L’horitzó pren la consistència lluent d’un full blanc i l’atmosfera que hi ha sobre l’aigua sembla diferent de l’altra que corona les muntanyes de darrere. El del mar és un cel ple de circumvolucions, de cirrus que s’estiren fins a esfumar-se en el sol esmorteït del capvespre. El salnitre caramulla tots els sentits, se senten les olors de les algues, de les closques, dels peixos, de l’escuma caragolada. És la mateixa olor que abans exhalaven les bótes de sardines salades en les tendes de queviures del poble.

En la llunyania un vaixell mercant s’arrossega lent com un caragol. S’hi distingeixen el negre i el blanc que pinten el costat de babord, també la xemeneia roja. L’embarcació sembla un personatge que es fa passar davant d’un escenari de titelles. Enfila la proa al port i, segurament, l’ànsia de la tripulació li transmet una lentitud més que exagerada.

Les gavines es presenten des d’una altra perspectiva. Deixen que els corrents que sobrevolen l’aigua les sustenten sense a penes engronsar-se, amb les ales obertes com a contrapesos, per a ataüllar des de l’aire els peixos. En aquest moment passa un gavinot bru batent les ales amb una rutina quasi racional, a contracorrent, amb el bec catxo, com si tornara a casa després de la feina sabent que demà serà igual.

De vegades, alguna de les ones que creix a prop de la platja és travessada pel centelleig d’una llisa o d’un golfàs musculós i turgent; són l’anhelat botí del pescador solitari que llança i arreplega pacient la canya com si la seua veritable missió fóra ratllar l’arena amb el plom que du l’esquer. Fa l’efecte que quan el gavinot passa a la seua alçada se saluden amb la discreta cordialitat dels proletaris cansats.

L’arena sota els meus peus està esponjosa perquè en algun moment del dia una ona temerària ha volgut arribar allà on cap de les germanes s’atrevia i, en escolar-se, ha deixat tova la sorra. Torne per on he vingut i veig, allà enfront, les muntanyes en una perspectiva atmosfèrica que presenta fosques aquelles que estan més a prop i grises les de darrere. Travesse pel camí marcat les motes cobertes d’una de les botàniques més tenaces que existeixen: el rave de mar que aguanta el rosa pàl·lid de les flors, la corretjola desbordada pel barlovent de les dunes, les espigues de l’almesquí de mar que es creuen amb el borró amb una estretor familiar, les flors blanquíssimes de la safanòria bastarda, les fulles punxants dels cards marins, les mates ja emmudides del gavó, com les restes seques de les assutzenes que ho han apostat tot al bulb que ara dorm sota terra.

“El mar. La mar. El mar…”. Un balanceig entre la immensitat i la petitesa.

The post Immensitat appeared first on VilaWeb.