Fer un estudi detallat de l’onomàstica i toponímia dels diferents pobles que formen la Vall d’Albaida transcendiria el meu coneixement sobre aquestes ciències, i depassaria els objectius programats d’aquests articles mensuals. Em limitaré a assenyalar que molts dels noms dels pobles de la Vall tenen origen islàmic, hereus i  convivents durant segles amb aquesta cultura (Albaida, l’Aljorf, Benissoda…); uns altres noms procedeixen del món llatí (Aielo, Ontinyent…) i altres de l’activitat econòmica que desenvolupaven els seus habitants (l’Olleria).

Les grafies toponímiques d’alguns pobles de la Vall presenten variacions d’escriptura respecte de l’actualitat, bé per desconeixement dels registradors de la borderia de València, bé perquè es van escriure partint del seu origen etimològic. I vaig trobar els següents:

Agelo, Agulent, Alvaida, Al Bayda, Azaneta, Atsaneta, Beniasar,  Benigani, Benigamir, Holleria, Olaria, Oleria, Ontient, Hontiñent,  Hontinent, Ontinent, Ontiñent, Ontinient, Ontinet, Hontinient, Sant  Pere, Terateg.

Dels canvis en la grafia no van escapar pobles d’altres comarques. Les tres lletres que formen Ayn, Aín en valencià, nom àrab del poble de la Serra d’Espadà, van formar tres grafies en els llibres de registre de la Casa: Any, Ayñ, Añy.

L’onomàstica dels expòsits valldalbaidins no respon a cap criteri preestablert. Els noms podien ser triats a l’atzar, i és tan escassa la coincidència amb el sant del dia o amb el nom del padrí, que l’excepció no pot ser presa com a norma. Però poden fer  algunes matisacions:

1. Alguns bordets són portadors de noms originals o rars que no apareixen en el repertori antroponímic dels fills legítims: Petronila (Quatretonda, 1644), Epifanio (Benigànim, 1645), Gesualda (Ontinyent, 1680), Macario (l’Olleria),  Celidoni (Ontinyent, 1699).

2. Hi ha noms que admeten i fan ús de la doble aplicació:  Bertomeu-Bertomeua (Agullent, 1659), Félix-Felicia (Ontinyent, 1666), Llorenç-Llorensa (Bèlgida, 1675).

3. En l’any 1606, alguns expòsits foren registrats amb el nom seguit del d’un poble. Alguns autors ho assenyalen com a “pista falsa”, eficaç recurs per a mantenir l’origen en secret: Magdalena de la Font de la Figuera, Úrsola de Borriol, Josep Bonaventura de Cocentaina, Paula de Benigànim.

4. Els bordets, per general, els inscriuen amb noms compostos: Bruno Vicent Bonaventura (Montaverner, 1643). A les  xiquetes els afigen l’antroponímic de Maria en una de les tres posicions davant-darrere-enmig: Maria Magdalena Bonaventura (l’Olleria, 1621), Thomasa Margarita Gertrudis Maria (Agullent, 1622), Jusepa Maria Ilaria (Ontinyent, 1696).

5. En l’elecció antroponímica no mancaven els bons desitjos per al nounat. Els electors intentaven vincular-los, mitjançant el nom, a referents que els protegiren l’existència, com ara amb advocacions marianes (Maria Bonaguia, Benigànim, 1694), i noms de  sants entre els quals destaca, per freqüent i continuat al llarg del segle XVII, Bonaventura: Juan Francés Bonaventura (Ontinyent, 1631), Anna Maria Bonaventura (Albaida, 1668).

Com a conclusió, en el segle XVII va haver-hi continuïtat amb la  tradició antroponímica iniciada en el segle XVI amb el Concili de Trento (1545-1563) i la Contrareforma, la influència de la qual es constata en l’elecció de Maria i noms marians així com amb l’aparició del nom múltiple en el segle XVI que es mantindrà en el XVII i tindrà l’auge més gran en el segle XVIII.

The post La toponímia i l’onomàstica de la Vall d’Albaida en el món expòsit del segle XVII appeared first on VilaWeb.