Aquests intel·lectuals, ‘constituïts en assemblea permanent’, van ser acollits sol·lícitament per l’abat Cassià M. Just. I és que la història del monestir de Montserrat, confiat ininterrompudament als monjos benedictins des de la fundació per l’Abat Oliba, ha estat lligada a la història de Catalunya. Des de la Renaixença, d’una manera més explícita, Montserrat ha bategat al ritme de les llums i les ombres de Catalunya, tot establint ponts de diàleg entre fe i cultura, alhora que el monestir ha esdevingut també un espai de catalanitat i de defensa dels drets nacionals del nostre poble.

L’abat Antoni M. Marcet va ser el gran impulsor de la cultura a Montserrat i qui va catalanitzar més la comunitat, després de la castellanització dels monjos imposada quan el nostre monestir va ser incorporat a la Congregació de Valladolid. Una prova de l’esperit catalanista de l’abat Marcet va ser que el 1924 acceptà la presidència dels Jocs Florals de Barcelona, celebrats a Tolosa de Llenguadoc perquè havien estat prohibits pel Directori Militar. I va ser per l’impuls que donà a la catalanitat de la comunitat, que l’abat Marcet va tindre diversos problemes amb la dictadura del general Primo de Rivera.

Amb la victòria franquista, els monjos pogueren tornar a Montserrat. Si bé al principi les relacions de l’abat Aureli M. Escarré amb el Règim del general Franco varen ser amistoses, a poc a poc aquesta sintonia inicial es va anar enterbolint. El punt d’inflexió va tindre lloc en el discurs del governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, qui en una concentració de falangistes es queixà del ‘separatisme’ que pertorbava la joventut, emparat en la litúrgia i en diverses organitzacions eclesiàstiques. Així, de la cordialitat en les visites de Franco a Montserrat, l’abat Escarré passà a protegir els Escoltes Catòlics.

El 1947, les festes de l’entronització de la Mare de Déu, amb la Comissió Abat Oliba, representaren un sotrac en el primer franquisme i una presència pública del català enmig de la dictadura. Foren també remarcables efemèrides com la Corona Literària a la Mare de Déu de Montserrat, amb motiu del 75è aniversari de les festes del Mil·lenari (1880-1881) amb la participació de diversos poetes. Cal dir que aquest recull va ser qualificat pel govern de l’estat de ‘catalanismo separatista’. 

L’abat Escarré, a mesura que anava distanciant-se del règim, començà a acollir i a protegir activitats culturals i sociopolítiques, com el grup Torras i Bages, l’Acadèmia de la Llengua Catalana de les Congregacions Marianes, el Moviment Català de Coordinació Social o el grup CC. Montserrat acollí també les sessions d’estudi de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, amb la participació de diversos intel·lectuals catòlics i grups com l’Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), l’Acció Catòlica Obrera (ACO) o la Juventud Obrera Cristiana (JOC). Així, el desembre de 1960, Montserrat donà aixopluc a la reunió del comitè executiu de la JOC Internacional i el febrer de 1963, al comitè europeu de la JOC.

L’abat Escarré també intercedí (com ho va fer més tard l’Abat Cassià M. Just) a favor de condemnats i empresonats pel franquisme, com Josep Espar, Josep Benet o Llibert Cuatrecases. Tot això provocà els recels del règim, i la posterior animadversió que ja havia manifestat el governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga. Aquest, en una carta al ministre Camilo Alonso Vega el desembre de 1958, deia que ‘Montserrat a través de la historia, jamás se ha distinguido per un amor demasiado profundo a la unidad de España, pero creemos que nunca de una manera tan descarada ha levantado la bandera de un catalanismo separatista’. 

L’abat Escarré també protestà per les detencions que es van fer amb motiu dels fets del Palau de la Música Catalana i sobretot cal destacar les seues declaracions denunciant la repressió del règim franquista, al diari Le Monde, el 14 de novembre de 1963.

També l’abat Gabriel M. Brasó afavorí, en temps de dictadura, l’ús de la llengua catalana i signà la petició d’Òmnium Cultural dirigida al vice-president del govern de l’estat, Alejandro Muñoz Grandes, per tal de donar al català una rellevància més gran. I s’adherí a múltiples manifestacions literàries o culturals i amb motiu del II Congrés Litúrgic, de 1965, es demanà potenciar la nostra llengua a la litúrgia. L’abat Gabriel permeté diverses trobades a Montserrat, no només de moviments cristians, sinó també de partits polítics o moviments sindicals i estudiantils, des d’UDC fins al Moviment Socialista. També permeté que des de Montserrat eixiren fulls o opuscles contraris al règim.

Amb l’acollida que l’abat Cassià M. Just va donar als intel·lectuals de la Tancada, demostrà que Montserrat era un espai obert a tothom, en moments en què el dret de reunió era negat pel règim del general Franco. De fet, Montserrat ha estat sempre un punt de trobada, un lloc d’encontre, civilitzat, respectuós i democràtic, on s’han pogut confrontar les maneres diferents, complementàries o a voltes contrastades de veure i de viure la ‘polis’.

Entre els tres-cents intel·lectuals tancats a Montserrat hi havia els pintors Antoni Tàpies i Joan Miró, l’historiador Josep Benet, els escriptors Jaume Cabré, Montserrat Roig i Terenci Moix, els poetes Joan Oliver i Joan Brossa, l’actriu Núria Espert, els cantants Francesc Pi de la Serra, Guillermina Mota, Joan Manuel Serrat i Raimon i la seua dona Analisa Corti, o el músic Oriol Martorell. 

La Declaració de Montserrat, signada pels intel·lectuals tancats al monestir, va significar el compromís per la llibertat d’aquests demòcrates per denunciar la repressió del franquisme. 

La declaració denunciava la política de l’estat, que aplicava ‘una legislació repressiva iniciada fa més de trenta anys, durant la guerra civil’ i ‘l’actual sistema politicojurídic’, que convertia ‘en delicte fets polítics i socials que en tot estat democràtic són considerats legítims’, com encara passa hui amb els presos polítics, que a Europa estarien en llibertat com els polítics independentistes a l’exili. La Declaració de Montserrat expressava el rebuig perquè ‘la tortura i els maltractes físics i morals, denunciats reiteradament’ eren encara ‘una pràctica política sistemàtica’. Aquest text, aprovat pels intel·lectuals tancats a Montserrat, denunciava també la repressió dels ‘drets dels pobles al benefici d’una suposada i falsa unitat nacional’, una ‘unidad’ que aquests dies és defensada pels que amenacen d’afusellar 26 milions d’espanyols. 

La Declaració de Montserrat considerava inadmissible l’aplicació de les gravíssimes penes demanades pel consell de guerra sumaríssim de Burgos. Per això els intel·lectuals tancats a Montserrat denunciaven els mitjans de comunicació d’Espanya, perquè tergiversaven la informació, repudiaven el procés de Burgos i reclamaven que ‘quedara sense efecte qualsevol condemna dictada pel tribunal de Burgos’. L’assemblea d’intel·lectuals demanava ‘una amnistia general per a tots els presos per motius polítics i socials, dels sancionats i dels exiliats’, que fóra ‘derogat el decret de bandidatge i terrorisme i abolides les jurisdiccions especials’. A més, es demanava l’abolició de ‘la pena de mort per qualsevol delicte’ i que s’establira ‘un estat autènticament popular, que garantira l’exercici de les llibertats democràtiques i dels drets dels pobles i nacions que formen l’Estat espanyol, inclòs el dret d’autodeterminació’.

Els membres de la Tancada de Montserrat expressaven la ‘completa adhesió fraternal al poble basc i a les seues reivindicacions que són les nostres’.

La Tancada acabà el 14 de desembre, davant l’amenaça de la policia d’entrar al monestir. Això sí, els monjos van negociar amb la Guàrdia Civil que no hi hauria detencions a l’eixida dels intel·lectuals.  

Montserrat, fidel a la llengua i al país, també ha acollit (i ho fa encara ara cada mes de febrer) la festa de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana, i els monestirs de Montserrat, Cuixà i el Miracle han estat refugi on acollir els perseguits pel franquisme. A més, de la impremta del monestir eixiren diversos opuscles impresos clandestinament. També el P. Cassià acollí el pas de la Marxa de la Llibertat l’any 1976.  

Posteriorment, i ja en la democràcia, els PP. abats Sebastià Bardolet i Josep M. Soler han estat uns clars defensors de la nostra llengua i de la nostra cultura i el P. abat Josep M. ha eixit diverses vegades (juntament amb l’abat de Poblet i les abadesses benedictines i cistercenques de Catalunya) en defensa dels ‘drets individuals i els del nostre poble’. 

Tal com ho va ser fa cinquanta anys amb motiu de la Tancada dels tres-cents Intel·lectuals, Montserrat és, com ha dit el P. abat Josep M. Soler, ‘un espai que ofereix un equilibri dinàmic i enriquidor entre la defensa de la pròpia identitat nacional i l’obertura a altres realitats. Per això, ahir i hui, Montserrat continua unint la catalanitat a la universalitat, en el seu compromís per la defensa dels drets humans  i dels drets dels pobles’.

Cal dir que el 28 de desembre de 1970, es donà a conèixer la sentència del consell de guerra, que confirmava les sis penes de mort inicials i tres més, cinc-cents dènou anys de presó i multes de sis milions de pessetes. Finalment el 30 de desembre, el consell de ministres concedí l’indult de les penes de mort.

Així, la Tancada dels intel·lectuals a Montserrat significà un crit a favor de la llibertat i per la fi de la dictadura franquista.

The post La tancada d’intel·lectuals a Montserrat appeared first on VilaWeb.