En primer lloc tenim el verb de la tercera conjugació corrumpo, el participi del qual és corruptum. De corruptum ve el substantiu llatí corruptio, que immediatament reconeixem en les llengües del nostre entorn geogràfic, com ara corruzione en italià,  corruption en anglés i francés, i Korruption en alemany. El Tesoro de la Lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias (1611), accepció 2 assenyala: ‘Corromper los jueces, cohecharlos’. Cohechar significa ‘Sobornar con dádivas al juez, al testigo o a cualquier otra persona para que diga o haga lo que nos está bien…’. Quant al diccionari de l’AVL en l’accepció 3 diu ‘Delicte consistent en el suborn de funcionaris’. El Covarrubias ja no el podem ampliar però el diccionari de l’AVL sembla que necessita posar-se al dia, ja que sols es fixa en l’àmbit funcionarial i judicial, quan la trista realitat és que la corrupció aplega a tots els racons on l’home posa la mà.  

Això mateix li passa al de la RAE. L’accepció 4 diu: ‘En las organizaciones, especialmente en las públicas, práctica consistente en la utilización de las funciones y medios de aquellas en provecho económico o de otra índole, de sus gestores’. Jo no sé dir exactament com es podria ampliar el sentit de la paraula, però em pareix que  amb les martingales més sofisticades que descobrim cada dia es podria ampliar i explicitar un poc més aquest concepte.

En l’Antiga Roma els candidats a les magistratures feien un passeig en públic al voltant del Fòrum Romà o a l’esplanada del Camp de Mart per a sol·licitar vots. Això és el que ara diríem ‘fer campanya’. Els candidats anaven vestits amb la toga candida o toga blanca, d’on ve la paraula candidatus, “candidat”. Doncs, bé, eixe era el moment de fer les promeses electorals que a tots ens sonaran, i alhora preparar el terreny del suborn, contra el qual es van dictar lleis que el prohibien.

L’escriptor del Segle d’Or castellà Góngora deia sàviament en una lletreta que ‘hasta la sabiduría vende la Universidad’. Segur que açò també els sona i els acudiran al cap molts exemples en els  últims anys, com també Auro clausa patent, és a dir, ‘Amb or s’obrin les coses tancades’. Una altra expressió llatina molt encertada és Corruptio optimi pessima, que significa ‘La corrupció del millor és la pitjor’ i que es refereix a les persones bones que es converteixen en dolents per causa de la corrupció. L’historiador  Tàcit (c. 54-120) també deia que els estats més corruptes són els que més lleis tenen. 

Bé, prou per hui. Els deixe amb aquest recull de frases per a meditar sobre un mal de la nostra societat. En trien una, tanquen els ulls, la mediten i segurament, si no s’han adormit, conclouran amb la famosa exclamació de Ciceró (106-43 aC) que deia O tempora!, O mores (‘Oh temps! Oh costums!’), paraules amb què el polític i orador es posava les mans al cap per lamentar-se de la corrupció i perversitat dels homes del seu temps. Ell, dels del seu temps, i nosaltres, dels del nostre.

The post La corrupció dels millors és la pitjor appeared first on VilaWeb.