Però què passa quan l’escriptor es veu forçat a abandonar l’espai propi per a escriure pàgines? Aquest és el cas de Joan Benesiu (Beneixama, 1963), qui passeja, quasi literalment, els seus llibres arreu d’Europa (Serem Atlàntida, Periscopi 2018) i pels extrems del món (Gegants de gel, Periscopi 2015). De la mateixa manera que ell, els seus personatges deambulen com flâneurs, però també com a refugiats, fugitius i desposseïts.

Gegants de gel imagina la trobada de sis personatges, vinguts des de l’antiga Europa (París, Anglaterra, València i Polònia) i des d’allò que podríem temptar d’anomenar l’Europa d’ultramar (Llatinoamèrica amb Xile i Mèxic), ja que és un continent que ha estat construït per europeus i criolls, gairebé com un espill del vell continent: només cal observar la ciutat de Buenos Aires (sobre aquesta qüestió, l’escriptor Antoni Martí fa broma i diu que Buenos Aires és la ciutat més gran d’Europa, només que s’ha equivocat de continent). Al voltant d’una taula de bar de la ciutat perduda d’Ushuaia, a l’Argentina, els personatges de Gegants de gel van relatant, un a un, els motius pels quals han arribat a parar allà, justament en els últims dies del desembre.

Amb això, el llibre va traçant una multiplicitat de línies simbòliques i narratives molt interessants que mostren quines són les intencions de l’autor. D’entrada, tenim uns elements espaciotemporals molt concrets, és a dir, l’última ciutat i els últims dies de l’any; i aquests elements estan relacionats amb l’origen dels personatges: des del “centre del món” cap al confí, des de l’inici de la tradició (la nit de Nadal en el primer capítol) cap a la fi (l’últim dia de l’any, darrer capítol de la novel·la). A més, el relat guanya riquesa si atenem a les condicions en les quals els personatges han abandonat l’origen, i les circumstàncies que els han fet arribar a Ushuaia. En aquest punt, una série d’elements es repeteixen en cada cas: la crisi, la fugida i la incertesa. I sense haver d’eixir encara del plantejament, veurem que el lloc precís on es troben els personatges té un paper molt important en el desenvolupament de la trama i del discurs de la novel·la. És a dir, una taula diàfana compartida que serveix d’excusa per a construir relats, el bar Katowice decorat amb objectes i restes de la Polònia de postguerra, origen de la propietària. I per damunt de tot hi ha la paraula, el relat de cadascun dels personatges, que va desfilant sense interrupció, sense qüestionaments, i sense condicions.

Tots aquests elements es van desenvolupant i entrellaçant en un trencaclosques literari, reflexiu i històric (plagat de referències a altres llibres, cançons, pel·lícules, etc. que formen una espècie de vol lliure del pensament del narrador), i fent de Joan Benesiu un dels escriptors, tot i incipient, més inquiets i desbordants, o bé insatisfet i desequilibrat pacífic, com el descriu Manuel Baixauli, de qui ja poden començar a presumir la literatura catalana i la literatura en general. Només ens queda llegir-lo i rellegir-lo, fins i tot conéixer-lo: el tenim just al costat de casa!

The post “Gegants de gel”, de Joan Benesiu appeared first on VilaWeb.