El text, que es va fer públic el 10 d’agost, amb 8 capítols i una conclusió i adreçat a tot el món, volia explicar la situació d’Espanya, que passava per “una de les més grans tribulacions de la seua història”.

Els bisbes justificaven la carta pel conflicte bèl·lic, ja que en la contesa, segons els signants, es jugava “una partida decisiva en pro o en contra de la religió de Jesucrist i la civilització cristiana”.

La carta es va redactar perquè els bisbes creien que la premsa estrangera havia tergiversat les notícies sobre l’alçament militar, contribuint a una “desviació, que podria ser funesta per als sacratíssims interessos que hi ha a la nostra pàtria”.

Justificaven la seua posició pel seu ofici pastoral, “amb el triple deure de religió, de patriotisme i d’humanitat”. Defensaven la seua actuació relativa al patriotisme perquè “el bisbe és el primer obligat a defensar el bon nom de la pàtria”.

Tot i reconéixer que les guerres són un flagell per a la humanitat, “a vegades és el remei heroic únic per a centrar les coses”. I afegia el document: “Per això l’Església, tot i ser filla del Príncep de la Pau, ha organitzat croades contra els enemics de la fe”. Però de seguida els bisbes matisaven: “No és aquest el cas”. Segons l’escrit, tot i admetre que molts cristians, obeint la consciència i el patriotisme van prendre les armes “per a salvar els principis de religió i justícia cristiana”, l’Església no es feia responsable ni de la guerra, ni de l’acusació d’haver conspirat a favor de la sublevació militar. Sí que denunciava els governs de la República, que van canviar bruscament la ruta de la nostra història “per les lleis laiques que anul·laren drets de Déu”. Per això qualificaven la revolució comunista com a “antidivina”.

Per als bisbes, Espanya estava dividida en dues parts: “l’espiritual, al costat dels insurrectes en defensa de l’ordre, la pau social, la civilització tradicional i la pàtria, i molt ostensiblement en un gran sector, per la defensa de la religió”, i l’Espanya republicana, que era qualificada en la carta de “materialista, marxista, comunista o anarquista”, ja que va voler substituir la vella civilització per la nova civilització “dels soviets russos”.

Els bisbes argumentaven la necessitat d’aquesta carta perquè l’Església no podia ser “indiferent en la lluita”, i per això defensaven que “ara com ara, no hi ha més esperança per a reconquerir la justícia i la pau, que el triomf del moviment nacional”. A més, el conflicte bèl·lic serviria per a fer ressorgir “l’esperit nacional amb la força i la llibertat cristiana dels temps antics”.

En el document de 1973 “Relacions Església-Estat en Espanya”, el cardenal Tarancon reconeixia que l’Església, des del final de la guerra, havia estat considerada “per la immensa majoria del poble espanyol, com la força social i inclús política més eficaç i més influent” i creia que la publicació de la Carta Col·lectiva va ser pel clima “de clericalisme i anticlericalisme d’Espanya”.

Tarancon, tot i que creia que els bisbes “no van pensar lligar l’Església al Règim polític”, sí que reconeixia que “la postura que va prendre la jerarquia en la Carta Col·lectiva va condicionar la vida i l’actuació de l’Església en els anys de guerra i amb el Règim polític que es va instaurar”. Tarancon continuava així: “per a la majoria dels espanyols i dels estrangers, l’Església apareixia lligada a una de les parts en el conflicte. I el més greu és que l’Església apareixia als ulls de molts com una potència bel·ligerant primer, i com el suport més ferm d’una de les parts després, i com la garantia moral de tota l’actuació i de la legislació del nou Règim”.

El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, va consultar una carta (fins aquell moment inèdita) del cardenal Pacelli, Secretari d’Estat del Vaticà, adreçada al cardenal Gomà, on desaconsellava la publicació de la carta. Pacelli escrivia, amb data de 31 de juliol de 1937, deu dies abans de fer-se pública la Carta Col·lectiva: “Tractant-se d’una cosa molt delicada, que es refereix a tots els bisbes d’Espanya, aquesta Secretaria d’Estat creu convenient que per a la publicació d’un document de tanta importància, com és la mencionada Carta, seria desitjable la unanimitat de l’episcopat. Ja que l’Excm. senyor Vidal i Barraquer, com Vosté fa notar en la seua carta, no creu convenient la publicació d’aquest document, i, per una altra part, Mons. Múgika i potser altres bisbes espanyols no pensen firmar-la, la Secretaria remet a la coneguda prudència de Sa Eminència que veja si no seria prudent de suspendre’n per ara la publicació”. Aquesta carta de Pacelli, no se sap perquè. no es va arribar a enviar al cardenal Gomà.

Evidentment, Franco i el Règim s’aprofitaren del suport de l’Església, “per la seua gran força social i política i n’exigiren pràcticament una aprovació indiscriminada [continuava Tarancon en aquell document de 1973] a la seua manera d’actuar, ja que el nou Règim havia salvat l’Església”. Així, “per gratitud, l’Església a Espanya estava obligada a donar suport indiscriminadament al Règim”.

Vuitanta-cinc anys després de la Carta Col·lectiva, el record d’aquest text hauria de servir perquè la jerarquia actual defense amb fermesa la llibertat i la independència de l’Església. I també, perquè els nostres bisbes no tornen a posar-se al costat d’una opció política concreta, beneint un Règim o un partit polític. Encara que es diga cristià.

The post La carta col·lectiva dels bisbes espanyols de 1937 appeared first on VilaWeb.