És, al capdavall, la interpretació de l’equilibri, la semblança entre la creació i el desgast, entre el fet de transcórrer del temps i la seua magnitud, la qual, els humans tan sols podem aspirar a entreveure, sense quasi arribar a entendre. La geomorfologia descriu cada detall tot imaginant les forces que hi han actuat: la tectònica que forma les irregularitats de l’horitzó, la concordança amb la gravetat i l’erosió que tendeixen a ser implacables quan igualen les diferències entre nivells fins a arribar a la mansuetud d’un l’equilibri horitzontal. En aquest sentit, es genera una continuïtat d’accions que després d’exposar-se a les inclemències del moment, s’erosionen, es transporten i se sedimenten dibuixant un cicle perpetu de matèria que no s’acaba ni comença mai.

De vegades, la geomorfologia tracta les muntanyes com si parlara de la rodonesa d’uns pits tibants i acollidors, descriu les valls talment com si descrivira unes aixelles, uns engonals, un coll o uns muscles. Altres vegades, formula hipòtesis sobre les influències del vent capaç d’esborronar el paisatge fent que les acícules dels arbres s’ericen en un sospir tremolós. Aquesta ciència recorre cada centímetre de paisatge en l’intent de memoritzar la finor de la pell o la planura d’un abdomen amb un avenc al seu mig, potser, tan rodó com un melic. També planteja el frec de la boira que s’esgarra en esquinçalls contra les arestes de granit com una transpiració ansiosa i entretallada. Descriu els ventalls al·luvials com si foren els espais interdigitals d’una deessa d’ungles carmesines, o les dunes, com el pubis cobert per una vegetació jove que es conjuga amb la flaire del salnitre concentrat, mentre les onades d’una mar voluptuosa baten l’arena escampant-la acuradament al llarg de la vora.

Per a ella, per a la geomorfologia, els penya-segats poden ser els límits més abruptes i esquerps, ben oposats a la tònica general de les corbes amb què fou dissenyat el món i, en aquest sentit, els pols terraqüis són els peus glaçats i la llengua i les genives esdevenen fonts que alenen de desig. Quin és el secret perfumat d’aquesta pell?, l’essència de l’argila mullada, la barreja de litologia i màgia? Qui sap si aquesta darrera combinació no siga la causa última de les formacions impossibles d’explicar només amb ciència i, aleshores, cal recórrer al rerefons sentimental -i no tan sols geològic- per a explicar tanta bellesa. Deu ser per això que la geomorfologia necessita el romanticisme, com el riu la llera, per a dur d’ací a allà el moviment just, equilibrador, infinit, que iguala i construeix cada pam de terra.

The post Geomorfologia appeared first on VilaWeb.