Fa només uns dies, el PP valencià la va mostrar de nou (amb un ridícul espantós), amb motiu de l’exposició “La luz de la Edad Media en la literatura catalana”. Aquesta mostra, organitzada per la Biblioteca Nacional de España, inclou escriptors valencians com Joanot Martorell, Jordi de Sant Jordi o Jaume Roig, com a integrants de la literatura catalana medieval. Els parlamentaris valencians del PP s’han sentit ofesos i indignats i s’han esquinçat les vestidures, perquè (tan erudits com són ells) no accepten que aquests autors formen part de la literatura catalana. Per això aquests parlamentaris (tan entesos en literatura medieval) han exigit a la Biblioteca Nacional de España una rectificació i un respecte pels símbols d’identitat dels valencians.

Segurament aquests parlamentaris tan indignats no deuen recordar que el 13 de febrer de 2017, el rei d’Espanya va presidir la presentació de l’últim volum del projecte d’investigació “El valor económico del español”, dirigit pel catedràtic d’Economia Aplicada José Luis García Delgado, un estudi patrocinat per la fundació Telefónica. En aquest acte, el rei assegurà que el 2050 “750 millones de personas hablarán español en todo el mundo” i que aquesta llengua era “una fuente de riqueza económica tangible”. I assegurà també que l’espanyol ha superat tres desafiaments: “sobrevivir al paso del tiempo, rebasar las limitaciones geográficas y mantener su unidad en la diversidad”. Si hui parlen espanyol més de 550 milions de persones, no n’hi ha cap que qüestione la unitat d’aquesta llengua, i això fa que “la cohesión lingüística” done “buenos resultados”, segons digué el Sr. García Delgado.

La unitat de l’espanyol o castellà és acceptada per tothom com una obvietat. Però la unitat del català és qüestionada (des de fa dècades) d’una manera irracional pel PP valencià. Aquest partit nega la unitat de la llengua que parlem a Vila-real, Manresa, Ordino, Campell, Maó o l’Alguer. La mateixa Sra. Bonig, de tant en tant, emprèn una nova creuada (després de la ridícula proposició del PP sobre l’origen del valencià a partir de l’iber) per defensar que el valencià i el català són llengües diferents.

Però la Sra. Bonig, que va assistir al XVIII congrés del PP com a màxima dirigent d’aquest partit al País Valencià, fa el ridícul, una vegada i una altra, ja que el congrés del PP del 10,11 i 12 de febrer de 2017, consagrà la unitat de la nostra llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La ponència “Educación, innovación y cultura”, coordinada per la diputada (catalana) Andrea Levy i amb els ponents Juan Vicente Herrera, Asier Antona i Miquel Vidal, afirma en el punt 125 del capítol “El español una lengua de oportunidades” això: “El catalán, el gallego y el vasco son una muestra de la pluralidad que ha sido clave en el éxito reciente de España como modelo de convivencia abierto, diverso e integrador”. I el valencià Sra. Bonig? I el valencià, parlamentaris indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional de España? Com és que la ponència del PP no reconeix el valencià? No sé si la Sra. Bonig va fer una esmena a aquest text. Però en cas que la fera, el text deia el que deia. I reconeixia explícitament i implícitament que a l’estat espanyol no hi ha cap diferència entre el català i el valencià. Encara que els parlamentaris valencians del PP ara hagen fet un nou numeret indignant-se per l’exposició.

El PP valencià diu que la Universitat no té raó quan afirma la unitat de la nostra llengua. L’AVL tampoc, Compromís i el conseller d’Ensenyament tampoc, els socialistes tampoc. I ara, la ponència del PP també està equivocada? Només la Sra. Bonig i els seus companys valencians del PP tenen la raó!

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignants, en quina literatura creuen que s’han d’incloure les obres de Mario Benedetti, Pablo Neruda o Octavio Paz? Seran capaços de dir que no pertanyen a la literatura castellana o espanyola?

Fa uns anys, davant el ridícul del PP, el qui va ser eurodiputat d’aquest partit, Santiago Fisas, recordava a la Sra. Bonig la unitat de la nostra llengua, cosa que també reconeix la ponència del seu mateix partit com una obvietat. La mateixa obvietat pel que fa a l’espanyol, anomenat també castellà, una unitat que cap dels dirigents del PP valencià no qüestiona, i per això el parlen 550 milions de persones. Per això, de la mateixa manera que castellà s’anomena també espanyol, el valencià també s’anomena català, per molt que la Sra. Bonig (a qui li aniria bé matricular-se en primària) i els seus companys valencians de partit (tan ofesos per l’exposició), s’obstinen a negar l’obvietat, reconeguda per tot el món acadèmic, llevat dels “intel·lectuals” del PP valencià.

El president Tarradellas deia que, a la vida, l’únic que no es pot fer és el ridícul. Una actitud i una manera de fer tan arrelada en el PP valencià, quan els dirigents d’aquest partit parlen, sense coneixement de causa, de la nostra llengua.

Els “eminents” parlamentaris del PP indignats, no haurien de fer més el ridícul com continuen fent. No haurien de jugar amb els sentiments de la gent per a arreplegar uns quants vots més, sinó que haurien d’acceptar el que diu el món acadèmic. I el que diu el seu partit a la ponència! I si no, que vinguen a passar uns dies a Berga o a Tortosa i veuran com entenen els ciutadans d’aquestes dues viles catalanes sense necessitat de diccionaris. I sense que això, entendre el català (ells que neguen la unitat de la nostra llengua) siga cap miracle de Sant Vicent Ferrer.

Els parlamentaris valencians del PP, tan indignats per l’exposició de la Biblioteca Nacional de España, no fan més el ridícul perquè no s’entrenen. Jo els animaria (a veure si s’atreveixen a fer-ho) a escandalitzar-se i a protestar quan els escriptors llatinoamericans són inclosos a la literatura espanyola. I a defensar que Pablo Neruda pertany a la literatura xilena i no a la castellana i que Octavio Paz forma part de la literatura mexicana i no a l’espanyola.

El que haurien de fer és exigir a la Biblioteca Nacional de España els més de 6.000 llibres confiscats a l’arquebisbe de València Antoni Folch de Cardona, i que van ser (segons les dades recollides per l’amic Alfons Llorenç) l’origen d’aquesta biblioteca. Van ser els botiflers que confiscaren un fons de més de 6.000 llibres, que es convertí en el seu fons fundacional.

Amb la butla de 3 de febrer de 1699, el franciscà Antoni Folch de Cardona va ser nomenat arquebisbe de València. Per això el PP valencià hauria d’exigir que la Biblioteca Nacional de España tornara els llibres a l’arquebisbat de València. Però evidentment no ho faran.

The post La hipocresia del PP valencià  appeared first on VilaWeb.