Hui, a excepció dels estudiosos del món acadèmic universitari, ningú no es pren la molèstia de llegir cap obra de Ioannes Ludovicus Vives Valentinus —forma amb què firmava els seus llibres—, entre més coses perquè no hi ha hagut massa interés a traduir la seua obra i menys al valencià; de manera -i això és així- que resulta més fàcil de llegir obres seues traduïdes a l’anglés, per exemple, que no al castellà o a  la nostra llengua, tot i que ell sempre s’identificava com “valentinus”. Cal reconéixer que el 1992, quan es va commemorar el cinc-centè aniversari del seu naixement,  l’Ajuntament de València va editar algunes obres, però en castellà.

Encara ara no ens expliquem com el nostre personatge valencià podia ser un lector tan compulsiu i un escriptor tan prolífic; en altres paraules, una ment tan privilegiada. A més de les Sagrades Escriptures en les llengües originals (sobretot els Salms i altres llibres sapiencials), no sols va  llegir i explicar els autors cristians (sant Jeroni, sant Agustí,  sant Tomàs, etc.) i els  clàssics grecollatins (Ciceró, Sèneca, Virgili, etc.) en les moltíssimes classes particulars que li eixien allí on es trobava, sinó que va escriure unes seixanta obres i moltíssimes cartes, algunes de les quals s’han perdut. Va ser  viatger europeu per necessitat, primer com a alumne i més tard com a preceptor, sempre fent l’ullet a la recerca de patrocinadors a qui dedicava els seus llibres i que aquests li pagaven, unes vegades en forma de mecenatge i altres atorgant-li una pensió temporal (protecció econòmica): París, Lovaina, Bruges, Brussel·les, Cambrai, Oxford, Breda, etc. A més de valencià, sabia castellà, francés (que parlava amb la seua dona), flamenc i anglés. A pesar de moments de penúries econòmiques i altres estretors, el seu prestigi era tan gran que no li resultava difícil de trobar un treball nou quan se li acabava el que tenia, ja que era un home versat en els camps culturals més importants del seu temps: filosofia, filologia, educació, dret, política, història, psicologia, teologia, moral, sociologia, la devotio moderna (un corrent espiritual europeu preocupat per l’intimisme, la meditació, les lectures bíbliques, l’austeritat…), etc. I també en la pobresa, la instrucció de la dona, la pau, la guerra, els diàlegs, la brevetat de la vida, les virtuts, els vicis, l’amor, l’amistat, la discòrdia, el cristianisme, etc.  Tot un figura del seu temps!

D’ascendència jueva pels quatre costats, tot i que la seua família s’havia convertit oficialment al cristianisme un segle abans del seu naixement, Vives es va cuidar molt de caure en la temptació de tornar a Espanya (d’on havia eixit a 16 o 17 anys  després d’assistir a l’Estudi General de València, una de les primeres universitats) quan, a la mort de l’humanista i gramàtic Antonio de Nebrija (1522), li van oferir la seua càtedra en Alcalà d’Henares. Va fer bé de no vindre,  ja que la Inquisició hauria acabat amb ell com va fer amb tota la seua família. En aquell, temps la “nostra” Inquisició oferia espectacles públics gratuïts, amenitzats pel Tribunal del Sant Ofici,  amb moltes vesprades memorables, la finalitat dels quals era educar el poble en el camí de l’ortodòxia (catòlica, s’entén). La Inquisició considerava heretges aquells que no pensaven com ella i, a més, els jueus conversos també estaven involucrats en la revolta de les Germanies.

Vives, afortunadament, tenia molt desenvolupat el sentit de l’olfacte i de la supervivència i no va caure en el parany d’Alcalá d’Henares. És més, va suportar la persecució de la família i altres adversitats amb estoïcisme cristià, sine querela (sense queixa), el lema o divisa de la seua vida, sabent molt bé que estava en el punt de mira de molts que el consideraven sospitós. Malgrat les adversitats, no va permetre mai que l’odi s’apoderara del seu esperit. Gràcies a eixe instint de supervivència i filosofia de la vida podem gaudir dels escrits d’un dels humanistes més prestigiosos del seu temps. Tot i que considerava l’erudit Erasme el seu mestre, i que aquest l’elogiava pels seus profunds coneixements en diversos camps, també hem de dir que l’humanista holandés (un antisemita declarat que menyspreava el món jueu), mirava el valencià amb cert recel i en el fons no l’estimava, coneixedor del seu origen. Una prova de què dic és que les prestigioses impremtes de Basilea (a l’actual Suïssa) no se li van obrir per a publicar-li les obres fins que Erasme no va tancar els ulls definitivament en 1536, tot i que les relacions entre ells ja s’havien trencat el 1527. Cal no perdre de vista que Erasme era un home molt poderós en el seu temps i no exempte de prejudicis. Vives, per la seua part, va esgrimir unes armes ben diferents: la concòrdia, la capacitat de conciliació i l’enteniment social.

Aquest no és el lloc idoni per a analitzar les seues obres, però no descarte prestar en un altre moment l’atenció que mereix, per exemple, al llibre Sobre la formació de la dona cristiana, que el nostre humanista va dedicar a la reina Caterina d’Aragó, casada aleshores amb Enric VIII d’Anglaterra.

Les obres de Vives estan plagades de sentències plenes de saviesa: una mena de  llavoretes d’or i píndoles útils per a la vida; és a dir, màximes, aforismes, dites, faules, frases fetes, apotegmes, parèmies, proverbis, adagis, símbols o emblemes. D’eixes sentències, n’hi ha d’extretes de tot allò que llegia i estudiava, i també en té de creació pròpia. D’altra banda, existia el costum entre els humanistes de l’època de recollir-les, de desgranar-les a partir de les seues lectures i d’intercanviar-les, com feia Vives amb Budé, Erasme i Cranevelt (el seu millor amic).

La recent aparició del voluminós llibre (1.153 pàgines) de Francesc X. Blay Meseguer titulat Sentències de Joan Lluís Vives (Publicacions Universitat d’Alacant, 2020) és tot un encert, ja que desgrana les sentències vivesianes llibre a llibre. Tota una faena que només qui n’emprén una, d’eixes característiques, sap què significa. És un treball que no pot passar desapercebut perquè ens ofereix la possibilitat d’acostar-nos al nostre pensador valencià a partir d’eixa col·lecció de sentències ordenades per l’ordre cronològic dels llibres que va escriure. Estan en llatí, valencià i castellà; si s’hagueren traduït també a l’anglés, els països anglòfons s’haurien assabentat de qui era el nostre Vives.

Els promet que hi tornaré un dia amb una selecció de sentències del llibre esmentat. De tota manera, els interessats en Joan Lluís Vives i el seu pensament disposen al final del magnífic estudi de Francesc X. Blay de dos índexs: un de temàtic i l’altre d’onomàstic que faciliten molt l’exploració dels temes que preocupaven el nostre humanista, emigrat a Flandes por motius religiosos, i que són, al cap i a la fi, els temes en què s’interessaven els pensadors dels inicis de la modernitat. Ah! Se m’oblidava: la introducció que fa l’autor (p.17-135) és de lectura obligada.

The post Joan Lluís Vives, un valencià desconegut appeared first on VilaWeb.