Hartmut Rosa, sociòleg de l’Escola de Frankfurt.

Deia en articles anteriors, potser amb altres paraules, que la crisi té una mica d’experiència d’Il·lustració (amb majúscules), en el sentit que fa llum i obri al qüestionament aspectes de la realitat que fins fa no res semblaven inqüestionables. Per això es presenta sempre en forma de crítica del passat recent (com hem arribat fins ací?) i necessitat de trobar un camí en el present i algunes certeses per al demà (què farem a partir d’ara?). La lògica conseqüència de tot això és que la crisi comence per un desconcert (que ens impedeix d’ordenar el món amb les receptes que fins ahir eren vàlides) i acabe en un xoc entre el desig d’una cosa nova (no tindria sentit pretendre arribar a un punt diferent fent les mateixes coses) i la necessitat d’ordre (entés com a seguretat davant una situació d’incertesa total).

Aquests últims dies, els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la proposta de l’Ajuntament d’Ontinyent i la patronal ATEVAL (Associació d’Empresaris Tèxtils de la Comunitat Valenciana) de potenciar la indústria local mitjançant la posada en marxa d’un clúster tèxtil sanitari, amb la intenció d’aprofitar la forta demanda de màscares i d’altres elements tèxtils de protecció contra el coronavirus i epidèmies futures. La ‘crisi com a oportunitat’ és una forma senzilla (habitual en els llibres d’autoajuda) d’expressar això que el filòsof austríac Josep Schumpeter va anomenar ‘destrucció creativa’ i que defineix la capacitat del capitalisme per a, malgrat les seues crisis recurrents, reproduir-se en el temps sense esfondrar-se.

En un context com l’actual, sembla lògic que l’Ajuntament d’Ontinyent i la patronal reclamen la re-localització industrial com a fórmula d’èxit per a eludir els problemes de proveïment que es generen quan un virus microscòpic interromp els circuits globals de provisió de mercaderies. No debades, un dels successos més inquietants des que es va decretar el confinament ha sigut veure com alguns dels estats més rics acudien al mercat internacional a la recerca de material sanitari bàsic que no podien fabricar de portes endins. L’orgull nacional ferit per un tros de tela i una goma, quantitats desorbitades per materials que fa unes setmanes no arribaven a un euro, defectes de fabricació precipitada, confiscacions en fronteres fins ahir amigues i exposició absoluta a especuladors que fan negoci amb el sofriment alié. Parafrasejant Goya, es podria dir que el somni de la globalització produeix monstres.

No obstant això, re-localitzar indústries o re-industrialitzar territoris és un assumpte que ha de tractar-se amb una cautela especial, ja que el prefix ‘re’ al·ludeix a un moment anterior caracteritzat pel prefix ‘des’ (des-localització, des-industrialització), i aquest sempre implica processos socials traumàtics que s’amaguen darrere d’eixa suggeridora idea schumpeteriana de la ‘destrucció creativa’ del capitalisme. Així doncs, per evidents que puguen resultar les bondats de la recuperació del teixit industrial autòcton (ocupació, desenvolupament econòmic, repoblament, etc.), és necessari no repicar les campanes i tractar de comprendre quines foren les condicions estructurals que van propiciar la deslocalització de la producció a països menys desenvolupats, i igualment, quines són les condicions estructurals que fan ara ‘interessant’ tornar a produir en el territori propi.

Algunes dades i alguns mites de la indústria

La crisi de 2008 va provocar un ràpid descens de l’ocupació en el sector industrial, fins a arribar al seu mínim històric entorn de l’any 2013. A partir d’ací s’observa una lenta però progressiva recuperació, que encara que no arribarà a les xifres prèvies a la crisi, aconsegueix d’estabilitzar-se a partir de l’any 2017 per damunt dels 10.000 treballadors afiliats a la Seguretat Social. Com veurem en l’article següent, la recuperació parcial de l’ocupació industrial està relacionada, primer, amb la gradual recuperació de l’activitat econòmica (això que han anomenat ‘eixida de la crisi’) i, sobretot, amb una transformació profunda en el model d’ocupació i de les relacions laborals.

En qualsevol cas, en el període 2008-2020 han desaparegut uns 2.000 llocs de faena en el sector industrial de la comarca, una dada que contrasta amb l’evolució de la xifra de negoci (ingressos o vendes) en el mateix sector durant la dècada posterior a la crisi. S’observa, a partir de l’any 2008, una ràpida caiguda d’aquesta xifra, sens dubte relacionada amb la reculada de l’activitat econòmica però també amb la desaparició de moltes xicotetes empreses que no van poder fer front al col·lapse econòmic (normalment per tindre més dificultats per a accedir a fonts de finançament). Siga com siga, igual que succeeix amb l’ocupació, la xifra de negoci augmenta progressivament a partir de l’any 2013, aconseguint ja en 2017 nivells similars als d’abans de la crisi.

L’ajust d’ocupació industrial i la caiguda dels ingressos empresarials tenen un punt d’inflexió comuna entorn de l’any 2013, moment en el qual tant l’ocupació (en menor mesura) com la xifra de negoci retornen a l’alça. En relació amb aquesta recuperació, en aquests anys posteriors a la crisi de 2008 té lloc un canvi de paradigma en el model productiu espanyol, que tracta de fer-se competitiu en els mercats internacionals ampliant el seu potencial exportador. Aquesta competitivitat, generalment, s’obté a través de dues vies: alt valor afegit o baixos costos de producció. L’alt valor afegit es relaciona amb la inversió en recerca i desenvolupament (I+D), i la disminució dels costos laborals, amb la innovació tecnològica i organitzativa i la despesa en salaris dels treballadors. Si pensem que la innovació tecnològica i organitzativa depenen en bona part de la inversió en I+D, i tenim en compte que aquesta ha descendit des de 2008 significativament, podem relacionar la millora de la competitivitat del sector industrial comarcal amb el descens de costos de producció, és a dir, dels salaris.

La despesa en salaris, al contrari del que ocorre amb l’ocupació i, sobretot, amb la xifra de negoci, cau vertiginosament durant els primers anys de la crisi econòmica però no es recupera a partir del punt d’inflexió (2013), sinó que s’estabilitza en uns nivells sensiblement inferiors. Aquestes dades mostren com la recuperació de l’activitat econòmica i, parcialment, de l’ocupació poden no implicar una consegüent recuperació dels salaris, sinó tot el contrari. Sobre aquest fet em detindré més en el pròxim article, però vull avançar ací la relació de la desvinculació de la recuperació econòmica, l’ocupació i els salaris amb l’empobriment de la classe mitjana i el sorgiment de la figura del ‘treballador pobre’. És per aquesta via per la qual podem connectar l’augment de la competitivitat de la nostra indústria amb el que els economistes diuen ‘devaluació salarial’ o ‘devaluació interna’.

Com a conclusió, només algunes anotacions

En els pròxims articles tractaré d’analitzar més detalladament algunes de les idees que he apuntat en l’anàlisi de la relació entre ocupació industrial, xifra de negoci i salaris. Amb aquest xicotet estudi sols he volgut mostrar alguns dels aspectes que s’oculten habitualment darrere del relat triomfalista de la recuperació econòmica o la reindustrialització. Per descomptat, aquests dos processos tenen una connotació eminentment positiva en l’imaginari col·lectiu d’una comarca com la Vall d’Albaida, que ha aconseguit resistir històricament l’hegemonia costanera del País Valencià gràcies al dinamisme industrial i a l’esforç dels seus treballadors.

Un altre procés que sembla obrir-se camí en les anàlisis econòmiques és el d’una presumpta desglobalització de l’economia, una tendència inscrita en el ressorgiment d’un cert proteccionisme econòmic en molts països, ara intensificat per l’impensable tancament de fronteres que la crisi sanitària ha propiciat. Alguns s’atreveixen a derivar d’eixa suposada desglobalització beneficis en el curt termini per a les economies més castigades per la globalització, com podria ser una zona industrial com la Vall. Tot i ser evident aquests fets i el ressorgiment de la retòrica nacionalista en alguns dels països amb més pes en el sistema internacional, crec que parlar de desglobalització pot conduir a errors garrafals en el diagnòstic i la planificació del futur pròxim. Sobretot perquè resulta aventurat pensar en una desglobalització de la producció i la distribució de mercaderies sense escometre, també, una desglobalització dels fluxos financers…

No obstant això, si la Vall d’Albaida pot aprofitar la conjuntura per a enfortir el teixit industrial, l’enfortiment ha d’arribar als salaris dels treballadors, perquè en última instància és la seua capacitat adquisitiva la que pot estirar de l’anunciat retorn al desenvolupament econòmic recolzat en el consum intern. A més, la nova crisi econòmica que succeirà a la crisi sanitària tindrà una especial incidència en el turisme internacional, un dels principals pilars de la nostra economia. Un dels problemes del model econòmic actual, font de la seua fragilitat, és haver extrapolat el model laboral del turisme (precarietat, baixos salaris, temporalitat, etc.) al conjunt de l’activitat econòmica.

En parlarem en el pròxim article.

The post Horitzons II. Tornem amb la reindustrialització appeared first on VilaWeb.