Ben aconsellat pel seu progenitor (“Instrucciones de Palamós”), a setze anys ja té responsabilitats estatals com a regent, ja que el rei emperador és absent molt temps en campanyes bèl·liques. Com qualsevol fill, alterna els consells paterns amb entreteniments juvenils diversos: cacera, música, disfresses, enamoriscaments i bufons.

Conegut com “el rei prudent”, a poc a poc va anar fent-se un rei buròcrata, a qui interessaven poc els pressupostos estatals, perquè estava més capficat en les guerres, de manera que dels cinquanta anys de regnat només en va tindre mig de pau. Tampoc li entusiasmaven les reunions del Consell i preferiria treballar tot sol rodejat de papers i de secretaris a l’hora de prendre decisions finals. Per si no havia heretat prou patrimoni, ell encara el va engrandir amb l’addició de Portugal i el seu imperi (Brasil, zones d’Àfrica i l’Índia…) i les illes Filipines, primer lloc de l’orient on es va parlar castellà. Fer guerres és una cosa, però costejar-les a base d’impostos als súbdits castellans, era una altra cosa; sobretot quan València, Catalunya i Aragó, amb els nostres furs propis, es negaven a contribuir a la causa bèl·lica.

No va tindre bones relacions amb les esglésies locals ni tampoc amb la romana, així que no és d’estranyar que sofrira diverses propostes d’excomunió d’uns quants papes. No va ser un rei estimat pels eclesiàstics, la veritat. I sorprén molt la imatge estesa que es té d’ell com d’un home fanàtic vestit de negre i sempre ocupat: quan no està resant el rosari està despatxant assumptes d’estat darrere dels seus binocles (un dels primers reis a fer-los servir), i que fins i tot té temps per a escriure a les filles sobre assumptes familiars i domèstics. L’hispanista britànic Geoffrey Parker, el seu biògraf més reputat, diu que ningú tindrà mai temps de llegir tots els documents i decrets rellevants que van passar per les seues mans: era capaç de signar, després d’haver-los llegits, fins a dos mil papers en un dia. Tots eixos documents, per a inri dels historiadors, estan espargits per diferents arxius no sols d’Espanya (Simancas…) sinó també de l’estranger.

Com a bon devot catòlic tenia un entreteniment curiós: era col·leccionista. Va col·leccionar 7.422 relíquies, que incloïen dotze cossos sencers, 144 caps complets i 306 extremitats completes que va reunir personalment entre 1571 i 1598. Per a un catòlic, una relíquia és un signe d’admirable devoció, mentre que per a un protestant és una superxeria. De tota manera, estarem d’acord que 7.422 relíquies indiquen una obsessió compulsiva. Com a príncep del Renaixement també li interessen la pintura, l’escultura, els llibres, la ciència (Academia Real de Matemáticas…), etc.

Tenia bona memòria i es va aprendre fragments d’autors clàssics, que recitava quan se li presentava l’ocasió, però no parlava ni francés ni alemany que li haurien sigut de més utilitat en els viatges a les seues possessions del nord. A més del que he dit fins ací, vostés ara ja saben que els reis sempre tenen temps per a moltes altres coses. El cas del rei Felip II no deixa de ser interessant: igual assisteix a un auto de fe com, unes hores després, presencia una obra prohibida al seu palau, ja que en això consisteix la gràcia del prínceps cortesans de totes les èpoques.

Es va casar quatre vegades. La segona vegada amb la catòlica Maria Tudor, de trenta-vuit anys (deu anys major que ell, filla d’Enric VIII i Caterina d’Aragó) amb la finalitat de tindre un hereu i reconduir Anglaterra al catolicisme, a més d’unir forces contra França, l’enemiga comuna. Però el pla no va acabar d’agradar al Parlament d’Anglaterra, que finalment va acordar que si la reina es moria sense fills, Felip se n’havia de tornar a Espanya en el primer vaixell, com va passar. Això pel que fa a l’afer oficial, ja que en l’àmbit extraoficial el rei Felip també s’entretenia amb la cunyada Isabel (la futura reina) i més jovenetes angleses. Coses de reis, ja saben. Per cert, morta Maria Tudor, la germana Isabel consolida l’anglicanisme, de manera que Felip i Isabel es converteixen en enemics declarats per a la resta de les seues vides.

A Espanya s’estaven difonent aleshores corrents herètics luterans. És a dir, el rei Felip tenia l’enemic a casa, així que els talla amb els autos de fe Valladolid i Sevilla i les segella amb la prohibició d’anar a estudiar i a ensenyar a universitats estrangeres per tal que el país no es contamine amb el virus luterà. El pas següent és consolidar la Santa Inquisició i crear un estat de por.

Per la vida del rei Felip II van desfilar personatges i  esdeveniments que cal almenys mencionar, i que mereixerien cadascun d’ells un altre article: la persecució del protestantisme; les atrocitats comeses pels exèrcits espanyols a Anvers o pels colonitzadors espanyols a Amèrica; Guillermo d’Orange i la seua Apologia (on acusa el rei d’adulteri, d’incest i també d’assassinar el seu fill don Carlos…); el cardenal Carranza (arquebisbe de Toledo); el règim polisinodial. També la mort de l’infant don Carlos; don Juan d’Àustria; la rebel·lió de moriscos a les Alpujarras i la seua deportació; la plata que venia d’Amèrica i balafiada en pólvora i arcabussos per a les guerres de Flandes, oblidant-se de l’economia i encaminant els regnes al precipici econòmic i social del segle següent; la colonització del Nou Món;  el quasi vuitanta anys de guerres als Països Baixos; el duc d’Alba; el baró de Montigny; els serveis d’intel·ligència i correus; la xarxa d’espionatge (la millor de l’època); la construcció de l’edifici més gran del seu temps, el monestir d’El Escorial  on anirien les col·leccions d’obres d’art i de relíquies… Hi podem afegir l’odi mutu entre Anglaterra i Espanya; el duc de Medina Sidonia, l’Armada Invencible (etiqueta encunyada sarcàsticament per lord Cecil Burghley, secretari de la reina anglesa Isabel i enemic i perseguidor dels catòlics); el providencialisme del rei (“Déu ho ha volgut així i em posa a prova”) quan li eixien les coses malament com en el cas de l’Armada Invencible; l’assassinat de don Juan de Escobedo (secretari de don Juan d’Àustria);  l’intrigant  secretari del rei, Antonio Pérez i les seues Relaciones (on retrata el rei com un tirà mesquí, rancorós i obtús), les tres suspensions de pagaments de l’estat (1557, 1575 i 1596) que van quintuplicar el deute heretat de son pare i va endeutar els seus regnes amb banquers alemanys i genovesos; etcètera.

Ja poden imaginar que els enemics del rei, amb la finalitat de desprestigiar-lo, van anar teixint la Llegenda Negra amb molts dels afers acabats d’enumerar i a la qual van contribuir les moltes biografies escrites sobre el monarca, publicades als països protestants en nombroses edicions fins al segle XIX, així com el famós llibre de fra Bartolomé de las Casas Brevísima Relación de la Destrucción de las Indias, amb moltes edicions publicades també fora d’Espanya.

Pressentint el seu final, el rei, que per cert apareix com a personatge dramàtic en dotze obres de Lope de Vega (també té, per tant, la seua dimensió literària), es trasllada de Madrid a l’Escorial on, rodejat de les seues estimades relíquies, mor a 71 anys. El 1992, Geoffrey Parker deia: “Ningú, ni tan sols ara, pot pretendre tindre l’última paraula sobre el governant del primer Imperi on no es ponia mai el sol”. En resum, un rei amb llums i moltes ombres.

The post Història d’Espanya (7): el rei Felip II appeared first on VilaWeb.