Aquell món ‘perfecte’, sabem hui que era el vertader aprenentatge per a ser en el futur uns perfectes masclistes adolescents, uns joves masclistes com el primer, uns normals homes masclistes, però no ho sabia ningú. Com a molt sabíem que hi havia personatges un poc rars, també que hi havia joves, homes diferents, de qui tots ens rèiem: eren els marietes, els maricons. I també sabíem que hi havia algunes poques dones que també ens feien riure i que tots les insultàvem amb allò de ‘marimatxos’, perquè ens feia gràcia mirar-les comportar-se com si foren homes. I aquell aprenentatge normalitzat en aquella trista societat dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, diríem que el vam acceptar inconscientment, i que va calar ben endins de la nostra feble consciència, de la nostra domesticada voluntat; va ser com l’efecte d’aquells sagraments que imprimien caràcter, que no s’esborrava mai, com ens explicaven les catequistes.

Hui molts ja sabem ben bé què és això del problema del masclisme i quines les seues greus conseqüències per a les dones. Però saber la lliçó no és mèrit suficient perquè algú puga presumir d’haver deixat ja de ser masclista. Això sí, com deia Gramsci, ‘conèixer quin és el problema és el primer pas per a començar a solucionar-lo’. Encara que solucionar-lo no és una tasca fàcil, ho sabem, perquè per a qui gaudeix dels privilegis que havien de ser de les dones, li resultarà un gran esforç cedir i compartir-los igualitàriament amb elles, a les quals se’ls han furtat des de temps immemorials. I en això estem alguns, ben determinats a canviar, a fer l’esforç de tractar com a iguals les dones, respectar els seus drets i poder un dia deixar de dir que encara som masclistes.

The post Jo sóc masclista appeared first on VilaWeb.