Per això, i per molts altres mèrits, l’autor, el catedràtic Jaume Fàbrega, ha sigut una personalitat coneguda en l’àmbit acadèmic i de la divulgació gastronòmica. Malgrat això, aquest és un cercle relativament menut; i a pesar que l’autor s’haja prodigat per tot arreu, ha sigut els darrers dies quan ha aconseguit ser famós, de veritat. Sembla que Twitter té, entre més, aquesta facultat. I tot ve perquè l’home va publicar un comentari arran del cas de la família de Canet de Mar que reclamava el dret d’un vint-i-cinc per cent de classes en castellà per al seu infant de cinc anys. “M’apunto a anar a apedregar la casa d’aquest nen!” -escrivia- “Que se’n vagin fora de Catalunya. No volem supremacistes castellans”.

Jo vaig conéixer personalment Jaume Fàbrega en un sopar que pretenia recrear la cuina del Tirant. Entre ell i jo estava asseguda la dona d’un metge que s’entretenia, alié, en les suposades suculències medievals. El gastrònom aprofitava qualsevol escletxa en la conversa culinària per a afirmar davant de tots, una vegada i una altra, que el rei Jaume I va ser un veritable “atleta sexual”. I tornava: enumerava de bell nou algunes de les que havien sigut les amants agraciades amb tals favors reials i ho atribuïa, reiteratiu, a l’atletisme sexual del Conqueridor.

A mi em va fer l’efecte que l’escriptor arribava a sentir certes pessigolles cada vegada que rememorava les gestes amatòries del rei. Hi havia una certa compulsió que divagava entre l’erudició, l’afany de protagonisme i, potser, un complex atàvic d’inferioritat. Era igual de cridaner que el color maduixa del jersei que duia, o el disseny tan estilós de les ulleres. La dona del metge semblava embadalida per la retòrica nasal d’aquell homenet que menjava i bevia a boca plena mentre afirmava que el rei En Jaume era, com si l’haguera conegut, un “atleta sexual”.

En acabar de sopar, mentre caminàvem cap als cotxes, es va oferir a publicar una ressenya a la seua secció d’El Temps del llibre pel qual jo havia estat convidat al sopar, Entre perols i cassoles. Després va pujar, discret, al vehicle del metge i la dona. Va ser tan complit que al cap d’uns dies vaig rebre un correu amb l’article que, poc més tard, apareixeria, tal qual, imprés en la revista d’Eliseu Climent.

Em va semblar un bon home i per això em pregunte quina utilitat li reportarà escriure tuits com també aquell altre que li va costar el lloc de professor en la Universitat Autònoma de Barcelona, quan va arremetre la seua catalanitat contra no sé ben bé qui o què. Potser bressola l’anhel amagat de convertir-se en un enfant terrible, a l’estil d’Arthur Rimbaud, capaç d’escriure poesia i traficar amb armes a Etiòpia alhora. No ho sé. Existeix també la possibilitat que aquestes flautades siguen els efectes secundaris dels maridatges amb més vi que companatge, d’estar-se per casa, sol, encoratjat en calçotets.

L’endemà, Jaume demanarà perdó. Emprarà l’excusa més peregrina que li permeta la ressaca adduint la seua cultura rural i no sé quin sentit imaginari o metafòric de les paraules colpidores. Trobe que és una bona persona, per això veig molt encertades les lletres que Isabelle Rimbaud, la germana del poeta, escrivia a la mare tots dos quan vetlava l’agonia d’ell: “Ja no és un jove rèprobe aquell que morirà a prop de mi. És un just, un sant, un màrtir, un elegit”.

I a tot això, esperem que el xiquet de cinc anys estiga alié a tot l’enrenou i que se centre a redactar amb la millor cal·ligrafia la carta als Reis d’Orient. Entre uns i altres li presenten totes les condicions perquè de major esdevinga una víctima turmentada o un talibà. Què hem de fer?

The post Jaume Fàbrega appeared first on VilaWeb.