Un cas palés d’importació d’aquest tipus d’empreses han sigut els centres comercials. Imagine els moderns expedicionaris a la recerca de negocis, per a copiar enlluernats en descobrir les possibilitats empresarials quan traslladaren aquelles idees a una mediterrània encara verge. Així, per exemple, se sap que els centres comercials es dissenyaren en origen per tal de facilitar el consum en les latituds fredes on el sentit comú recomanava de quedar-se en casa gran part de l’any. No obstant això, aquest prototipus es va adoptar sense manies fins al punt de deslligar totalment el teixit comercial, que ací estava format per tendes familiars, que, aleshores, desaparegueren, amb la participació també d’altres motius, sense remissió.

És el mateix que la integració de les festes de graduació implantades fins a les llars d’infants que acomiaden el curs amb els nadons repentinats, toga, beca i birret talment com si es llicenciaren a Harvard. Així mateix, l’admissió de l’estètica i distribució dels edificis és un altre exemple del fenomen d’imitació paradigmàtica. Les quadrícules perfectes dels adossats que s’arrengleren per tot arreu formen el mateix biòtop on transcorre la trama de la pel·lícula American Beauty, i, de fet, des de fa anys formen en la majoria de casos la part grossa de les noves ampliacions urbanístiques, sense que el fenomen estranye ara mateix a ningú.

Per això dic que aquest edifici on visc em recorda aquells que apareixien en Melrose Place, un projecte amb què algun d’aquells especuladors urbanístics s’il·luminà amb negoci força seductor dut directament des de Miami. Però, en realitat, el que s’ha produït ha sigut -com en tantes altres coses- un mestissatge barroer entre la pretensió de vendre un estiueig permanent i l’estil de vida que s’ha dut ací tradicionalment. És com vestir-se amb una camisa hawaiana arrufada per a anar a collir taronja.

Aquesta finca en concret té tres escales exteriors separades per dos patis comunitaris, com si visquérem als Cayos de Florida. La majoria d’inquilins estan de pas i això es dramatitza en un entrar i eixir constant de cares desconegudes, en una amalgama d’olors escapant-se que vénen de cuines forasteres que evoquen un petit mapa mundi. Els llocs comunitaris se situen, per tant, en terra de ningú i és aquest un aspecte interessant d’analitzar. De fet, als dos patis i les escales hi habiten una sort de pelusses salvatges que s’adhereixen als cantons i que formen part del paisatge. Algunes avancen o retrocedeixen segons des d’on bufe el vent, i arriben a desaparéixer per tornar a sorgir rejovenides quan cauen unes gotes. Per cert, no he vist mai ningú netejar ni escales, ni pati, ni ascensors. No sé qui se’n cuidarà, de tot açò; deu ser la Providència. En realitat, supose que aquells que entren i ixen després d’estar-se uns mesos o unes setmanes no estan per a inoportuns pagaments extres de comunitat.

Així, es pot dur un inventari dels objectes que apareixen als patis: agulles d’estendre descostellades que cauen des de la terrassa, puntes de cigarrets que naveguen pel mar que es forma quan plou perquè els embornals pateixen una obstrucció crònica. També es pot seguir l’evolució dels excrements dels discrets animals de companyia, és a dir, la conversió de la matèria orgànica en inorgànica, tal com ocorre amb les restes dels bocins caiguts a una criatura que berenava.

Malgrat no haver-hi cap lloc enjardinat, alguns dels llogaters perennes flanquegen les portes amb tests de plantes raquítiques. Totes tenen en comú l’excés de reg, símptoma que denota l’edat dels propietaris que disposen de tot el temps del món per a amanyagar exageradament els vegetals engabiats. Per sort, és un lloc silenciós: no se senten veus, ni televisors, ni altres sorolls particulars. Únicament, el lladruc dels gossos que demanen d’eixir després d’estar-se tot el dia sols o la porta d’entrada que bat de nit i de dia.

La importació d’idees, segurament, és una bona cosa, però acaba desvirtuant-se quan als destinataris se’ls canvia l’entorn i han d’adaptar-s’hi. Alguns, a aquest fenomen, li diuen enriquiment cultural. Jo, ara com ara, no sabria com qualificar-lo perquè, entre altres coses, no he viatjat mai a Amèrica, ni cuine, ni estenc la roba al terrat, ni tinc animal de companyia, ni plantes que em flanquegen la porta d’entrada.

The post La comunitat appeared first on VilaWeb.