La veritat és que la crisi sanitària ha fet possible que un estat, en principi, bastant descentralitzat imposara la pertinència d’afrontar la situació amb un ‘comandament únic’ centralitzat. L’estat ha assumit pràcticament totes les competències en la presa de decisions davant del virus, la qual cosa ha suposat que les autonomies pogueren eludir gran part de les seues responsabilitats en les deficiències dels seus sistemes públics de salut (vegeu Madrid o Catalunya). El pes de la responsabilitat i de la crítica ha portat al govern espanyol a parlar en les últimes setmanes de la necessitat de la ‘co-governança’ per a la desescalada, una cosa que xoca amb la nul·la presència de les comunitats autònomes, fins i tot de les més afectades, en el gabinet de crisi des que es va decretar el confinament.

Passe el que passe a partir d’ara, la crisi del coronavirus és ja una enorme oportunitat perduda per a avançar en el model federal de l’estat espanyol. Alemanya, per exemple, ha posat en ús la seua arquitectura constitucional federal fent responsables els Länder (equivalents a les comunitats autònomes) de les mesures de restricció de la mobilitat. El govern central d’Angela Merkel es limita a establir uns marcs que han de ser respectats, però la presa de decisions recau en els Länder, que poden decidir en quina fase de la desescalada se situen, a risc de retrocedir si excedeixen els marcs conjuntament acordats amb el govern federal.

Des d’aquesta perspectiva, la posició de les comunitats autònomes a Espanya ha sigut fins ara molt més còmoda, perquè ha suposat poc menys que poder llavar-se les mans davant la catàstrofe. El preu a pagar, no obstant això, ha sigut la recentralització quasi absoluta del poder polític, deixant les comunitats autònomes com a simples òrgans administratius subordinats, fins i tot, a la província. Aquesta comoditat es torna ara, una vegada començada la desescalada i evidenciats els tremends efectes econòmics a curt i mitjà termini, en una subalternitat que deixa els governs autonòmics a costa de la bona voluntat del govern de l’estat. I, és clar, aqueixa bona voluntat dependrà de la correlació de forces en el parlament de Madrid. Sobra dir que l’acostament d’aquests dies de Pedro Sánchez a Ciutadans no augura res de bo en termes de descentralització.

En aquest context, demanar un repartiment més just dels paquets d’estímul econòmic pot ser entés com l’actitud del súbdit davant el sobirà. Per demanar que no siga, òbviament, perquè la veritat de l’infrafinançament del País Valencià és inqüestionable. Però per a evitar una política de pegats, les forces polítiques i el poble valencià haurien d’exigir un avanç profund en l’autogovern, una qüestió transcendental que el tripartit PSPV-Compromís-Unides Podem ha deixat de banda els últims anys, centrats en les demandes de finançament just. Potser és hora d’un nou Estatut d’Autonomia. I si en comptes de demanar diners exigim autogovern?

The post I si en comptes de demanar diners exigim autogovern? appeared first on VilaWeb.