-I això? -li pregunte.

-Els collidors ja no són d’ací -contesta, sense deixar de caminar-, no tenen la consciència de què costa criar els arbres. A més, van a destall i no poden parar-se perquè la feina els ha de condir si volen tindre un jornal mitjanament digne. I, el més greu és que, això, els magatzems ho saben. S’ha trencat l’equilibri entre els productors i els comerços. En realitat, no va ser mai un equilibri just, però a finals dels vuitanta la cosa es respectava prou més que ara. El collidor sabia que el propietari havia dipositat totes les expectatives d’un any en la collita i tenia cura de les taronges quan les collia. Al capdavall, els mateixos collidors que formaven les quadrilles eren també xicotets propietaris i aplicaven allò de ‘no vulgues per a un altre el que no vulgues per a tu’. Després estava el cap de quadrilla que també vetlava perquè la faena es fera com calia. Ara se’n diuen ‘capos’.

Seguim pel camí, entre els horts, i l’olor de fruita agra ens arriba a bafarades picants. En terra de la majoria dels bancals les taronges es podreixen com panses gegantines. Han mutat la pell per una crosta seca que amaga un cor purulent.

-I eixa és una altra! -diu el Beni- Ara et cullen barata descarregar-te els arbres, sense pagar-te ni un duro; si no, ja veus el percal: les taronges van caient i es podreixen i duen tota classe de maleses per als arbres.

-Mira això -i m’assenyala el cantó que es forma entre dos marges coincidents a l’entrada d’un bancal. Un desordre de botelles de vidre, llaunes, tetrabrics, boles de paper d’alumini, algun paquet de tabac esclafat, un plat de plàstic amb restes de menjar petrificat s’escampen per terra, com si per allí hagués passat un regiment de mercenaris.

-Jo no sé per què són tan porcs! -continua mormolejant. L’altre dia vaig passar per la marjal i vaig veure dos xicons que pescaven. Sota els peus tenien un soll de llaunes de cervesa i paquetets de papes buits. I els tios tan tranquils, saps? Després es van canviar de lloc i van deixar tota la brutícia allí mateix.

-Beni -li dic- em fa l’efecte que estàs fent l’indi.

-Vols dir? -em contesta, reflexiu.

-Si et serveix de consol, saps que jo també sóc de la teua tribu. Ell somriu i continua fent passes sòlides i ballarines, alhora. Faig per explicar-me: estem en perill d’extinció per una cavalleria que ve de fora i contra la qual les nostres fletxes són de joguina. Segurament, passarà allò que ha de passar. No? Tu sempre dius que no hi ha res que passe per casualitat. Què haurem d’aprendre, doncs?

-Cabrons! -murmura.

Mentre baixem, els últims rajos de la vesprada encenen més, si es pot, la Penya Roja, amb una aurèola daurada que es projecta cap al tènue blau cel. L’avalot de les gralles torna, com un munt d’espurnes negres, cap a la paret de roca després d’haver passat el dia buscant-se la vida pels camps. I a mi em ve al cap aquella fotografia d’Edward Sheriff Curtis en què el cap indi es manté digne sobre el seu cavall appaloosa, que s’abeura en un rierol, i el fotògraf només va aconseguir congelar una guspira d’allò que en el passat fou important.

The post Indis appeared first on VilaWeb.