Les merles comencen a cantar cap a finals de gener. Primer es donen a conéixer els mascles més apassionats. En març comencen a fer niu i continua un moment àlgid de cants pels caminals o per les vores dels barrancs; és com passejar per un veritable aparador d’exhibicionisme melòdic. I, més endavant, en arribar la calor de juliol tornen a sentir-se només els exemplars més eixerits.

Aquest pardalet sempre m’ha resultat amistós; malgrat el seu plomatge negre, potser el detall taronja o groc del bec i el finíssim anell ocular li donen el matís exacte per a semblar un bonàs d’ulls vius. Descrivia Roís de Corella aquella merla medieval enamorada d’una garsa:

(…) estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes e lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada: (…)

Quan la merla regira en la foscor ombrívola dels horts o la llum de les clarianes i se sent sorpresa, no evita aixecar un vol poruc, exagerat, amb el mateix aleteig i la mateixa veu de les gallinàcies esvalotades en compte de mantenir la compostura dels túrdids, que és la família a la qual pertanyen. En aquest moment d’urgència es veu passar una ombra d’un massís a un altre on desapareix emmudida.

Sovint, em fa l’efecte que els agradaria d’acostar-se més als humans, per dir-ho d’alguna forma: ser més compresos, quasi poder ser aus de corral que oferiren sermons cantats a canvi dels llambrígols que tant els agraden. Les merles, igual que els teuladins, són ocells que no perden la dignitat per viure prop de l’home. Fa l’efecte que són prou perspicaços per a conéixer-nos, no com altres animals que es tornen bruts i deixats quan es contagien del tarannà humà. Quan les merles escorcollen la gespa de les rotondes o dels parcs, ningú diria que ho fan com uns immigrants sense papers de natura amenaçada o com un captaire de mans brutes i sabates foradades. S’ajunten en una bandada de tres o quatre exemplars i es capfiquen en la comesa de buscar-se la minestra. Caminen i fan botets mantenint la cua erecta, cosa que els dóna un lluent i digne perfil de ve baixa. Després res no els impedirà de pernoctar en la densitat d’una bardissa o volar fora del poble, sense haver perdut res de la seua naturalesa boscosa.

Jo he assistit a concerts memorables de merles i rossinyols cantant peces a l’uníson. Les merles prenien les posicions més altes prop de la pinada mentre els rossinyols contestaven des de la vora del barranc, invisibles, entre els esbarzers, com una òpera escrita sobre un pentagrama d’or. Però passa, de vegades, que la veu de la merla és tan comuna, tan efusiva que, a parer meu, no és apreciada. És una cosa semblant a les peces d’ús ordinari com la Primavera de Vivaldi, emprades fins a l’avorriment com a fons musical per a qualsevol cosa. Però si es para atenció, es pot descobrir la divinitat en la melodia, en l’ordenació de les notes i el ritme.

Ara tan sols m’arriba des del carrer la guilopa algaravia dels teuladins que sempre duen alegria debades, com les bandes de música quan fan la cercavila. Però quan necessite sentir res de més ordenat, no tinc més remei que posar-me Vivaldi o Bach o Haendel que, amb el seu geni, s’aproximen molt a la veu de la merla.

The post La merla appeared first on VilaWeb.