Tot eixe conglomerat que cristal·litza en les dues Espanyes que coneixem, Goya el va captar i pintar a la perfecció: dos espanyols partint-se el crani amb dos garrots, la metàfora perfecta de dues faccions o de dues formes diferents d’entendre la realitat: carlistes o isabelins, liberals o conservadors, que si País Valencià o Reino de Valencia, etc., etc., etc.

En eixe relat que discorre zigzaguejant, quan els generals Prim i Serrano, amb l’ajuda de les juntes revolucionàries i part del poble, ja un poc mosquejat i cabrejat, tractaven de completar amb una sopa de lletres la paraula R-E-V-O-L-U-C-I-Ó, la reina Isabel II va haver de fer les maletes el1868 cap a París, on es va morir trenta-cinc anys després al llit. Ja va fer sort la reina perquè a altres països europeus existia una certa tradició d’acabar amb els reis impresentables d’una forma violenta: per exemple, els anglesos havien decapitat Carles I, i els francesos havien guillotinat Lluís XVI. Tampoc crec que la reina, que ja devia haver sentit a parlar de Maria Antonieta, trobara a faltar a l’exili parisenc cap dels polítics-militars que li va tocar lidiar en vida: Espartero, Narváez, O’Donnell, Serrano i el català Prim.

Així que quan els generals Serrano i Prim la van destronar, no és que estigueren cansats de tants governs; segurament el que es rodaria pel cap devia ser més aïnes un canvi de règim. Pobres espanyols!: mig segle perdut lluitant contra els francesos, lluitant entre ells i lluitant contra els desficacis dels reis que els havien tocat —la peste borbónica que deia Salvador de Madariaga—. Però com que els generals Serrano i Prim no van consensuar amb la resta de col·legues militars la forma de govern, li van passar la pilota a les Corts per tal que decidira. I van decidir monarquia.

Una de les màximes innates dels polítics-militars del segle XIX espanyol és la del ‘Mando y ordeno’ i, per tant, desconeixen la tàctica de la negociació. Eixa és l’explicació de tant colp d’estat al llarg de la nostra història. Ah! I també odien això que es diu llibertat d’opinió i llibertat de premsa. I necessiten l’ajuda d’un censor al seu costat per a anar repartint vara: imagine que alguns encara deuen recordar el general Franco sobre aquestes qüestions. I perquè comprenguen la idiosincràsia religiosa dels polítics-militars de llavors: tots eren creients de rutina. Es conta una anècdota molt significativa del  general Narváez (set vegades president del Consell de Ministres d’Espanya entre 1844 i 1868), qui a punt de morir-se, quan el confessor li va dir les paraules sacramentals de rigor: ‘¿Perdona su excelencia a sus enemigos?’, ell va contestar fermament convençut: ‘No tengo enemigos; los he fusilado a todos’.

Tot i que a països com ara Alemanya i Itàlia s’experimentaven noves formes de govern com la república, a Espanya continuava arrelada la tradició monàrquica i el costum que els monarques moriren al llit, encara que hagueren donat mostres evidents d’incompetència.

I com que per la terra no trobaven reis que no foren borbons  —fins i tot ho havien oferit a Espartero, qui va dir que no— el general Prim, que no podia oldre els borbons, en van trobar un d’italià, fill de rei: Amadeu de Savoia (1870-1872). El mateix dia que el nou rei arribava a Cartagena a fer-se càrrec de la corona, assassinaven Prim a Barcelona. El pobre Amadeu va regnar amb sis governs diferents, i li ho van posar tan complicat entre uns (els isabelins) i altres (els carlistes) que un dia ja fartet va dir: ‘Ahí os quedáis, spagnolos, porque a vosotros no hay  quien os capisca’. Tal qual, ja que no li havien donat temps ni de traure’s el ‘curs superior’ d’espanyol quan va abdicar el 1872. Va tindre tothom en contra: al poble, que el considerava un intrús; als catòlics, ja que son pare havia posat ferm fins al papa de Roma; als nobles, que preferien Alfons XII; en fi, que tots en contra: carlistes,  alfonsins i republicans.

The post Història d’Espanya (4) appeared first on VilaWeb.