El retrat de Miró és en blanc i negre; mira amb un esguard lànguid, amb una certa resignació pel simple fet d’haver de posar davant del fotògraf durant massa estona o, potser, per un motiu més transcendent. Du els cabells perfectament retallats i pentinats. Al front, als polsos i a les patilles, on comencen les orelles de lòbuls lleugerament esquerps, el pèl deixa un límit dens i abrupte. Les celles envolten amb suavitat uns ulls grans, clars, que, segurament, serien més bossuts si no el precedira un bon llinatge.

Intente de deduir el tarannà de la mirada i predomina una sensació de mansuetud. Tal vegada traspua la neutralitat d’una cortesia exercitada durant temps, de la civilitat educada, com el pòsit de subordinació deixat per tots els favors que degué demanar per a guanyar-se la vida d’administratiu en un lloc i altre o per a aconseguir publicar.

La primera vegada que vaig sentir el nom de Gabriel Miró va ser quan els meus pares compraren un pis en un carrer que duia el seu nom. No hi vam viure mai i el vengueren tal com l’havien comprat, amb algunes excuses, però amb la certesa per a mon pare que la ciutat no era el millor lloc on viure. Des d’aleshores, el nom de l’escriptor va pertànyer a la família. Per a mi es va convertir en aquell oncle que se’n va anar a treballar a París i de qui arribava una postal cada tres o quatre Nadals sense haver-lo conegut mai. Sempre el retrobava, ignot, posant-li nom a una plaça, a un passeig o una avinguda; però, com l’infant que encara no sap de lletra, no havia sabut llegir mai cap de les cartes que enviava.

Ha sigut ara que he redescobert l’oncle Gabriel en Años y leguas, en un exemplar que he comprat en un mercadet. La parada de llibres de vell la duien tres dones que semblaven recaptar fons en pro d’alguna causa benèfica que no vaig saber identificar. En vaig agafar alguns que em vam posar en una bossa de supermercat i he començat per aquest. A Miró li agradava de passar les primaveres i els estius a Polop i d’ací van sorgir les pàgines on Sigüenza, el seu alter ego, divagava per la ruralia de la Marina Baixa parlant amb els autòctons, caminant per les sendes, ensumant i contemplant.

La frase manuscrita que han triat en Cervantesvirtual per a presentar la seua obra és: “La paraula no ha de dir-ho tot sinó contenir-ho tot” i, des d’aquest punt de vista, intente de triar-ne una que continga tota la impressió que em produeix la lectura d’aquestes pàgines. Aleshores, m’adone de la subtilesa que acosta i, alhora, distingeix termes com: magnífic o superb, i no sé amb quina m’hauria de quedar.

He baixat com en una peregrinació fins aquell poble. Polop està envoltat de muntanyes. Hi destaca la contundència del massís del Ponotx, una mole dolomítica on alguns diuen veure l’escultura natural d’un lleó adormit. Els solcs que deixen les serres descarnades van prenent el nom de Bèrnia o d’Aitana i s’allunyen altes, deixant el poblet mig pla, mig costerut, ple d’un sol cremant que obliga a buscar l’ombra per a caminar. Per al foraster no guarda res d’especial, com tampoc ho fa la mirada que manté l’escriptor al retrat. O, potser, sí.

A Polop, en la cremor de la vesprada, em vingueren al cap algunes d’aquelles paraules tan plenes llegides dies abans, quan finalment vaig poder entendre les lletres que l’oncle enviava des de lluny: “El xiprer dipositava l’olorosa ombra sobre l’era”, i em vaig sentir orgullós de tindre’l també a la família.

The post Gabriel Miró appeared first on VilaWeb.