Els plataners que hi ha a les voreres estan en plena adolescència. Els han podats perquè resulten més alts del que són en realitat; per això, els han deixat quatre o cinc branques que s’allarguen verticals i primes aconseguint un volum tubular que m’agradaria veure quan brosten. Al final de l’avinguda, quan s’entra al nucli urbà, veus de lluny un campanar modern que, pràcticament, t’ix al pas. Així, l’esglesieta que l’acompanya a uns metres també exhibeix una modernor impactant. D’entrada, no esperava aquest tipus d’arquitectura però els motius se’m revelaran una mica més endavant. És la parròquia de Nostra Senyora de l’Esperança. El conjunt sembla un joc de cubs, encaixats uns dins dels altres, seguint la planta característica de les esglésies. Al creuer s’eleva, amb una solemnitat, entre recent i convencional, un cos octogonal que aixopluga tants altres vitralls. Com deia, el campanar està separat de l’edifici, i sembla l’envàs d’una barra de Toblerone, amb les dues campanetes i una creu en blanc i negre, perquè no es perda la pista sacra.

Al costat de l’església baixa un carrer amb una olivera vella que sembla desenrotllar-se obrint els quatre cimals i deixant el cor a l’aire. Prenc aquest carrer i vaig baixant-lo. De seguida arribe al cantó de baix on comença un carrer que marxa paral·lel al de l’avinguda de dalt i que està estructurat amb una altra filera d’adossats que parteixen fins a l’entrada del poble. Avance una mica més i, per aquesta part, el poble s’acaba de seguida, quasi súbitament.

Al davant s’estén una terra erma, i a la dreta, el riu Albaida que ací forma una mena de llac sota la construcció de la presa de Bellús. Se sent el rodament dels cotxes, allà al fons, per la carretera. El cel continua gris i rugós i bufa un ventet glaçat que note a les mans nues mentre escric. Famílies de canyes formen flocs marronosos, tant, que semblen irreconciliables amb la vida. Enfront, un polígon industrial, tan anodí com tots els que conec, comprimit i tan solitari. ‘Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front’, i això no deixa lloc a la contemplació ni a la poesia.

Em gire i veig el Centre d’Oci; em pregunte qui el pot necessitar per ací. El penell apunta cap a la serra Grossa, grisa i desvalguda. Quan desfaig el carrer, veig que la paret posterior de l’església està plena de nius, alts, d’oroneta. Uns sencers, els altres per reconstruir. Tenen un color blanc, com el fang d’aquestes terres. Ja queda poc perquè retornen els inquilins.

De bell nou sóc a l’avinguda del principi que ara veig que es diu de la Constitució. Al balcó semicircular de l’ajuntament onegen tres banderes sense massa gana; més aïna, pengen molles esperant alguna bufada de vent. En la mateixa façana, el consultori mèdic, a la dreta, i un bar, a l’esquerra. Un cartell anuncia que aquest local tanca els dimarts. El conjunt del consistori i adjacents és un edifici prou nou bastit amb rajoles de cara vista i una miniatura de rellotge rodó que sembla més alt del que està. Comprove l’hora i veig que, malgrat tot, marxa exacte.

Avance pel carrer i quan arribe al cantó m’ature per a llegir una placa escrita amb una cal·ligrafia més o menys gòtica que costa de desxifrar: ‘L’Ajuntament de Guadasséquies en agraïment a l’avinguda de la Constitució durant la celebració del centenari de l’ermita’. La data em resulta il·legible. No acabe d’entendre la qüestió, per estar escrit tot en majúscules: no lligue l’arribada de la Constitució amb el Crist, l’ermita i l’agraïment al carrer. En això que la dona que viu en la casa on penja la placa ix amb una xiqueta i em diu:

-Què fa? Apunta el nom dels carrers?

Jo aprofite, després de resoldre-li la meua comesa en aquell carrer, per demanar-li que m’explique això de la placa i, finalment m’ho aclareix: quan va ser el centenari del Crist, que és el patró del poble, van engalanar el carrer i van participar en aquella festa. Ah!, ara ho entenc.

Satisfet, tire cap avant on hi ha un parc triangular encerclat per una tanca. En un vèrtex està l’entrada i, en el costat oposat, uns escalons et treuen del jardí. Cada pi, cada eucaliptus i l’esbarzer, ocupen un lloc exacte del qual no en poden eixir perquè tota la resta del sòl està empisada. Dues dones feinegen en el jardí. Una, amb un bufador que carrega a l’esquena, forma remolins per recollir les fulles, com si els ho ordenara amb una vareta màgica i mecànica. L’altra, va arreplegant el fullam acovardit que s’amuntega en rogles. L’estrèpit del motor que du a l’esquena és realment feridor. Al bell mig del parc hi ha una font amb dos xorros emmudits i una inscripció pintada amb la data 1963. En un moment, para el bufador i és com si el cap se’m quedara buit, aclarit.

Darrere del jardí està el Centre Cultural bastit amb cara vista sobre pilars de formigó. A l’esquerra està la Casa de la Música amb dos pentagrames de metall que fan de baranes a l’entrada. El de l’esquerra escriu la melodia en clau de fa i, l’altre, en clau de sol. Fa la sensació de capsa de música i que en qualsevol moment obriran la porta i començarà a sonar el dring metàl·lic de la capseta.

Arriba una furgoneta blanca per tal de carregar el brancatge que han arreplegat les dues dones. Jo, mentrestant, davalle per un carrer estret, que serà el carrer Major, i que em fa descobrir la sensació vertadera que sóc en un poble. Abaixa molt empinat cap una església que veig allà baix. Vaig caminant-lo i quasi totes les persianes estan tirades, com pesants faldons. El silenci és total. Hom diria que no hi viu ningú. Quan arribe al final, veig que en aquest carrer també hi ha la placa d’agraïment escrita amb lletra gòtica. En aquest cas sí que aconseguisc de llegir la data del centenari: de 1906 a 2006.

The post Guadasséquies (I) appeared first on VilaWeb.