Hi ha un ampli consens a escala internacional sobre el fet que la falta de previsió i la intensificació de les retallades en els sistemes públics de salut i investigació, sobretot a partir de la crisi de 2008 (per no parlar de la qualitat de l’aire i altres factors associats als estils de vida), han contribuït a agreujar la crisi sanitària. Aquestes qüestions essencials, no obstant això, són desviades del debat públic pels seus responsables dia rere dia, en un intent escandalós de situar el focus mediàtic en els presumptes errors a l’hora de gestionar una crisi sanitària per a la qual -no ens enganyem- no té ningú una recepta màgica.

Acceptar que la gravetat de la situació sanitària a Espanya l’ha provocada una gestió deficient (els més atrevits afigen el terme negligent), pot ser tranquil·litzador: canviem els gestors, i arreglat el problema. Però hi ha una avaluació indispensable que hem de fer, si del que es tracta, com a societat, és de no tornar a entropessar amb la mateixa pedra. Aquesta avaluació implica reconéixer l’estat actual dels pilars que sustenten l’edifici social (Sanitat, Educació, Dependència, sistema productiu, ocupació, etc.), en molts casos un fràgil castell de cartes.

Amb aquesta intenció avaluadora m’he proposat d’analitzar algunes de les dades socioeconòmiques fonamentals en el context de la Vall d’Albaida, per a pintar un retrat realista de la situació actual de la nostra comarca. El primer, essencial, és la demografia, perquè en la seua evolució i composició podem trobar algunes claus per a entendre què som hui.

Així doncs, presentaré les dades demogràfiques brutes de la Vall d’Albaida en l’última dècada; apuntant, això sí, possibles relacions amb processos socials, econòmics, polítics o culturals d’un abast supracomarcal. Com deia abans, es tracta de fer visible en quina situació ens trobem i com, a partir d’ací, podrem enfrontar la crisi que ve. Per a no exercir de pitonissa (molt habitual en sociòlegs, politòlegs i economistes), he decidit analitzar tendències i no fer projeccions. Perquè, com va escriure Machado, ‘ni está el mañana -ni el ayer- escrito’.

Les dades que ens compten i com explicar-nos les dades

La població de la Vall d’Albaida ha decrescut ininterrompudament des que arribara al seu màxim històric en 2010 (93.507 habitants). La reculada ha sigut especialment accentuada entre els anys 2011 i 2016, a ritme de més de mil habitants menys per any, estabilitzant-se a partir de 2017 lleugerament per damunt dels 87.000 habitants, encara que sempre amb una considerable tendència a la baixa.

El creixement de la població entre 2008 i 2010, malgrat la crisi econòmica ja evident a la fi de 2007, s’explica per la lenta assimilació dels efectes de la crisi financera per part de ‘l’economia real’, i pel marge temporal necessari perquè les poblacions s’ajusten a les noves condicions objectives marcades per la crisi. Aquest marge es deriva de la naturalesa poc flexible -tot i les reformes en pro de la seua flexibilització- del mercat de treball, format per persones (no per coses), fet que fa que girs massa sobtats puguen provocar ruptures traumàtiques, fins i tot revoltes i inestabilitat.

Siga com siga, la població de la comarca comença a ajustar-se a partir de l’any 2011, i ho fa pel costat més feble, és a dir, per aquells individus amb menys arrelament al territori: els estrangers, que havien arribat a la comarca atrets pel fort dinamisme econòmic de finals dels 90 i primers anys del nou mil·lenni. Com veurem en pròxims articles, aquesta capacitat d’atracció de població estrangera té a veure també amb canvis estructurals en el mercat de treball en aquests anys, en procés de readaptació al nou marc de la globalització econòmica.

En qualsevol cas, si la població total descendeix en aquests pocs anys en més de 6.000 persones, el nombre d’estrangers ho fa en prop de 4.000, un fet que hauria de suscitar una reflexió profunda sobre la capacitat de la comarca per a oferir als nous habitants estabilitat i perspectives de futur. No és una qüestió menor en absolut, ni basada en arguments bonistes. En àrees com la nostra, amb una taxa de natalitat baixa i un elevat índex d’envelliment, la població estrangera (de no ser que es produïsca un nou babyboom que ja no espera ningú) és un element indispensable per a assegurar la reproducció social i la sostenibilitat del territori. D’altra banda, no és un assumpte desconegut per als valldalbaidins, sinó una cosa perfectament assimilable al que va succeir a partir dels anys 60 amb l’arribada de milers de manxecs i andalusos.

L’abandó en massa (o expulsió, segons com es mire) dels estrangers de la Vall d’Albaida és un afer que agreuja un dels problemes centrals d’un territori marcat pel despoblament en l’última dècada: l’envelliment de la població. I és que el saldo vegetatiu (diferència entre naixements i defuncions) d’aquests anys adquireix valors negatius en una comarca que, d’altra banda, ha més que duplicat el nombre dels seus habitants residents a l’estranger.

La gran majoria d’aquests actuals valldalbaidins emigrats (més de 900 més des de 2008) són joves que, com veurem en pròxims articles, no han trobat acomodament a la comarca per diferents raons: desocupació, precarietat i altres característiques de l’ocupació existent, desindustrialització parcial, sobreformació acadèmica, recerca de millors oportunitats, etc. En qualsevol cas, la veritat és que a partir de 2008 els joves comencen a formar part del que podem dir ‘excedent demogràfic’, servint l’emigració internacional com a vàlvula reductora de la possible pressió exercida per joves sense acomodament clar a la comarca.

Veurem en els pròxims articles com aquesta emigració de joves i residents estrangers ha contribuït a rebaixar les dades de desocupació a la Vall. De moment només m’ocuparé de les seues conseqüències en l’evolució de l’estructura de la població (piràmide poblacional), que ha invertit en aquests deu anys el percentatge entre joves (de 16 a 29 anys) i adults madurs (més de 64 anys).

Malgrat la clara evidència que es mostra en la disminució del pes poblacional del grup de joves i el creixement dels majors de 64 anys, cal dir que el nombre de joves està sobrerepresentat per la persistència en el padró local de molts estudiants universitaris que viuen fora de la comarca i que, després d’acabar els estudis, probablement no tornaran.

Amb aquesta ràpida inversió de la piràmide poblacional ve aparellat un altre fenomen demogràfic, com és l’increment en la taxa de dependència. Aquesta taxa mesura el percentatge de població sobre el total d’habitants que és considerada, per trobar-se fora del grup de població activa, dependent de la riquesa generada per aquells i aquelles que es troben en edat de treballar.

És a dir, si sumem els menors de 14 anys i els majors de 64, obtenim que més de la meitat de la població de la comarca és ja població dependent, un fet d’importància vital si s’afig, com veurem en pròxims articles, que el poder adquisitiu de les famílies (renda familiar disponible) ha descendit significativament en aquest període.

A manera de tancament, alguna conclusió inconclusa

Com he assenyalat, la Vall d’Albaida ha experimentat en els últims deu anys una considerable pèrdua de població. El punt d’inflexió el marca la crisi econòmica de 2008, moment en el qual es reverteix la tendència anterior a l’increment poblacional. La pèrdua d’habitants es produeix, sobretot, en els trams d’edat més joves, una gran part estrangers arribats a la comarca en la dècada anterior, que havien permés d’equilibrar la tendència cap a l’envelliment.

En només una dècada, la Vall d’Albaida ha passat de ser un pol d’atracció de població a expulsar-la per primera vegada en la seua història recent. Les causes són complexes i s’aniran desgranant al llarg d’aquesta sèrie d’articles, però apunten sense cap dubte a una pèrdua d’importància relativa de la comarca (de les Comarques Centrals en general) en un context valencià bolcat, cada vegada més, cap a la costa i el seu model de desenvolupament basat en el sector immobiliari i el turisme.

En aquest sentit, la progressiva desindustrialització i la insuficient reconversió del teixit industrial que ha sobreviscut a la crisi no ofereixen oportunitats d’ocupació (ni en nombre ni en qualitat) per a atraure nous treballadors en els sectors més intensius en mà d’obra bàsica ni perquè els joves qualificats de la comarca puguen trobar treballs a l’alçada de la seua formació. Això explica que, malgrat la pèrdua de població, la desocupació continue situant-se en nivells bastant elevats, fins i tot en aquests últims anys de certa recuperació de l’activitat econòmica.

Per a concloure, una nota sobre la capital comarcal. Ontinyent, al contrari que la majoria de ciutats de la seua grandària i importància, no s’ha deslliurat de la pèrdua de població generalitzada. És una dada cridanera, ja que habitualment els processos de despoblament de les zones perifèriques es donen al mateix temps que una tendència a la concentració de la població en els nuclis més importants d’eixos territoris. No ha sigut així en la capital de la Vall, i les causes d’aquesta ‘anomalia’ han de buscar-se, com és evident, en el procés de desindustrialització ja citat, però també en les dificultats d’Ontinyent per a constituir-se com a centre de provisió de serveis i pol de desenvolupament de la nostra comarca.

Aprofundirem en aquestes idees al llarg d’aquesta sèrie.

The post Horitzons I: Crisi i despoblament appeared first on VilaWeb.