Els cursos acadèmics 1969-70 i 1970-71 jo era estudiant de 6é de Batxillerat i Preuniversitari (els actuals 1r i 2n de Batxiller) a l’Instituto Nacional de Enseñanza Media d’Albaida (l’actual IES Josep Segrelles). Tot canvia, però en el fons tot és pràcticament igual. Aquells anys jo projectava el meu futur, si he de ser sincer fugint del treball manual, gràcies a l’esforç inicial dels meus pares de renunciar a tenir uns ingressos meus i confiar en les meues possibilitats de fer estudis universitaris en un moment en què només ho feien els fills de rics o de pares amb més formació, circumstàncies que no eren les meues.

Bé, aquest seria el marc descriptiu del xicon en qui va recaure la tasca, sense coneixements previs en la matèria, de posar en funcionament la biblioteca local.  Sempre que s’ha comptat amb mi, i amb altres persones, per a donar-nos faenes sense cap retribució i ni tan sols les gràcies, hi hem estat. També he de dir que els cursos anteriors jo havia tingut la sort d’estudiar al Seminari Metropolità de València, amb seu a Montcada, i va ser allà on em vaig familiaritzar amb el món dels llibres i de les biblioteques i on es troben els fonaments de l’educació d’un xiquet de dotze acabats de fer. Prompte vaig entendre que sense educació no es podia enlloc, i que la ignorància era la pitjor de totes les misèries humanes.

Feta la introducció, anem al gra. Per eixos anys, el president de l’Escola Musical Santa Cecília era l’apotecari don José Valls, que vivia al carrer de l’Església. Aquest senyor em va preguntar si em podia fer càrrec de l’organització de la biblioteca i atendre-la algun dia a la setmana. Vaig dir que sí, com sempre he fet quan m’han demanat alguna cosa. La vaig organitzar i la vaig atendre dues vesprades a la setmana, en compte d’anar-me’n a pegar la volteta diària, passejant per l’avinguda que es deia llavors de José Antonio (l’actual de Jaume I) amunt i avall. No recorde bé com es va aplegar a l’acord que, encara que la biblioteca estava al servei del poble, d’alguna manera la dirigia per l’associació de joves del Nostre Cau, de la qual parlaré més avant.

De tant en tant, el president de l’escola musical posava en les meues mans diversos lots de llibres que aconseguia de la diputació provincial o d’altres llocs. Jo els segellava en les pàgines inicial i final -i crec recordar que també a la pàgina 19- per a acreditar que eren propietat de  la biblioteca. A continuació vaig encetar un llibre de registre d’entrades, de manera que cada volum tenia un número de control (el seu DNI, per a entendre’ns). En una mateixa línia constava, amb la data d’entrada, l’autor, el títol, l’edició, lloc i any. No recorde si s’hi reflectien més dades com la procedència (donacions, compres, etc.), el preu, etc. També vaig confeccionar manualment les corresponents fitxes bibliogràfiques de cada llibre i les  guardava en un fitxer xicotet. Eixes tasques, hui en dia, amb bibliotecaris professionals i programes informàtics de gestió de biblioteques, es fan d’una altra manera.

No recorde bé si hi havia hemeroteca amb les revistes que es pogueren aportar, una vegada llegides pels propietaris, com per exemple el mateix president i els rectors del poble don Fernando Cardona i don Adrián. De qualsevol manera, les revistes no s’hi registraven. 

No existia res que fóra semblant a les biblioteques municipals actuals que hi ha a quasi tots els pobles, amb campanyes d’animació lectora, presentacions de llibres a càrrec dels autors, ni seccions de novetats, d’adults, juvenil o  infantil. Tot estava per fer. Per aquell temps encara era corrent creure que llegir era una pèrdua de temps, que no servia per a res i que la cosa més important en la vida era treballar i fer hores, i com no, guanyar diners a cabassos.

Per ironies de la vida, el curs 1979-80, quan ja tenia el meu destí definitiu a l’Escola Industrial d’Alcoi, em vaig encabotar a muntar una biblioteca al meu centre educatiu, per a la qual cosa vaig haver de convéncer primer que res al director, qui en principi s’hi va mostrar reticent. És clar que en eixa institució centenària alcoiana hi havia molts llibres, però eren tots llibres tècnics i especialitzats. Doncs bé, superada la primera dificultat, encara vaig haver de suportar crítiques de molts professors fets a l’antiga que em digueren: ‘Els xiquets el que han de fer és estudiar, i no llegir novel·les [sic]. La nostra faena és traure els millors mobles amb la fusta que ens arriba’. En fi, sempre hi haurà a tot arreu guardians de la veritat i manifassers la missió dels quals és posar pegues a qualsevol iniciativa que no promoguen ells.

Tornant al poble, el 26 de setembre de 1970 s’havia inaugurat el Nostre Cau, un espai d’encontre obert ‘a tots els qui són i se senten  joves’ (segons deia el fullet d’inauguració) amb la finalitat de compartir inquietuds, una idea que havia nascut en la darrera Setmana de la Joventut que se celebrava aquells anys a finals de maig i que auspiciava l’ajuntament. L’església parroquial va ser la impulsora del Nostre Cau. Dic açò perquè eixe club juvenil, ubicat al principi al carrer de l’Escultor Benlliure, al número 25, es regia per uns estatuts aprovats per l’Arquebisbat de València, i la finalitat del qual era proporcionar a la joventut una formació integral en els seus distints aspectes humà, cultural i religiós.

Per aquell temps, si la memòria no em traeix, l’Organización Juvenil Española (OJE), organisme tradicionalment vinculat als ajuntaments i enclavat dins del Frente de Juventudes, ja no estava operatiu o almenys havia perdut força. Eixes organitzacions depenien de Falange, únic partit autoritzat per la dictadura franquista. Per a mi, com imagine que per a la majoria de gent de la meua generació, dir Falange, OJE i Frente de Juventudes equivalia a la mateixa cosa, i ho associàvem a un local situat a la plaça de la Vila, a un costat de l’estanc, on els xiquets jugàvem als futbolins, al ping-pong i a dames. Crec que les xiquetes no hi tenien cabuda: coses de l’època.

Recordem també que els Scouts s’implanten a l’Olleria de la mà del pare caputxí José de Vinalesa (1907-1973), missioner i home dedicat a l’apostolat de malalts i ancians,  en una de les seues estades (1963-66) al convent ollerià. A continuació, el moviment escolta, de la mà de l’entusiasta i actiu Salvador Mompó, va prendre vol de manera que la gent més jove, no sols del poble sinó també dels pobles dels voltants, hi va tindre moltes més oportunitats de formació amb activitats més en consonància amb la seua edat.

D’alguna manera, el Nostre Cau era un club juvenil alternatiu per a gent que en aquell moment tenia aproximadament de 17 a 25 anys, on es promovien activitats innovadores en un moment d’efervescència cultural al poble: xarrades, llibres, convivències, audicions musicals (com el recital dels Germans Balanzà i d’Araceli Banyuls el dia de la inauguració), teatre (escenificació de les quatre elegies del Llanto por Ignacio Sánchez Mejías de Federico García Lorca el 2 de juliol de 1971 al Depòsit o cine Cervantes), concursos literaris, excursions (per exemple a Cuenca el 28 de febrer del 1971), sessions de cine-fòrum, esports, setmanes culturals, exposicions de pintors locals, jocs (ping-pong, escacs), etc. Recorde, per exemple, que el cine–fòrum el féiem a l’antic cine Goya, on venien experts de fora a moderar els col·loquis, els debats i el contrast de les idees. La primera pel·lícula va ser El último sábado de Pedro Balañá. També recorde La tía Tula de Miguel Picazo, basada en la novel·la homònima de Miguel de Unamuno, així com un cicle dedicat al neorealisme italià amb pel·lícules com Roma, città aperta de Rosellini. Cadascuna d’aquestes activitats tenia un encarregat de coordinar-les. Jo em vaig fer càrrec de la biblioteca i uns altres associats es van encarregar de les altres iniciatives, i entre tots vam canviar un poc l’ambient del poble per als joves, ja que, com Bob Dylan cantava feia alguns anys, els temps estaven canviant. 

De tot això fa cinquanta anys. Podem mirar enrere amb nostàlgia, però malauradament el passat no torna.

The post La biblioteca i més coses de l’Olleria fan cinquanta anys appeared first on VilaWeb.