L’endemà, dimarts, la mateixa cantarella. Els inquisidors estan convençuts que Zara no diu tota la veritat i li demanen més noms de moriscos. La valldalbaidina replica que en són molts a Palerm, però que no en coneix cap en particular. El Tribunal la commina:

“…que por Reverencia de Dios nuestro Señor y de su Gloriosa Madre diga La Verdad de todo aquello que huviese hecho o dicho Visto hazer o dezir a otras persones que sea o parezca contra lo que tiene predica o enseña nuestra Santa Madre Iglesia Catholica Romana o contra el libre exercicio del Sancto Oficio que agora por tercera Monicion se le amonesta y encarga lo propio. Por tanto diga la Verdad y haciendolo assi descargue su conciencia y hara como buena xptiana”.

La reclusa deu intuir que es troba en un atzucac i que els inquisidors poden persistir el temps que siga menester. Com que anhela eixir de la masmorra, clama que vol fer el millor per a salvar l’ànima. Demana vivament als magistrats dos mesos de llibertat i reunir-se amb l’Abdili: assegura que tots dos abraçaran el catolicisme i es compromet a separar-se si no aconsegueix la conversió del marit.

L’expulsió del seu poble, el segrest a Orà, la separació de la seua família, els mesos l’esclavitud, el passaport expedit pel mateix virrei per a eixir de Sicília, el presumpte embaràs, el compromís de la seua conversió i de l’Abdili, i la promesa de la separació del marit si no es cristianitza no ablaneixen el tribunal. Per a desesperació seua, el president de la sala la despatxa a la cel·la.

Els tres jutges del tribunal es congratulen d’advertir que la jove ha mostrat signes d’obertura. És, doncs, el moment just per a assignar-li un advocat per a la sessió següent, el lletrat Francisco Canela. Com tots els “curadors”, és un funcionari del Sant Ofici que depén i treballa per als jutges. La seua missió és la d’un conciliador que, per damunt de tot, ha d’insistir i col·laborar en la conversió de la bellussera.

Mentrestant, el fiscal demana informes a València. Si obté evidències que Zara era cristiana practicant a Bellús i, sobretot, si rep una còpia de la fe de baptisme de la parròquia, disposarà de proves irrefutables de culpabilitat. Demostrarà que la rea ha comés el delicte més greu: l’apostasia, un crim que es castiga amb la pena de mort.

Comença la sessió del dimecres i s’obri la fase processal de l’acusació. El fiscal Pedro de Torres Morales trona contra la valenciana. Assevera que els seus pares estan batejats i brama que ella:

“como mora herege Appostata pertinaz temeraria escandalosa ha dexado atras la fe Catholica y se ha passado a la maldita setta de Mahoma”.

Tot seguit presenta una llista acusatòria desarreglada i amb traces d’alambinaments per tal que s’ajuste al número bíblic de dotze càrrecs:

(i) Ha abandonat la fe catòlica i professa l’islam. (ii) Dejuna en ramadà; menja carn en Quaresma, divendres i dissabtes de vigília. (iii) Resa la zalà i practica el guadoc. Durant les ablucions dels divendres es llava tota sencera, incloses “las partes vergonzosas”. (iv) Des que l’expulsaren del regne de València no ha entrat en cap església. (v) No anava a missa. (vi) Ha comés perjuri en afirmar que no ha rebut el sagrament del baptisme. (vii) S’ha casat amb un turc pel ritu musulmà. (viii) Ha revelat a moltes persones que està batejada. (ix) Té dos noms, un de sarraïna i un altre de cristiana. (x) En el passat tenia llicència per a viure i morir com una “agarena” en Barberia, i en el present —li recrimina el fiscal— és més observant de preceptes islàmics que els habitants d’Alger i Constantinoble. (xi) És perjura, malgrat haver sigut amonestada tres vegades pel tribunal. I (xii), més delictes majors que l’acusació no nomena: un càrrec òmnibus, una culpa-granera per a afegir qualsevol altra incriminació.

El fiscal exhibeix una mirada dura i acusadora. Fidel a la monomania punitiva del càrrec que ostenta, afig a la llista dos otrosí, dos “a més” inquietants i li demana al Tribunal que:

“en caso necessario sin perjuizio de mi derecho y prueva pido la susodicha sea puesta a question de tormento en el qual dure y permanezca todo lo que huviere lugar de derecho para que se declare la Verdad”.

La segona petició esborrona més encara:

“que no sea metida a misericordia y su persona sea relaxada a la Justicia y brazo secular (…) para que a la dicha le sea de castigo y a los demas de escarmiento”.

Ras i curt: primer, es reserva el dret de sotmetre Zara a tortura si no obté prou proves; i segon, reclama que siga posada en mans de la jurisdicció ordinària perquè li aplique la pena capital. Una condemna que consisteix a cremar-la viva en una foguera; i si abans de la biocombustió es penedeix i retracta, l’asfixien prèviament amb el garrot vil.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (15) appeared first on VilaWeb.