La meua promoció és la del 1969-70, curs en què vam acabar 6é de batxiller i vam fer la segona revàlida del Pla Oficial del Batxillerat Elemental i Superior del 1957. Recorde perfectament, però, que hi havia una altra promoció per davant de la meua: la promoció del 1968-69, que començà els estudis el curs 1963-64 quan es va crear l’institut. A aquella promoció pertanyien, per exemple, Juan J. Climent Miñana (de Benicolet) i José Úbeda Boluda (de l’Olleria), que anaven un curs per davant meu en la Facultat de Filosofia i Lletres i estudiaven Filologia Moderna, com jo.

Hi ha gent que té al·lèrgia a les orles, i els produeix desfici i picor quan algú li en parla. Diuen amb orgull i desdeny: “Jo no em vaig fer ni la del batxillerat ni la de la carrera”. La gent que actua així, finalment ni se’n recorda dels professors que els van ensenyar, i a vegades maltractar (tot s’ha de dir), ni dels companys amb qui van compartir pupitre, esplais, activitats i excursions. Sense orles estudiantils, i fins i tot tenint-ne, esbrinar qui és qui i d’on era cadascú pot ser un terreny fragós i esdevenir un galimaties mal de solucionar. Proven de fer-ho i ho veuran.

Pegue una mirada a l’orla de la meua promoció i hi veig que hi havia cinquanta-set alumnes entre els de la comarca i uns pocs que venien de l’Alcoià-Comtat. Val la pena de fer un bot en el temps de cinquanta-dos anys —de 1970 a 2022— per a veure quina era la situació en el pla de l’ensenyament secundari. Pel que fa a la procedència dels alumnes, onze eren d’Ontinyent; set de Llutxent; sis d’Albaida (n’hi ha un que no apareix a l’orla); cinc de Quatretonda; la Pobla del Duc i Agullent en tenien quatre cadascun; tres de Bocairent; dos alumnes de l’Olleria, de la Font de la Figuera, de Montaverner, d’Aielo de Malferit, del Ràfol de Salem, de Salem i de Muro. I, per últim, de Benissoda, Rugat, Atzeneta d’Albaida i Castelló de Rugat hi havia un alumne de cada municipi. L’institut d’Albaida, com es pot veure, més comarcal no podia ser.

Més diferències: les comunicacions no eren tan bones com les d’ara, i només de recordar els alumnes que venien de la Font de la Figuera m’entra tremolor pel temps que passaven en l’autobús; per no parlar de les línies de transport escolar… Ara tenim instituts per tot arreu, i eixe sentit de germanor comarcal que s’hi palpava fa una cinquantena d’anys ha desaparegut.

Supose que els qui hui en dia tenen poc més de setanta anys i feien estudis secundaris, amb la intenció de seguir a continuació una carrera curta o llarga, devien anar a l’institut de Xàtiva, creat el 1933, o als centres privats reconeguts d’Ontinyent, com ara el col·legi masculí La Concepción dels pares franciscans o el col·legi femení La Pureza de María, en mans no recorde de quina congregació religiosa. L’altra opció era presentar-se a les convocatòries d’exàmens lliures dels instituts de Xàtiva o d’Alcoi, aquest últim creat el 1929.

En acabar sisé i revàlida, un bon grapat d’alumnes de la meua promoció va abandonar l’institut perquè tenia intenció de fer estudis de magisteri. I ja que nomene magisteri, vull afegir que l’accés a eixos estudis era molt flexible aleshores. Amb això vull remarcar que conec gent de la meua edat que els va cursar amb quart de batxiller i revàlida, i uns altres que ho van fer amb sisé i revàlida i uns pocs anys després ja demanaven Preu i prova d’accés a la Universitat aprovada. Així que poden veure que el Magisteri Espanyol es proveïa de professionals que havien cursat un nombre diferent de matèries en l’ensenyament mitjà. L’administració educativa actua sovint d’una manera que només ella coneix i entén. Podria posar més exemples de fets extravagants, però no és el lloc ni el moment. Així que seguim.

Dels vint-i-dos professors que apareixen en l’orla, només em vaig tindre huit aquell curs, el primer que feia a Albaida. De la resta en recorde vuit o deu més, de veure’ls pels corredors, per acompanyar-nos a alguna excursió, per assajar-nos l’obra de teatre que tradicionalment representaven els alumnes de sisé de batxiller el dia de sant Tomàs, o simplement per ser professors dels companys que feien ciències -que n’eren la majoria. Només nou alumnes féiem lletres, així que reconec que érem uns privilegiats de rebre aquelles classes tan personalitzades.

Recorde amb estima els dos anys a l’institut. Professors i alumnes formàvem una gran família. La relació entre tots era excel·lent. Els alumnes sabien molt bé fins on es podia aplegar quan tractaven o es dirigien a un professor. La paraula respecte la portàvem molt interioritzada: era un segell distintiu de l’època. La relació entre els mateixos professors, quasi tots de diferents punts d’Espanya, era també molt bona i això es detectava en l’ambient. Semblava que tots espentaven el carro en la mateixa direcció, cosa molt important.

Personalment, allò que més em va marcar cap al final de l’adolescència, quan feia sisé de batxiller i Preu, era la incertesa del demà. Recorde que a 18 o 19 anys m’obsessionava saber què seria de mi deu anys després i què hauria passat mentrestant. Perquè, si he de ser sincer, no veia gens clar aquells anys. Jo no em trobava entre eixe grup de gent que ho té tot molt clar a quinze anys i diu amb seguretat: “Jo seré metge”, “Jo seré catedràtic d’universitat”, “Jo seré advocat”… Sort que a casa no sentia cap mena de pressió, i sort també que mon pare no era un terratinent i només tinguera un pam de terra arrendat darrere de l’hort de les monges de clausura, a les espatles de la fàbrica de Vidrios de Levante, on cada any feia quatre clots de melonar i algunes hortalisses per a casa. Per aci em vaig salvar de l’explotació i de saber què era anar a refrescar les idees amb una aixada a la mà.

No tinc records d’eixos anys com un jove problemàtic i queferós. Crec que em vaig saber comportar prou bé i segurament això ho devia a aquell pòsit sedimentat durant els anys a Montcada. Tampoc vaig patir cap malaltia física digna de menció que m’apartara més de dos dies seguits dels estudis. He sigut un home sa tota la vida i això també ho dec a l’esport practicat durant l’adolescència; ja se sap: Mens sana in corpore sano. No he portat mai una vida de cràpula, i si en algun moment he fet algun desficaci o assaig de vida dissipada, a continuació m’ha entrat un sentiment de culpabilitat tan acusat que prompte he hagut de tornar a la sendera recta.

Per aquella època jo era un jovençol molt enamoradís i les xicones exercien una forta atracció en mi: que li hem de fer! La culpa no era d’elles sinó meua. Però tampoc estava excessivament obsessionat pels seus encants i seduccions, i sovint recordava un vers que no sé de qui era i que començava: “si saps estimar sense tornar-te boig d’amor…”. Tampoc recorde com seguia.

No em va passar mai pel cap d’anar a calmar els instints primaris, que apareixen al final de l’adolescència, amb dones de “moral distreta”: primer, perquè em quedava paralitzat amb l’obnubilació de l’enamorament pur del moment, i segon perquè, a conseqüència de la formació rebuda ja saben on, sempre m’he trobat incòmode en eixos ambients térbols.

L’estiu de 1970 em vaig comprar un tocadiscos molt bàsic i dos discos a cal Pablanquer, al carrer de sant Vicent del meu poble: el Bridge Over Troubled Waters de Simon & Garfunkel, i el doble de Llena tu cabeza de rock de diversos cantants i grups. Aquell estiu vaig descobrir el grup Aguaviva amb l’LP Cada vez más cerca amb poemes musicats dels poetes de la generació del 27 espanyola que em van fer molta companyia el curs següent. La meua nóvia em va regalar pel meu aniversari l’últim disc dels Beatles, el Let It Be, ja que sabia que m’agradaven molt -com a qualsevol jove de la meua generació. Fins i tot hui en dia, quan escolte cadascuna de les cançons d’eixos quatre discos, torne a aquell temps de la meua transició de Montcada a Albaida. I ara que nomene els Beatles, el meu disc favorit seu és l’Abbey Road, curiosament de 1969, però que sona tan fresquet com si haguera eixit ahir.

I want you,
I want you so bad,
I want you,
I want you so bad,
It’s driving me mad,
It’s driving me mad.

The post Institut d’Albaida, promoció 1969-70 appeared first on VilaWeb.