Enguany, com ens ha passat des de l’inici de l’estat d’alarma, tot es veurà alterat. També la festa de la Mare de Déu dels Desemparats. Aquest dia tan entranyable de la Mare de Déu, la viurem amb una sensació de tristesa, pels malalts de coronavirus (13.311 valencians), alguns dels quals encara es troben a les unitats de cures intensives o també a casa, per les persones que han perdut un ésser estimat per la Covid-19 (1.315 al País Valencià) i no s’han pogut acomiadar d’ells com haurien volgut, pels hòmens i les dones que s’han quedat a l’atur (amb gairebé 400.000 valencians afectats per un ERTO), pels xiquets i els jóvens que ja no poden tornar a les escoles i als instituts, pels ancians que viuen a les residències i que, per seguretat, no poden rebre els seus fills i néts. I també perquè no podem celebrar encara la nostra fe, aplegats als temples, formant una comunitat pasqual, tot i que sí que la celebrem a casa, seguint l’Eucaristia per la televisió o per les xarxes socials.

En aquest dia de la Mare de Déu, des de la parròquia de l’Assumpció de Torrent, podrem unir-nos en assemblea de lloança, en la celebració de l’Eucaristia que, molt encertadament, retransmet la televisió valenciana À Punt, com un servei a la societat valenciana.

El dia de la Mare de Déu dels Desemparats, tots hauríem de fer nostre el fragment de la primera carta de Sant Joan, en un moment de sofriment per a tantes persones, per compartir què som i què tenim: ‘Si un que posseeix béns del món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les seues entranyes, com pot estar en ell l’amor de Déu’ (Jo 3:17). Sant Agustí comenta aquests versets en el seu Tractat sobre la primera carta de Sant Joan, així: ‘Si encara no eres capaç de morir pel teu germà, sigues capaç de donar-li una part dels teus béns. Però potser em diràs: Què m’importa a mi? Jo he de donar els meus diners perquè no puga patir? Si això és el que et respon la teua consciència, l’amor del Pare no està en tu. I si l’amor del Pare no està en tu, és que no has nascut de Déu. Com pots gloriar-te de ser cristià? En duus el nom, però no en tens les obres. En canvi, si el nom va acompanyat de les obres, encara que et diguen pagà, tu amb els fets demostres que eres cristià. I si amb els fets no demostres el teu cristianisme, encara que tothom et diga cristià, de què et serveix el nom, si no correspon a la realitat?’.

Si tots som fills d’una mateixa Mare, tots ens hem de sentir germans. Però encara ho hem de ser més, d’aquells que estan sofrint i que com Maria, hem d’emparar. És bo recordar aquestes paraules del papa Francesc, perquè arribem a fer-nos càrrec de tots els desemparats d’un món que, sovint, deixa al marge els més pobres: ‘Els molesta que es parle d’ètica, molesta que es parle de solidaritat, molesta que es parle de la dignitat dels més dèbils, molesta que es parle d’un Déu que exigeix un compromís per la justícia’ (E.G. 203).

Cal que recordem que fra Gilabert Jofré, en el seu sermó el 1409, encoratjà els valencians a construir un centre per a acollir els malalts mentals: ‘Seria sancta cosa e obra molt sancta, que en la ciutat de València fos feta una habitació o hospital en la què semblants folls e innocents estiguessen, en tal manera que anassen per la ciutat, ni poguessen fer dany ni els ne fos fet’. I anys després, concretament el 1413, mossèn Joan de Rodella urgí a dotar l’hospital de mitjans materials per a assistir aquests malalts. Així va nàixer la Confraria que havia de cuidar els malalts i que proposà fer una imatge de Santa Maria, tal com ho narra el professor Manuel Sanchis Guarner en la seua obra La ciutat de València. La imatge de la Mare de Déu seria la que emparava a l’hora de la mort els desemparats de la ciutat, especialment els ajusticiats, ja que anava ‘sobre los cossos, amb un brot de llir e una creu de fust’. Igual que en els seus orígens, hui la Mare de Déu acompanya els difunts que són enterrats sense el comiat que voldríem fer-los.

En aquest dia de la Mare de Déu dels Desemparats (igual que en temps del P. Jofré), tots hem d’emparar els qui viuen amb dificultats i els qui es troben en situació de precarietat. I sobretot ho ha de fer el govern valencià, perquè com ha dit Càritas de València, ‘és en les polítiques socials on es veu la preocupació dels governs en el benestar dels ciutadans’.

Si l’origen de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats i de la seua Confraria era emparar els dements i acompanyar els ajusticiats, també hui la Mare de Déu ens demana que emparem els qui es troben als hospitals i en la pobresa. I és ella, Santa Maria, qui beneeix el personal sanitari que, abnegadament, està treballant per alleujar el sofriment dels malalts.

No hauríem d’oblidar mai que la Mare de Déu dels Desemparats és la Mare de Déu dels oprimits, no dels opressors, és la Mare dels qui no tenen res, dels desvalguts, dels malalts dependents i dels immigrants, dels qui no tenen un plat a taula i dels qui no compten per a ningú. És la Mare de Déu que derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

El papa ens ha dit que el nostre Déu és aquell que ‘exigeix un compromís per la justícia’ (E.G. 203) i per això tots, en aquest temps difícil que estem vivint, hem de treballar per la justícia i per la solidaritat, denunciant els que han retallat la sanitat i impedint que ningú la torne a retallar mai més.

La pregària que adrecem a Santa Maria, en aquests moments de dolor per a tanta gent, és: Empareu-nos nit i dia i en tota necessitat, puix que sou, Verge Maria, Mare dels Desemparats.

The post La Mare de Déu dels Desemparats appeared first on VilaWeb.