Tot això en un moment en què la trista realitat és que Espanya estava trencant-se a trossos: fronteres internes, banderes, milícies populars i ningú feia cas al govern central. Hi havia una trentena de cantons o nuclis independents a Espanya, dels quals el de Cartagena es va envalentir  fins que el govern va dir ‘¡A por los de Cartagena!’ i els generals Martínez Campos i Pavía van esclafar la rebel·lió cartagenera. I com que pareix que aquelles corts estaven entretingudes jugant una partida d’alguna varietat de cartes, el general Pavía va donar  un colp d’Estat i es va acabar la Primera República.

Després de l’experiment de la Primera República, mentre es preparava la Restauració de la monarquia borbònica, el general Serrano, en un govern provisional, va traure de l’armari un tratge de mudar per a aquestes ocasions i posar així un poc d’ordre i  tranquil·litat: el de dictador militar. De tota manera, de tranquil·litat n’hi havia poca: el país estava enviscat amb  la tercera guerra carlista (1872-1876), que va començar amb Amadeu de Savoia, continuà durant la Primera República  i acabà amb Alfonso XII.

Així, a finals de 1874, en plena guerra carlista, el general Martínez Campos proclamà rei d’Espanya Alfonso XII qui, amb l’ajuda del conservador Cánovas i del liberal Sagasta, va estabilitzar la monarquia per a una generació, que ja és dir. Ara a més dels partits de futbol de conservadors vs liberals també es podia assistir a alguna xarlotada, amb eleccions amb llistes falses i morts que ressuscitaven per a votar (al govern, és clar), i si calia es perpetrava ‘un ataque a mano armada sobre las urnas o la falsificación de las actas…’ (Salvador de Madariaga, España: ensayo de historia contemporánea,  1930/1978:73).

El carro de la Restauració monàrquica va haver de recórrer a dos aliats coneguts perquè no encallara en el fangar espanyol del moment: l’Església i l’Exèrcit. El segle XIX no s’entén sense aquests dos actors. Alfonso XII es va morir jove (a 28 anys), així que la seua dona (Maria Cristina), es va fer càrrec de la regència i va ser respectada pels republicans (Castelar) i pels carlistes (Cánovas).

I amb tot eixe ambient, encara que resulte difícil de creure, a poc a poc el poble  anava despertant, desemperesint-se, espavilant i instruint-se en les escoles en mans de l’Església —els qui podien, és clar—, mentre veia com naixia la indústria, es milloraven les comunicacions, i s’establien relacions amb l’estranger. La indústria va fer que es formara una classe burgesa, i paral·lelament la classe obrera anava organitzant-se per a millorar les seues condicions de treball. Dos corrents feien acte de presència: el socialisme i l’anarquisme. Els primers creien que es podien aconseguir coses de forma pacífica, mentre que els segons creien que la situació sols podia millorar amb la violència.

Des de les escoles de països com ara Alemanya, França i la Gran Bretanya construïen els seus mites patriòtics i alimentaven un sentiment de ser una nació. Ací és de suposar que eixe nacionalisme espanyol —excloent els perifèrics, és clar—, devia nàixer amb la guerra napoleònica, i per tant, de caràcter antifrancés. Recordem que sota l’absolutisme cafre de Ferran VII, als liberals eren titlats d’afrancesats. Exemples: Goya i Moratín (els dos morts el 1828). La nostra diversitat interna sols es reconeix quan Espanya aposta per la integració a Europa, a la fi del segle següent. Diversitat i nacionalisme espanyol no casen bé entre nosaltres. Posats a posar etiquetes, ací en posem les següents: ‘bon espanyol’, ‘bon català’, ‘bon gallec’, ‘bon basc’, ‘bon valencià’ i, evidentment, els contraris. Però en general, arreu del país, per tal de poder menjar, el poble pla es dedicava al conreu de les terres o a treballar a les fàbriques (on n’hi havia), i l’educació del poble era una cosa secundària —primum vivere et deinde philosophare—. Uns nous aires, això sí, començaven a bufar, tot i que més aviat llunyans.

Per a resumir-ho lingüísticament, si és que açò es pot resumir: després  del període constituent de 1810 a 1812, una vegada discutida a Cadis la primera Constitució de la nostra història, Espanya comença a barallar-se amb paraules provinents del país invasor com ara: assemblea legislativa, eleccions, sobirania nacional, llibertat, drets de l’home, llibertat d’impremta, etc. Paraules que identificaven polítics i ciutadans com a liberals o absolutistes —els dos famosos equips de futbol amb els seus seguidors— segons feren servir o no eixes paraules. I també se n’escoltaven d’altres com guillotina, sans-culotte, igualtat, fraternitat, benestar, felicitat, democràcia, etc., que en arribar ací sonaven una mica estranyes i desllavassades.

The post Història d’Espanya (5) appeared first on VilaWeb.