Precedeixen la selecció de textos unes línies on aprofiten per presentar la col·lecció —que rep el nom de Crisàlida— on hi podem llegir: ‘No tractem de separar el pensament de la pràctica, sinó d’establir un diàleg amb ella que puga dotar-la de sentit, perquè la teoria no esdevinga mera ideologia’. Certament, aquest lloable esforç per oferir idees estimulants que no conduïsquen a la impotència i a la banalitat el trobarem ben reflectit a les pàgines del llibre.

L’autor, Miquel Amorós, és un pensador i historiador anarquista nascut a Alcoi, ben conegut dins l’entorn llibertari però potser no tant en altres àmbits. El seu treball editorial començà els anys vuitanta del segle passat, durant el seu exili a França on va formar part de la revista Encylopédie des Nuisances (Enciclopèdia de les Nocivitats) i des d’on van elaborar una crítica contundent de la ideologia del progrés. Són també coneguts els seus treballs històrics sobre l’anarquisme espanyol i la seua tasca divulgativa lligada a l’agitació social, amb infinitat de conferències a ateneus, biblioteques o al si de diferents lluites, on s’han discutit les seues idees.

En aquest llibre trobarem una acurada selecció de la seua producció més recent on comparteix la seua visió del món. Poques veus son capaces d’oferir una panoràmica de la descomposició generalitzada de la crítica social en l’actualitat, assenyalant les arrels del cataclisme i avançar per idees que puguen subvenir la causa de la llibertat. Per una banda, extreu balanç de lluites i derrotes passades així com de les teories crítiques que les van acompanyar per tal de situar i comprendre l’actual moment històric, col·locant el focus sobre la distància existent entre mitjans i finalitats o sobre la relativització del pensament i posterior degradació del llenguatge lligades a la filosofia de la postmodernitat. Per altra —i aquestes dues parts apareixen clarament delimitades al llibre—, fa una retrospectiva històrica del moviment obrer, des de Bakunin i Marx fins a les últimes dècades, passant per la Revolució —i contrarevolució— Espanyola o Maig del 68. No es tracta, en paraules de l’autor, d’una ‘tornada nostàlgica cap a tradicions perdudes, sinó un impuls cap a la formació d’una tradició nova de lluita —una nova cultura— mitjançant una reapropiació no doctrinària del passat i una resistència al canvi embogit del desenvolupament econòmic.’ Un tret destacable és que tot i la profunditat de les seues anàlisis, el llibre es desplega amb un llenguatge clar i accessible, evitant les revoltes innecessàries o els miratges intel·lectuals per bastir, com indica el seu títol, textos concisos de combat.

Considerem importants les paraules impreses en aquesta recopilació perquè encoratgen a no deixar-se endur pel corrent i plantar cara a la realitat sense que això signifique caure en un activisme estereotipat i sectarista. Les condicions objectives que ens empenten a articular un moviment anticapitalista contundent hi són ben a la vista, des de l’ambit local fins a l’escala mundial: corrupció, guerra, injustícia, retallades, misèria, desastre ecològic, etc. Tanmateix, les condicions subjectives, les ganes de véncer l’apatia i el conformisme per construir un món on puguem viure d’una altra manera, no cristal·litzen. Reflexionar sobre passat i present tractant d’esbrinar les claus d’aquesta rendició sostenible, es converteix en necessitat imperiosa per a aquelles i aquells que encara somiem amb una ‘societat horitzontal, capaç de defensar-se, descentralitzada, equilibrada, igualitària, no patriarcal i autogovernada.’

The post ‘Geografies de combat’, de Miquel Amorós appeared first on VilaWeb.