Aquells dies a l’hospital, tot i que no semblava que hi hauria un desenllaç imminent, véiem que mon pare se n’anava, i que aviat podia arribar el final de la seua vida.

El dissabte 2, com gairebé cada dia, van vindre a veure’l cosins meus i també l’amic Alexandre Alapont. I el diumenge 3 el seu estat de salut va empitjorar, amb una pressió arterial molt alta. Les últimes persones que va veure mon pare, encara conscient, van ser l’aleshores batle de l’Alcúdia, Robert Martínez, i el regidor de Cultura, Josep Millo, que el diumenge mateix vingueren a l’hospital aprofitant que anaven al Palau de la Música a una actuació de la banda de l’Alcúdia.

Una miqueta després de les dotze del migdia va tindre un vessament cerebral del qual ja no es va refer. Aquella vesprada, ja inconscient, amb les meues germanes Teresa i Matilde, van vindre a veure’l ma tia Fina (germana de ma mare) i tots els meus cosins (Matilde, Mario i M. José), unes cosines de Paiporta, poble on va nàixer mon pare, i Santi Vallés, gran amic nostre. Preveient que el desenllaç podia ser imminent, li vaig donar a Santi el text que havia preparat per a l’esquela que volia que eixira publicada al diari Levante-EMV. I ell va fer els tràmits, una vegada va morir mon pare, perquè l’esquela eixira l’endemà, dilluns.

Quan, al voltant de les vuit de la nit se n’anaren tots, ens quedàrem amb ell les meues germanes i jo, i quinze minuts després de les nou, mon pare deixava aquest món.

L’endemà, l’Ajuntament de l’Alcúdia decretà un dia de dol per la mort del seu fill predilecte i Vilaweb (i també La Vanguardia, i l’Avu) es va fer ressò de la mort de mon pare. Levante-EMV publicà un article molt bonic de Santi Vallés.

Al tanatori, van ser centenars de persones les que vingueren per a donar-nos el condol. Veure el batle de l’Alcúdia, Robert Martínez, i Santi Vallés (entre més), plorant desconsoladament, i als balcons del meu poble la senyera del rei Jaume I amb un llaç negre com a senyal de dol, era una mostra de l’estima que molts valencians sentien per mon pare, un home bo, professor, demòcrata, aficionat i cronista de la pilota, referent històric del valencianisme i de la lluita pels drets nacionals del País Valencià, un autèntic maulet, exemple de patriotisme i de virtuts cíviques.

L’únic punt desagradable va ser quan vingué al tanatori el capellà. Quan venia a l’Alcúdia un capellà nou, mon pare i ma mare anaven a oferir-li casa. I mon pare sempre li deia: “Quan jo falte, rese’m un respons, però en valencià. Si no és en valencià, no cal que ho faça”. Quan el capellà que hi havia a l’Alcúdia en aquell moment vingué per a resar un respons, ho va fer en castellà davant l’estupor dels qui ens trobàvem acompanyant les despulles de mon pare. Unes despulles que estaven cobertes amb la senyera del rei Jaume I, cosida per Victòria Casanoves, la mare de Santi. Eren els colors oriflama que mon pare posava al balcó cada 9 d’Octubre i cada 25 d’Abril.

El tabalet i la dolçaina de Miquel Puig i de Dani Miquel acompanyaren les restes de mon pare cap a l’església. A l’entrada del fèretre al temple, van sonar la música de l’Araceli del Misteri d’Elx, i a la comunió, escoltàrem un fragment de la cantata 147 de Bach. L’Eucaristia, en valencià, la va presidir el P. Ignasi Fossas, prior de Montserrat, amb Alexandre Alapont i una quinzena de capellans més, entre els quals el P. Pere Riutort, Llorenç Gimeno, Enrique Masià, Vicent Micó, Vicent Estarlich, Honori Pascual, Josep M. Ruix.

El temple de l’Alcúdia acollí una gernació d’hòmens i dones que volien retre l’últim homenatge a l’home “subterrani”. Així, si no recorde malament, del món de la cultura hi havia Joan Francesc Mira, Eliseu Climent, Francesc Pérez-Moragon, Antoni Ferrando, Maite Simon, Vicent Josep Escartí, Rosa Serrano, Josep Lozano Lerma i la seua dona, Magda Anyon, la professora M. Dolores Amorós, Verònica Cantó, Urbà Lozano, Àfrica Ramírez, Agustí Colomer, Rafa Roca, Maria Conca, Joan-Antoni Llinares, Rafael Armengol, Manolo Boix, Jesús Huguet, Alfons Cervera, Josep Chaqués, Paco Muñoz, Toni de l’Hostal. Del món de la Pilota hi havia el Genovés i el seu fill, i també Benet Vijuescas, Josep M. Catalunya, Fredi, Víctor Iñúrria i els amics de la Tertúlia del Micalet. I de la política Josep Guia, Albert Taberner, Vicent Soler, Enric Morera, Fran Ferri, Joan Baldoví, Emèrit Bono, Ciprià Ciscar, Ana Noguera, els tres batles de l’Alcúdia (Célio Crespo, Francesc Signes i Robert Martínez) i l’actual, Andreu Salom, els amics del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia, i també Sal·lus Herrero, Enric Solà i M. Josep Ortega, de Carlet, Tonetxo Pardiñas, del Micalet, Bernat Clari i Alberto Soldado del diari Levante, Vicent Malonda, amics de l’Alcúdia com Pepe Vallés i Victòria Casanoves, Paco Peñarrocha i Vicenta Casanoves, l’actual director de Saó, Vicent Boscà, amics de Borriana com Juanjo Enrique, nebot del cardenal Tarancon i Jordi Bort, amics d’Albalat, d’Algemesí…

A l’eixida del taüt, Miquel Puig i Dani Miquel, amb els altres membres de la colla, tocaren la Muixeranga, que també interpretaren quan el taüt va ser introduït al nínxol del cementeri.

Algú em va dir que havia trobat a faltar la presència del president de la Generalitat i d’algun altre càrrec del Consell, com el conseller de Cultura. Les meues germanes i jo ni els vam trobar a faltar ni els esperàvem. Sí que es feren notar el president Alberto Fabra i el diputat de Cultura de la Diputació de València, quan ens van enviar uns telegrames de condol en castellà. Les meues germanes i jo vam retornar-los als remitents pel menyspreu que suposava a la llengua que mon pare tant va estimar i defensar. El periodista Francesc Marc Àlvaro va escriure un article en què destacava la insensibilitat del president Fabra i del diputat de Cultura per enviar-nos uns telegrames que no estaven escrits en la llengua dels valencians. No els vam tornar per estar escrits en castellà, sinó per no estar escrits en valencià, que és diferent.

En el moment d’introduir el taüt al nínxol del cementeri, Santi Vallés va dipositar sobre el fèretre un exemplar del llibre que va escriure sobre la vida de mon pare, Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani, a manera d’homenatge, mentre el P. Pere Riutort resava el parenostre.

Com diu Miquel Puig al final del llibre d’Edicions 96 Bausset 101 anys compromés amb el poble, mon pare va ser “un home modest, senzill, de sa casa, de la seua família. Un humanista de la tertúlia de Fuster, amic de Vicent Ventura, de Didín Puig i de Sanchis Guarner entre molts més i moltes coses més. Però sobretot va ser un home del seu poble, que treballà amb humilitat pels seus principis i la seua pàtria, un cavaller de la pilota”. Com acaba Miquel Puig en aquest llibre tan entranyable, “sempre guardarem el seu exemple en la nostra memòria, per la seua contribució a la conformació de la nostra identitat com a poble i país”.

The post Josep Lluís Bausset appeared first on VilaWeb.