Concretament aquests dies, a l’hora del dinar, els monjos estem llegint el llibre de Yuval Noah Harari 21 lliçons per al segle XXI, un text summament interessant i que recomane. En el pròleg, Noah fa referència al seu llibre Homo Deus, la seua segona obra, on aquest pensador israelià explorava ‘el futur de la vida humana a llarg termini’. Yuval Noah plantejava en aquest llibre uns problemes ben actuals. Per una part, el fet ‘que els humans podrien, amb el temps, esdevenir déus’, i per l’altra, ‘quin podria ser el destí últim de la intel·ligència i de la consciència’. L’autor es fa una sèrie de preguntes, ben importants, que tots ens hauríem de plantejar en aquests moments. La més impactant de totes elles és ‘Com puc trobar una base ètica ferma, en un món que s’estén molt més enllà dels meus horitzons, que fa voltes completament fora del control humà?’. Una pregunta punyent que, ara més que mai, en aquest temps que la Covid-19 està alterant el ritme del nostre món, tots ens hauríem de fer.

Al llarg de la història hem vist l’evolució des de l’Australopitec a l’Homo Habilis, el Neandertal, l’Homo Erectus i l’Homo Sapiens. I ignorants (i creguts), nosaltres ens pensàvem que l’home era el centre del món i per això després de l’Homo Sapiens crèiem que hauria de vindre (evolucionant?) l’Homo Deus, amb uns hòmens capaços de dominar el món amb la tecnologia i la ciència. Però com hem pogut comprovar aquests dies, un virus, un xicotet virus, ens ha desinstal·lat del confort que teníem i ha enfonsat l’Homo Deus. El virus ha modificat el nostre ritme de vida, ha trencat els nostres esquemes, sempre ben definits i controlats, ha paralitzat la societat, ha posat la sanitat en una situació difícil i ha creat una crisi econòmica i social difícil de gestionar. Aquest virus ha paralitzat els viatges, el futbol i el bàsquet, el teatre i el cinema, i fins i tot les celebracions litúrgiques amb fidels. I això que crèiem que ho teníem tot apamat.

És interessant de veure que en les imatges poètiques del capítol primer del llibre del Gènesi, quan Déu creà la llum i el cel, la vegetació de la terra, el Sol, la Lluna i les estrelles, els animals i els monstres marins i finalment l’home i la dona, l’autor d’aquest llibre sempre acaba reconeixent que allò que havia fet el Creador era bo i bellíssim, ja que cada intervenció de Déu naixia de la seua bondat. I per això hi havia una harmonia entre l’home i la dona i els altres éssers vius.

Però al Gènesi (com també als nostres dies) l’home trencà l’harmonia de la creació. De fet, l’home és l’única espècie que és capaç de destruir les altres espècies i a si mateix. Així ho ha dit el filòsof italià Massimo Cacciari, qui ha afirmat que ‘cap espècie no ha accelerat la seua extinció, tant com els humans’.

Per això quan l’home vol ocupar el lloc de Déu (tal com ho veiem al Gènesi, amb Adam i Eva, i també als nostres dies), volent fer-se un Homo Deus, acaba per perdre el seu sentit últim de criatura amb les altres criatures. Per això cal que després d’aquesta pandèmia, l’home (amb la humilitat de saber que un virus ha desbaratat el seu ritme de vida) torne a ocupar el seu lloc en el món, sense voler creure’s un Déu. Cal que els hòmens aprenguem a conviure entre nosaltres i amb els altres éssers vius, deixant de banda l’orgull, l’egoisme, la indiferència, l’afany de diners i l’obsessió per destruir el planeta. Cal que els hòmens, que sovint ens creiem els reis de la creació, siguem més humils, ja que quan ens pensàvem que ho podíem tot i que ho controlàvem tot, un xicotet virus ens ha recordat que no som uns déus. Per això ens convé llegir de nou l’encíclica Laudato si, del papa Francesc, per adonar-nos que no som els propietaris de la creació, i que per això mateix no podem continuar abusant-ne.

La professora de la Facultat de Teologia de Catalunya i religiosa de la Companyia de Maria, Claustre Solé, deia en una conferència que al Gènesi ‘trobem el missatge de Déu, que sempre és salvífic, en uns textos concrets’. I és que el Gènesi és ‘una evocació a existir, a la vida sense lluita’. Per això els qui creuen que ‘la creació és un escenari i l’ésser humà, l’amo’, la professora Solé els diu que ‘estem fets de la mateixa pasta que els animals i els éssers vius’. Encara més: la professora Claustre Solé afirma que ‘l’ésser humà serà o no semblant al creador, si governa amb tendresa l’univers creat’. I és que no es tracta de dominar la creació en el sentit de destruir-la, sinó de cuidar-la.

L’expresident de l’Uruguai, José Mújica, ha dit que l’únic que l’Homo Sapiens pot aprendre d’aquesta epidèmia, és ‘una sensació d’humilitat’ que ens pot fer més humans. La llàstima seria que, com diu també el Sr. Mújica, es tornara a demostrar que ‘l’òrgan humà més sensible no és el cor, sinó la butxaca’.

La nostra supèrbia ens volia fer creure que érem intocables. Però un minúscul virus ens ha posat al nostre lloc: l’home només és una espècie entre les altres espècies que no pot maltractar el planeta, sinó que ha d’aprendre (d’una vegada per totes) a viure en harmonia amb tothom, allunyant de nosaltres el desig destructiu que nia al nostre cor. Només així podrà nàixer una nova humanitat.

Per això mateix, en aquests moments convé tant seguir el consell de Yuval Noah Harari per a trobar una ‘base ètica ferma’ que ens ajude a viure més humanament i més fraternalment. I és que l’Homo Sapiens no pot arribar a Homo Deus ni que ho vulga. I quan ho intenta, destrueix la creació i es destrueix a si mateix. La pregunta és si aprendrem la lliçó que ens dóna la Covid-19, o bé ensopegarem una vegada més amb la mateixa pedra. O amb un altre virus. De nosaltres depèn no tornar a cometre els mateixos errors.

The post Homo Deus appeared first on VilaWeb.