A principis del segle XIX hi havia a Espanya un rei borbó que es deia Carles IV a qui agradava molt la cacera —els borbons sempre han estat molt interessats a caçar el que fóra, fins als nostres dies—. La seua dona, María Luisa de Parma, també tenia les seues debilitats: li agradava el primer ministre, un home amb gran predicament,  l’omnipotent Manuel Godoy. Godoy no era un valido arreu, era més aïnes amic dels reis, i tenia tant de poder i feeling que  fins i tot tenia en contra tant a la noblesa com als eclesiàstics, dos puntals fonamentals a l’època. 

Ferran VII era el nové fill de Carles IV i María Luísa de Parma, i successor a la corona d’Espanya. Va tenir molt males relacions amb son pare contra qui va conspirar, i també odiava Godoy, a qui considerava un intrús, un contrincant i un perill per a ell. I com tots els reis, tenia bona cosa de noms; tants  que potser ni ell mateix se’ls sabera tots: començant per Fernando Maria Francisco de Paula Domingo Vicente Ferrer (etc., etc., etc.) i acabant per Lorenzo Jerónimo de Borbón (en total vint-i-tres noms). 

Un dels seus malnoms era ‘el nassut’ —que conste que ningú no té culpa de tindre un nas prominent—; era lleig com un pecat, cínic, covard, oportunista, egoista, astut, traïdorenc, mentider, venjatiu, influenciable, ni es fiava ni era de fiar ni de voler, i es va passar tota la vida mirant-se la corona no fóra cas que li la furtaren. En fi, un impresentable de primera divisió a qui els espanyols, que encara creien en la monarquia, van haver d’aguantar vint anys. El seu objectiu no era altre que sobreviure com fóra i on fóra. I a gosades que ho va aconseguir: es va morir al llit!

Qui vulga conéixer més detalls, pot acudir al llibre d’Emilio La Parra López, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Alacant,Fernando VII. Un rey deseado y detestado (Tusquets, 2018). 

Quan son pare va abdicar, Ferran VII va passar de mans de Godoy a mans de Napoleó el 1808 com una pilota. Com tots sabem, als espanyols sempre ha costat molt posar-se d’acord en quasi res —i no parle d’ara—. Eixe gen o eixe virus el portem a la sang i el  transmetem de generació en generació. La bona qüestió és que quan a principis del segle XIX el rei borbó Ferran VII passava sis anys a França, segrestat per Napoléo Bonaparte, els polítics conservadors (tradicionalistes, absolutistes, monàrquics) i els liberals (progressistes, revolucionaris, constitucionalistes), juntament amb representants de les colònies  americanes, es reunien a Cadis per a redactar una constitució per tal de  regular el futur de la monarquia: la Constitució de 1812, dita La Pepa aprovar-se el 19 de març. Mentre els francesos campaven per Espanya, el poble  espanyol els plantava cara i s’alçava per a defendre-la, ja que ni els polítics ni els militars ho feien. Després vidrien molts anys d’enfrontament de les dues Espanyes de sempre, que pràcticament arriben fins ara.

No oblidem que Napoleó era l’influencer per antonomàsia de l’època, que equival a dir que aconseguia el que volia, com ara passar per Espanya per a envair Portugal amb el suport de Godoy. Napoleó manejava tothom i feia el que li rotava a tot Europa; així que  quan va arribar a Espanya va dir: ‘Quina colla d’indocumentats i d’ineptes que hi ha en aquest país’ i va fer rei el seu germà José. Val la pena de revisar eixa jugada magistral de rugbi en el VAR, per si de cas algú no se’n recorda, en la qual Napoleó demana a Ferran VII que li torne la corona a son pare; son pare que li passe a Napoleó i aquest s’anota el punt posant la corona i nomenant rei el seu germà José. Encara com que el poble espanyol no va tragar i es va alçar contra el francés. Ací el poble espanyol va estar a l’altura.

Mentrestant, Ferran VII, presoner a França, i pel que poguera passar, feia la pilota a Napoléo a la mínima ocasió, s’arrossegava servilment, el felicitava per les seues victòries sobre els espanyols —el so fill de puta; espere que no em denuncie cap descendent per injúries— i fins i tot va felicitar José Bonaparte (1808-1813) com el rei més digne del tron espanyol. On es podia veure una cosa igual? Sols a Espanya amb un ‘rei’ tan incompetent.

De les dues Espanyes de l’època, els progressistes volien limitar el poder de l’Església i de la noblesa, i que el parlament controlara la monarquia. La idea no pareixia destrellatada. Els monàrquics, mentrestant, esperaven que Ferran VII tornara a Espanya. Així que, mentre eixos dos equips jugaven els seus partits de futbol a veure qui guanyava, al nostre país teníem els espectadors de sempre: el poble analfabet, aplaudint els que marcaven gol a l’equip contrari.

El dia que Napoleó va deixar lliure Ferran VII i aquest va tornar a Espanya, el poble es va bolcar amb el rei desitjat. Als liberals els va faltar temps per a pegar a fugir on fóra: França o Anglaterra. Total que el camp de futbol es va quedar en mans dels conservadors i dels eclesiàstics amb La Pepa entre les mans: les Corts de Cadis van legitimar el rei. No obstant això, el rei en veure que La Pepa volia controlar-lo, va exclamar: ‘De eso nada, monada. Yo soy un rey absolutista’ i en un tres i no res la va anul·lar i va empresonar tots els qui li la nomenaven. No estava disposat a tragar els constitucionalistes ni els afrancesats, que per això ell era un rei absolutista i dèspota. Solució: ara no quedava més remei que fer-se monàrquic i anar a missa quan voltejaven les campanes. Els conservadors dominaven el camp de futbol, juntament amb els eclesiàstics i una colla de mamons analfabets i aduladors que tocaven l’instrument i la cançó que al rei del mambo del moment li apetia ballar. El poble, sempre voluble, a obeir. Ara bé, també hi va haver gent valenta que va eixir al carrer amb pancartes que deien ‘Absolutismo no’. Era gent com Espoz i Mina que no va voler tragar, o El Empecinado, un guerriller contra els francesos, que va ser executat.

I com que aquest país on vivim tampoc no s’entén sense conspiracions i el conegut lema ‘Quítate tú, que me pongo yo’, doncs va començar una lliga de futbol de vint anys amb els mateixos espectadors apardalats de sempre i a vegades amb corregudes de bous, misses cantades, lluites de gladiadors, música de revetla i didalets debades. Els liberals es van rebel·lar contra l’absolutisme del rei amb el general Riego al capdavant, i la cosa es va posar tan fotuda que al rei ninot no li va quedar més remei que tornar a jurar la Constitució que havia abolit sis anys abans. Amb això va començar el Trienni Liberal d’esquerres que va ser un desastre per la mala voluntat del rei i també per la incapacitat dels liberals.

El guirigall era de tal envergadura que fins que les potències europees no van enviar els cent mil fills de sant Lluís (formats per l’exèrcit francés) per arrasar el liberalisme i tornar els poders absolutistes al rei, presoner aleshores a Cadis, ací no es va aclarir ni Déu. Per cert, Pérez Galdós, de qui enguany es commemora el centenari de la seua mort, va novel·lar eixos fets en un Episodio Nacional titulat Los cien mil hijos de San Luis. Gràcies a Galdós coneixem millor el segle XIX. Visca don Benito!

I com vostés també saben, amb una prova o exemple de volubilitat i ductilitat d’Espanya, els mateixos que combatien als francesos i es trencaven la cara, ara s’abaixaven els pantalons entusiàsticament. I entre unes coses i altres, les colònies americanes, tret de Cuba i Puerto Rico, van aprofitar l’ocasió de dir-li a Espanya: ‘Ahí te quedas, madre patria. Mucho gusto en haberte conocido’ i a poc a poc van anar independitzant-se.

Amb raó deia el professor don Reyes que el segle XIX era un segle caòtic i turbulent, molt més complicat que tot açò que hem recordat hui. I això que encara no havia aparegut en escena una altra joia de la nostra Història contemporània: la filla de Ferran VII, la reina Isabel II que, per mèrits  propis, es mereix una altra lliçó de repàs.

The post Història d’Espanya (2) appeared first on VilaWeb.