Els ingressos de l’hospital van ser, fonamentalment, les almoines que de manera directa es lliuraven al Clavari, amb el nom de “caritats voluntàries”, o indirectament a través de bacins, cepillos (col·locats per diferents llocs de la ciutat), vidrioles que portaven persones triades per l’hospital i que anaven demanant pels carrers…

Per a l’època foral, Mercedes Vilar assenyala els censals propis o heretats, els censos emfitèutics, arrendaments de cases, terres, alqueries… el problema de les quals era el cobrament dels lloguers. Per a ajudar l’Hospital General de València, els rectors, bisbes i mitres episcopals organitzaven subhastes, predicaven col·lectes, demanaven ingressos en espècie, com la feta per Luis Garcia, bisbe de Tortosa, l’11 d’octubre de 1762, qui va manar a tots els rectors de la seua jurisdicció: “Señor Retor, v.m. se sirva avisar y  ASSISTIR y encomendar con muchas veras la sobredicha limosna de dinero,  trigo, gallinas, ropa, y lo que querrán dar…y que se diga en saliendo de Missa,  advirtiendo, que si se dexa para después de comer, no se hará cosa”.

A més de tot això, em centraré en les aportacions que generaven més liquiditat a l’hospital:

1- Privilegis reials. La Monarquia sempre va fer costat a l’hospital. Des de finals del segle XVI tenia el privilegi d’organitzar festes i espectacles públics. Rebia ingressos de festes, jocs de pilota, teatre (Casa de les Comèdies que l’hospital va deixar de regentar a la fi del segle XVIII) i corregudes de bous que li proporcionaven importants beneficis per ser un espectacle massiu i popular. La plaça és propietat de l’Hospital General i gestionada per la Diputació.

En el segle XVII, la Junta de l’Hospital de València, escassa de recursos per a atendre  tots els malalts i expòsits ingressats, va sol·licitar al rei Felip IV el privilegi d’organitzar festes taurines, gràcia que li va ser concedida pel monarca mitjançant cèdula reial per espai de vint anys. La cèdula es va anar prorrogant cada 20 anys fins que Felip V en 1739 va concedir a l’Hospital General el privilegi perpetu d’explotació de les corregudes de bous que se celebren dins la ciutat, a les places dels ravals i als llocs de la seua “particular contribució” que comprenen mitja llegua.

A finals del segle XVIII (1795) es van prohibir les corregudes de bous, però l’hospital havia fet un ús tan rigorós dels beneficis de les corregudes que se li va atorgar llicència especial per a continuar organitzant-ne.

2. Donacions testamentàries. La institució eclesiàstica en general i l’hospital en particular sempre han absorbit una gran quantitat de béns, donats per particulars, persones de rang nobiliari, burgesia i fins i tot fidels d’escassos de recursos.

L’etiologia d’aquestes disposicions testamentàries cal analitzar-les en dos vessants, ja que, d’una banda, tenien un component religiós a través del qual el donant es garantia la vida eterna. Per l’altra tenia un caràcter social perquè es posava de manifest l’estatus socioeconòmic del testador, que a més de les donacions de béns mobles i immobles, n’hi havia que deixaven ingents sumes de diners en metàl·lic per a misses a favor de la seua ànima.

Totes aquestes donacions suscitaran, amb el canvi de mentalitat, l’acumulació de terres i capital en mans mortes i la deterioració econòmica en la segona meitat de la centúria, moltes crítiques a l’interior del món il·lustrat. Les donacions realment van baixar en uns anys en què les necessitats de l’hospital creixien, però la mentalitat il·lustrada, encara que influent al llarg del segle, no va aconseguir d’aniquilar una religiositat sumptuosa i miraclera, consubstancial al poble espanyol.

El rei Carles IV signà el setembre de 1798 un decret en el qual manava que s’alienaren tots els béns seents pertanyents a hospitals, hospicis, Casa d’Expòsits, confraries… El rei es va acollir al mal funcionament i baixa rendibilitat.

3. Els Demanderos. Coneguts també com a caritatius, eren els encarregats de demanar almoines per tot el Regne de València per a l’Hospital General de València, privilegi que ja li va ser concedit pel Rei Ferran en 1513, i ratificat per Felip II i Felip IV. Carles III la tornaria a confirmar amb una Reial Cèdula donada a San Ildefonso el 22 d’agost de 1762.

Aquests demanderos, com he dit, demanaven almoina a les esglésies dels pobles, els diumenges i festes, però també per les cases, alqueries, barraques… i pobles allunyats de la capital. El viatge podia durar mesos.

Estaven obligats a anotar els pobles que visitaven i les quantitats que hi recollien, que entregarien íntegrament en tornar. A canvi, gaudien de prerrogatives, gràcies, privilegis i exempcions que els eren concedits per raó d’aquest encàrrec.

L’honradesa se’ls pressuposava…

The post Fonts d’ingressos de l’Hospital General de València, segle XVIII appeared first on VilaWeb.