice-secretari i també professor des del 1958. Ens feia classes de religió. Cridava l’atenció la seua tonsura desmesurada, molt exagerada, d’almenys vuit centímetres de diàmetre, de les que aleshores encara portaven els preveres. Era un home sec i gelat, sense cap mena d’expressió facial i proveït d’un falcat de definicions tridentines en llatí de l’estil “Quid est sacramentum? Sacramentum est signum sensibile a Christo permanenter institutum ad significandam et conferendam gratiam” (encara me la sé de memòria, quines coses!), i també altres com “De sacris oleis”, “De numero sacramentorum”, etc., algunes de les quals acabaven en “Anathema sit”. Ja es poden imaginar vostés que allò no era molt divertit i la classe pareixia més aïnes l’antesala d’un auto de fe en un procediment del tribunal del Sant Ofici. Tot açò no vol dir que fóra mala persona, ni de bon tros.

Molts anys després se’m va aparéixer en un somni —a això segur que Freud o algun deixeble seu trobaria alguna explicació, com no!—. En aquell somni jo portava un capirot i ell, en el paper de Torquemada, em recriminava el meu comportament: “Aspirans ad presbyteratum qui auderet cum virgine ambulare atque desiderio conficitur, anathema sit” o alguna cosa pareguda. Déu meu, que fort! Em vaig despertar tot suat perquè anaven a cremar-me viu en una foguera com si fóra un heretge. Fa uns anys, mentre estudiava el catecisme del Book of Common Prayer del protestantisme anglés del 1604, em va aparéixer de nou una definició de sacrament semblant a la que ell ens havia ensenyat. “What are the sacraments?” “The sacraments are an outward and visible signs of  inward and spiritual grace, given by Christ as sure and certain means by which  we receive that grace”. De sobte se’m va fer present la seua imatge. Les esglésies catòlica i anglicana, a més de coincidir en la definició de sacrament, coincideixen en més coses.

Perquè es facen una idea del planter de professorat que teníem, el Rector Rodilla Zanón, fidel al seu criteri de donar als futurs sacerdots una formació tan completa com fóra possible, va fer que com per un encanteri, hi apareguera el músic del Conservatori de València don Amando Blanquer Ponsoda (Alcoi, 1935–València, 2005), un home que havia estudiat a París amb Olivier Messiaen. El seu malnom era “don Gerundio”. Ell em va ensenyar a posar les mans damunt les tecles del piano i on eren tots els do, i em  va explicar la diferència entre les tecles blanques i les negres. A un dels semisoterranis, crec que prop de la capella major, hi havia almenys vint sales xicotetes amb un piano cadascuna. Llàstima que jo no parara més atenció a les seues lliçons, ja que aleshores estava enjogassat amb el futbol, la música moderna i la guitarra. De tota manera, un company de curs, Antonio Andrés i Ferrandis (d’Aldaia) va fer carrera: crec que és canonge organista de la catedral de València. Recorde que Andrés ja era organista en la capella del nostre curs mentre que un altre company, José M. Taberner Andrés (d’Alaquàs), de família amb tradició musical,  era el director del cor del curs. Senyor, quins xicons més llestos a catorze o quinze anys! L’un sabia tocar l’orgue i l’altre sabia  dirigir un cor. Jo els observava atentament, tots dos.

Per cert, jo era tenor en eixe cor, però qui millor veu tenia era Alejandro Campos Máñez (d’Olocau), que també jugava molt bé a futbol. Alejandro Campos em feia elevar uns centímetres del sòl quan feia algun solo d’alguna cançó inclosa en els Salmos para el pueblo de Miguel Manzano Alonso (Zamora, 1934), que començaven a popularitzar-se aquells anys. Qui no ha sentit o cantat alguna vegada “Qué alegría cuando me dijeron vamos a la casa del Señor”? Eixe curs i els dos següents vam cantar moltes cançons sacres i també profanes que ens ensenyava i assajava José M. Taberner. També recorde la Misa de la juventud (1965) de Cristóbal Halffter (Madrid, 1930), sobretot de la processional d’entrada: “Yo pondré en ellos una señal, dice el Señor…”.

I ja que parle de música sacra, recorde que parava molta atenció als moviments ondulants de la mà i del braç drets del director dels cants litúrgics en gregorià que encara convivien entre els nous himnes. Ah, i m’aborronava d’emoció quan a la missa de diumenge, a la capella major, cantàvem tots junts i a veus l’himne Peuple de prêtres, peuple de rois (Lucien Deiss, 1921-2007) acompanyats per l’orgue de tubs. Un dels èxits del Vaticà II va ser la incorporació de les llengües autòctones i himnes a les cerimònies religioses. Al nostre territori tot es feia en castellà. Les cançons litúrgiques en valencià van quallar més tard, però  importades de Catalunya: a finals dels seixanta i primeries dels setanta. Uns anys després, el pare Pere Riutort (Petra, Balears, 1935), mitjançant la creació d’unes comissions específiques, va elaborar textos litúrgics, que van culminar amb la publicació el 1975 del Llibre del Poble de Déu, l’aparició del qual va coincidir amb el naixement del blaverisme, i ací estem encara pegant-li voltes a si el valencià és català i tot eixe galimaties. L’Església valentina, si exceptuem casos excepcionals i individuals com, per exemple, el del meu paisà el pare Vicent Micó († 2018 a Turballos), i de molts altres que jo desconec, no ha apostat per la llengua autòctona. Imagine que coincidirem en això.

Deixem la llengua i tornem a la música. Per aquells anys, hi havia dos organistes magnífics al seminari de Montcada que jo recorde: Alberto Biosca (de Fontanars dels Alforins, més gran) i José Luis Sáiz (de Mislata, més jove, un curs davant del meu). Tots dos feien bramar l’orgue amb tubs i no sé quants teclats de la capella major. Hi havia diumenges que, acabada la missa solemne, me n’eixia plorant quan un dels dos  tocava la “Tocata y fuga en re menor” de Bach. Les llàgrimes se m’eixugaven prompte, però, sobretot quan pensava que mitja hora després estaria jugant un partit de futbol, practicant un altre esport i banyant-me a la piscina a l’aire lliure—no importava si era estiu o hivern—; això si no teníem alguna hora d’estudi abans de l’hora de dinar. Sé que Alberto Biosca, rector del meu poble a primeries dels setanta,  es va morir fa uns deu anys, i a José Luis Sáiz, catedràtic de Filosofia, el vaig veure per última vegada el 2012 en el soterrar del meu sogre.

The post Finalment el tercer pavelló (8): esport i música  appeared first on VilaWeb.