Hui recordarem els noms de tres homes que van encapçalar les revoltes de les anomenades Guerres de les Comunitats de Castella (1520-1522). Però, abans de res, rebobinem un poc i contextualitzem-ho tot per a entendre-ho millor. El pare del rei Felip II, Carles I, en arribar a Espanya el 1516 des de Flandes a fer-se càrrec dels territoris hispànics, tenia un xicotet problema: no sabia parlar castellà. El fet que arribara un rei estranger, un xicon de setze anys, a unflar d’impostos els súbdits castellans per a poder finançar la seua coronació imperial a Alemanya, i més en uns anys de males collites a conseqüència d’una sequera pertinaç a Castella, va enutjar des del primer moment els súbdits i se’ls va posar  en contra. El  regne de Castella s’estenia des del mar Cantàbric a l’estret de Gibraltar. Els regnes de Navarra i la corona d’Aragó (Aragó, Catalunya, València, les illes Balears, etc.) amb els seus furs propis, formaven la resta dels territoris hispànics.  La mare del nou rei, Juana “la Loca” estava empresonada a Tordesillas (Valladolid) des del 1509 -i així va continuar fins que es va morir el 1555-, primer per ordre del seu pare, Ferran el Catòlic, i després per ordre del seu fill, el rei Carles I. Per cert, els comuners la volien a ella com a reina i tenien el seu suport, i no al rei Carles.

Recordem també que el rei Felipe “el Hermoso”, amb qui Juana “la Loca” es va casar el 1496, era el fill primogènit de Maximilià I (emperador del Sacre Imperi Romà Germànic) i de Maria de Borgonya, i havia nascut a Bruges (Bèlgica). Van tindre el fill Carles que naix a  Gant el 1500. Així que  el rei Carles es va trobar amb l’herència de quatre avis: tota una loteria en aquell temps!

La bona qüestió és que el nou rei va acudir des de Flandes rodejat de tots els càrrecs administratius de confiança repartits entre consellers i cortesans flamencs perquè no hi haguera malentesos i problemes de comunicació a l’hora de donar ordres. Per a més inri entre, els títols del nou rei apareixia aquell de V d’Alemanya. Com que les Corts de Castella no li aprovaven prou fons per als seus projectes imperials, se’n va tornar a Alemanya a veure com els hi podia aconseguir, deixant el regent Adrià d’Utrecht a càrrec de tot l’entramat administratiu hispànic —el tal Adrià després es convertirà en el papa Adrià VI, només per any i mig—. La gota d’aigua que va fer vessar el got dels castellans va ser l’incendi de Medina del Campo (Valladolid), provocat per les tropes del rei, on van morir molts xiquets, dones i ancians. Tot seguit es va  revoltar part de Castella: Toledo, Valladolid, Salamanca, Segòvia, Àvila, Palència, Madrid, Aranda del Duero, Medina del Campo, etc. Andalusia, que formava part de Castella, va romandre fidel al rei. Els revoltats estaven encapçalats per Juan Bravo, Juan de Padilla i Francisco Maldonado.

Després de moltes batalles, el dia de la decisiva batalla de Villalar (Valladolid), el  23 d’abril de 1521, va ploure a cànters i també el dia anterior, de manera que l’aigua van embassar i enfangar el terreny i els genets de les tropes reials es van  poder moure amb més comoditat que no la infanteria dels rebels (amb barrils de pólvora, bales de ferro, pics, pales, aixadelles, etc., arrossegats  per carros de bous) i la seua artilleria (amb canons de gran calibre). En poques paraules: lentitud de moviments dels comuners en un terreny pla davant de l’agilitat i rapidesa de les tropes monàrquiques que atacaven des de les llomes amb  pendent a favor seu. El resultat final ja se’l poden imaginar. En el moment del campe qui puga i tots fugint, les tropes comuneres van ser capturades i els tres capitostos principals condemnats a mort l’endemà per un tribunal presidit pel conestable de Castella, i decapitats als afores de Villalar.

Resolt aquest episodi, el rei Carles I es va poder centrar a restaurar i consolidar el catolicisme, que figurava en el primer lloc de la seua agenda, batallant contra França, els turcs i els protestants, i deixant en herència al seu fill Felip II dominis i guerres per tot arreu. Així, entre els dos, pare i fill, per tal de seguir finançant les costoses empreses bèl·liques de l’imperi, quasi van aconseguir l’ofegament i despoblació del regne de Castella.

No sé exactament si és per això que hui en dia Castella i Lleó encara commemoren l’aixecament dels tres líders comuners que van lluitar per la justícia i llibertat dels seus pobles i contra els desgavells imperialistes de Carles I, el rei que va aconseguir “el imperio en el que nunca se pone el sol”, deixant-nos arruïnats i endeutats a la resta per als segles posteriors. Al segle XIX, els moviments liberals també consideraven els comuners com a models de lluita per la llibertat. Bona prova d’això és el quadre històric de l’alcoià Antonio Gisbert Pérez Ejecución de los  comuneros de Castilla (1860), que es troba al Congrés dels Diputats.

I una prova que la Història no s’acaba mai d’escriure definitivament sinó en revisió permanent és que ara els historiadors han pogut esbrinar, amb sofisticats mètodes d’investigació, que els comuners van perdre la batalla de Villalar el 23 d’abril perquè eixe dia i l’anterior va caure un diluvi que féu intransitable el terreny de la batalla. Si no haguera plogut, probablement el desenllaç haguera sigut prou diferent: això diuen.

Per aquells dies a València i Mallorca els gremis i camperols també s’aixecaven contra els senyors feudals en la coneguda Revolta de les Germanies, que va ser esclafada amb el suport de la noblesa. Però eixa és una altra història. De qualsevol manera, la lliçó que cal aprendre dels comuners de Castella és que cal aixecar-se contra qui calga, sobretot quan qui deté el poder intenta burlar-se del poble, tant hi fa que siga un rei impresentable, un president de govern mentider, un professor injust, un inquisidor implacable, un funcionari prepotent, un empresari sense escrúpols, un prevere pedòfil o un batle dèspota. Igual té.

La nota pacífica i simpàtica que contrasta amb aquesta època turbulenta descrita passa  a la població pròxima de Cocentaina, capital del Comtat —segons llisc en la portada de la revista El Comtat, Any XXXIV, núm. 406, abril 2021—, on  “El 19 de abril de 1520 en este lugar sagrado, cuando la cristiandad se desgarraba entre hermanos, y en plenas luchas de Germanías en Valencia  y de Comunidades en Castilla, el icono de la Mare de Déu que presidía la Capilla del Condado, milagrosamente lloró veintisiete lágrimas durante la Santa Misa, prodigio que consta en testimonio notarial”.

I clar, com que l’any passat estàvem confinats i els contestans no van poder celebrar el cinc-cents aniversari d’eixa efemèride tan important per a ells, ho celebren enguany amb un programa d’actes adaptat a les exigències sanitàries de la pandèmia. Quant a l’acta notarial del Miracle de la Mare de Déu, destaque l’interessant article de  Rafael Ferri Vallés titulat “Aportaciones a la aparición del acta notarial del Milagro de la Virgen de Cocentaina” (El Nostre Ciutat d’Alcoi i Información d’Alacant, tots dos del 17 d’abril del 2021). Així, com podran veure, la Història i les històries no s’acaben mai d’escriure; els que ens acabem, curiosament, som nosaltres.

The post Història d’Espanya (8): els comuners de Castella, ara fa cinc-cents anys appeared first on VilaWeb.