Encara va donar una bona lliçó la mare austríaca en una posterior reunió de mares i pares del grup del seu fill en un inici de curs: quan la mestra acabava de saludar les persones assistents, una mare, segurament benintencionada, la va interrompre per demanar-li que, per consideració amb una altra de les mares presents, que era estrangera, que, per favor, parlara en castellà. No va deixar tampoc passar l’ocasió l’austríaca per a intervenir immediatament i advertir a la senyora que acabava de parlar que ella era estrangera, sí, però ja suficientment preparada i disposada a entendre la mestra, a la qual va demanar, per favor, que seguira parlant valencià.

El col·legi públic Lluís Vives d’Ontinyent va ser un dels sis primers de tot el País Valencià a decidir, per una gran majoria de l’equip de mestres i de mares i pares del centre, la possibilitat de fer classe en valencià a tot el centre, i poder practicar amb els més menuts no valencianoparlants la necessària immersió lingüística per a afavorir la seua integració en els seus grups de classe corresponents. De tot això ja fa quasi quaranta anys. El Lluís Vives va ser premiat, ara fa quatre anys, amb la distinció del Premi Baldiri Reixac pel foment que fa del valencià.

Quan sentim sorolls de togues i altres uniformes contra la pacient docència, ara del sud del País, va bé de parlar d’altres indrets més pròxims on podem fruir d’exemples de respecte i de més tolerància amb la llengua i les persones dedicades a educar.

The post La mare d’alumne austríaca i el valencià appeared first on VilaWeb.