He recordat aquest text de Fuster per l’actitud (de vodevil o de tragicomèdia) dels diputats independentistes del Parlament de Catalunya, amb motiu de la retirada de l’acta de diputat del Sr. Pau Juvillà. I és que Junts per Catalunya havia fet la promesa electoral de mantenir l’escó de qualsevol diputat, enfrontant-se i plantant cara al que calguera. El vodevil va arribar a l’esperpent quan, la setmana passada, es va fer un ple per a debatre sobre l’acta del diputat Juvillà, quan des de la setmana anterior se sabia que aquest diputat de la CUP ja no n’era, de diputat.

Els partits independentistes van dir que desobeirien i assumirien les conseqüències i que es defensarien els diputats davant l’embat de la JEC. I no només ara. La tardor de 2017, el polític d’ERC Sr. Roger Torrent, va afirmar que “qui tinga por, que s’aparte”, en relació amb el referèndum de l’1-0 i les més que possibles conseqüències penals i judicials. I pel contrari, el president del Parlament, Sr. Roger Torrent, va acceptar el dictamen de la justícia que retirava l’acta de diputat al president Quim Torra. El mateix Quim Torra, que repetí, una vegada i una altra que la justícia no li trauria l’acta de diputat, ni podria inhabilitar-lo com a president de la Generalitat (perquè va ser elegit pel Parlament i no per la justícia) no va “apretar”, ni es va enfrontar a l’estat continuant votant al Parlament després de la inhabilitació i desobeint la justícia. I després d’inhabilitar-lo com a president, en compte de quedar-se a palau com a tal, en va eixir sense oposar cap mena de resistència.

Per la seua part, la Sra. Laura Borràs, qui criticà durament el president del Parlament, Sr. Roger Torrent, per acceptar que retiraren l’acta de diputat al president Quim Torra, ara ha fet el mateix que el seu predecessor, acceptant el dictamen de la JEC que ha retirat l’acta al Sr. Pau Juvillà. Per això, com, molt encertadament ha dit l’amic Vicent Partal, “per evitar una inhabilitació jurídica” que duraria un temps, “Borràs s’ha inhabilitat políticament”. I és que “ella i el seu partit, Junts per Catalunya, havien dit i defensat que eren diferents d’ERC i que farien les coses d’una altra manera. I no ha estat així”.

Això mateix podem dir de les promeses dels partits independentistes d’alçar la DUI si se superava el 50% de vots independentistes. I encara veurem com actua el govern de Catalunya quan ha dit que “la llengua no es toca”, i que no s’acceptarà el 25% de castellà a l’ensenyament. Faran això o deixaran sols els mestres? Quan ja tenia a punt d’enviar aquest article, la notícia d’El Nacional m’ha tret de dubtes de què farà el govern de Catalunya: “Educació es responsabilitza del compliment del 25% de castellà”. Així hem passat de: “la llengua no es toca”, a complir el que mana el TSJ.

Tot això fa que augmente la desafecció entre els votants independentistes, que, desconcertats, veuen les incoherències i les mentides dels polítics, a qui hem d’exigir coherència i que parlen clar, i que, primer, pensen què han de dir, i després que diguen i facen el que han pensat.

Quan el president Torra animava els CDR a desobeir (“apreteu”), també els enviava els mossos perquè els atonyinaren. És el doble discurs que devalua la política i que mostra la incongruència de molts polítics.

I és que els polítics independentistes han estat incapaços de fer el que vam fer els ciutadans l’1 d’octubre de 2017. Nosaltres, anant a votar, sí que vam desobeir un estat que havia prohibit el referèndum. I malgrat que alguns van ser atonyinats, vam votar, assumint les conseqüències d’enfrontar-nos a la prohibició de fer-ho. Els detinguts de l’1-0 sí que van desafiar la llei, tot assumint les conseqüències de la desobediència.

Un altre cas paradigmàtic és el del Sr. Jordi Sànchez, de Junts per Catalunya, que va dir, davant l’astorament dels independentistes, que “l’1-0 no va ser un referèndum d’independència, sinó una operació per espantar Rajoy”, quan la pregunta d’aquell referèndum era: “Vol que Catalunya siga un estat independent en forma de república?”. O el Sr. Oriol Junqueras, que ha dit repetidament que la via unilateral per declarar la independència no és vàlida. I perquè s’organitzà l’1-0?

Aquestes incoherències no es donen només en els polítics independentistes. Fa uns anys, en el debat d’investidura del Sr. Rajoy, vam veure els malabarismes que va fer el PSOE per a justificar la seua abstenció. Passar del “No es no” a l’abstenció és difícil d’explicar. Sobretot per les promeses electorals del PSOE de no fer mai president el Sr. Rajoy. I el van fer president. O el cas recent del diputat del PP que va votar a favor de la reforma laboral i després volia rectificar el seu vot.

Els polítics haurien de recordar que l’Evangeli ens exhorta, una vegada i una altra, a la veritat: “Que el vostre llenguatge siga: sí quan és sí; no, quan és no; el que es diu de més, ve del Maligne”. (Mt 5:27) I també: “Sabeu que es va dir als antics: No jures en fals, sinó compleix els teus juraments”(Mt 5:23)

Per la seua banda, Sant Pau exhorta així les primeres comunitats cristianes: “abandoneu la mentida, digueu cadascú la veritat” (Ef 4:25). I: “No vos mentiu els uns als altres” (Col 3:9).

I encara, el llibre dels Proverbis diu: “El Senyor detesta els llavis falsos” (12:22) i l’Eclesiàstic: “És una taca greu en l’home la mentida” (20:24) i també: “No vulgues mentir de cap manera, que no en pot eixir res de bo” (7:13)

La credibilitat dels polítics, de tots els polítics, ha de fonamentar-se en la veritat, no en les mentides. Per això em pregunte si al segle XXI, i sobretot entre els polítics, la paraula és l’home, com deia Fuster, o “si no me está a cuenta me’n torno”? Que és el que acostumen a fer molts polítics sense que els caiga la cara de vergonya.

The post La paraula és l’home appeared first on VilaWeb.