Segurament a eixes altures tothom havia oblidat ja el fantasma del 23-F, s’havia instal·lat al país la cultura dels negocis fàcils i la corrupció, i que tot anava rodat: els fastos del 92, per exemple. El que no sabem és exactament en quin moment el capità del vaixell va perdre el nord. La metàfora del país com un vaixell dirigit i coordinat  pel rei és molt pertinent i cal no perdre-la de vista. No obstant això, tots sabem que un vaixell és una estructura jerarquitzada on cadascú dels seus integrants té una funció molt concreta. En eixa tripulació la majoria de nosaltres som, així és la vida, simples mariners.

Amb el pas del temps, quan el vaixell va començar a escorar i es va obrir la capsa de Pandora amb el cas Nóos, la cacera d’elefants a Botswana i l’aparició de la princesa Corinna Larsen en escena, Espanya estava al caire del rescat, molts ciutadans estaven passant-les magres i el rei amb un numeret dels seus ens deia que l’atur juvenil li llevava la son, quan en realitat sembla que allò que li preocupava era que li col·locaran el gendre Urdangarín ben col·locat on fóra.

No prou content amb tindre vols gratuïts d’Iberia i d’altres companyies pagats per qui fóra, i que els amics saudites li facilitaren allotjaments on desitjara, el pas següent era pensar en l’endemà que ja estava a punt d’arribar i obrir comptes a Suïssa per les obres de l’AVE a la Meca, i agrair els serveis de la princesa Corinna amb transferències a comptes en el país helvètic. Blanqueig de diners i delictes fiscals el rei? Ni pensar-ho. ‘Quina exemplaritat seria això! Allò de ‘Lo siento mucho. No volverá a ocurrir’ que li van redactar els assessors de la Zarzuela va ser la primera estació del viacrucis de les desgràcies que vindrien a continuació. Per cert, algun dia caldria prestar atenció als escribidors dels discursos dels reis, els assessors que decideixen en cada moment les paraules adequades que el rei ha d’articular davant les càmeres de la televisió perquè als ciutadans els caiga la bava.

Una vegada va començar el viacrucis de desgràcies reial, després de la primera caiguda vindrien la segona i la tercera. Vindrien episodis d’obnubilacions en discursos, esvarons —el temps de repapiejar que a tots ens aplegarà no perdona ni els reis—, l’abdicació, i ara som en el capítol de la crucifixió damunt de maletins de bitllets de dòlars. On ha anat a parar el vaixell? On es troba exactament aquell capità? Quan una institució com la corona, dissenyada per a ser exemple per a tota una societat, deixa de ser-ho i s’esquerda vol dir que ja no serveix i que, d’alguna manera, ha deixat de complir la finalitat per a la qual va ser dissenyada.

Jo no entenc gens de cases i coses reials, però opine que quan un rei abdica perd tots els privilegis que tenia. Bo, això és un dir, una frase. Les castes reials sempre tindran privilegis, però els ciutadans, amb els seus viacrucis particulars de dues crisis a l’esquena, estan un poc farts de paraules fofes en discursos reials (entre els quals el de cada Nadal) i de mandangues i tripijocs que ara són font d’inspiració per als vídeos de TikTok, eixa xarxa social xinesa amb dos mil milions d’usuaris.

Ací, a qualsevol altre ciutadà per molt menys li haurien retirat el passaport i s’haguera emés una orde de crida i cerca. Encara com que el rei Felipe VI, assessorat per qui siga, ha considerat finalment son pare com un familiar tòxic perillós, se n’ha apartat  ràpidament i li ha retirat l’assignació de la Casa Reial.

Com que açò no ha fet més que començar, jo estic interessat a esbrinar en què consisteix això de la inviolabilitat d’un rei, és a dir, vol dir que com que el rei és inviolable, pot cometre tota mena de desficacis i no sentir-se afectat perquè sap que tots els actes de corrupció en què està suposadament implicat i les investigacions que vinguen  quedaran  en no res? Segur que no passarà res; ja buscaran la interpretació que calga a la Constitució espanyola o s’inventaran alguna disposició addicional. No es preocupen i dormen tranquils. A més a més això crearia precedents.

La nostra Constitució pareix que estiga escrita de manera que els reis siguen inviolables, té igual que siguen titulars, emèrits, adjunts, en funcions, etc. abans, durant o després de l’exercici. Estaran dos o tres anys buscant la interpretació idònia. Ningú no s’atrevirà a fer un pas, ni la Fiscalia, ni el Suprem, ni Suïssa. El president del govern, molt aquiescent del que passa,  mirarà com passen els núvols pel cel, i Podem aprofitarà el moment per a remugar un poc—ara és un bon moment de remugar-. Però, uf!, ara és estiu! Fins i tot el moment de l’eixida-fugida de Juan Carlos I de Borbó ha estat curosament planificada. És que no perden detall ni en això!

Encara sort que ens queda la reina d’Anglaterra aguantant el figura monàrquica internacional, i no sobraria, per allò de desviar l’atenció, que totes les monarquies del món li feren un homenatge pel seu exemple de dona amb trellat al servei de la corona del seu país fins al dia de la mort. Això sí que és una reina i la resta són bovades! I és que les monarquies, dic jo, haurien de fer públiques les seues agendes i els llocs on arriben els seus vaixells, a pilota passada, és clar,  i pintar també en alguna paret d’algun dels seus palaus unes paraules que sonen molt shakesperianes, però que són de lord Bolingbroke (filòsof i polític anglés del segle XVIII): ‘Com a rei, no oblides mai que ets home; com a home, no oblides mai que ets rei’. Jo, a dotze anys (ja saben que anava per a rector) vaig aprendre l’expressió llatina Hominum est errare. El verb sum amb genitiu significa ‘ser propi de’; per tant: ‘Errar és propi dels homes’.

Tenim material, per tant, fins ara per a una telenovel·la o almenys per a una novel·la com aquella inoblidable que Manuel Vicent va escriure el 2011 sobre l’ex-jesuita Jesús Aguirre i la duquessa d’Alba (Aguirre, el magnífico), on per cert, també apareixia el rei Juan Carlos I de Borbó menjant xoriços, crec recordar. Molt apropiat, sí senyor!

The post Inviolable abans, durant i després de l’exercici appeared first on VilaWeb.