Zara respon punt per punt les dotze acusacions del fiscal. Tot és veritat, admet amb aplom, tret que ha sigut batejada i que ha perjurat. Comunica als membres del tribunal que ha recapacitat, els prega el sagrament del baptisme per a incorporar-se a l’Església i, circumspecta, arredoneix l’al·legat anunciant que està disposada a deixar l’Abdili, el seu marit, si ell no es converteix.

L’isolament en la masmorra, els plors, gemecs i laments dels companys d’infortuni, les tres amonestacions dels jutges, les peticions punitives del fiscal, els consells de l’advocat i l’anhel de llibertat i de reunir-se amb l’Abdili han donat el resultat esperat pel tribunal.

Els inquisidors respiren satisfets, han aconseguit una nova victòria per a la causa de la fe. No obstant això, Zara no és excarcerada. Perquè la causa concloga, manquen les ratificacions dels testimonis acusadors. Josep Sàvia, el cosí germà de la convicta, i els tres criats de l’inquisidor Matienzo —el matrimoni mallorquí Miquel Brundo i Esperança Brunda, i la mare d’aquesta última, l’egípcia Bruca Embarca—, confirmen les seues declaracions.

La situació de la valenciana al calabós és penosa, però a diferència de què passa la península Ibèrica, no és alimentada només amb el “pa del dolor” i “l’aigua de la tribulació”. El Sant Ofici de Palerm —mal vist al regne de Sicília— no aplica el manual de l’inquisidor al peu de la lletra, de manera que Zara té tota l’aigua que vol, menja minestra, pa, carn i vi en racions taxades.

Tres setmanes després, trauen la valldalbaidina a la Sala del Secret per a confrontar-la amb les imputacions dels testimonis. Zara reconeix practicar els ritus islàmics, però rebutja de pla haver afirmat ser cristiana amb una argumentació aclaparadora. Segons l’acta del procés, la valenciana sosté que:

“si fuera xpiana no huviera salido de Espania ni el senior Virrey de este Reino le havria dado franquesa y libertad para yrse a Berberia”.

En el torn de la defensa, l’advocat Canela no emprén cap dissertació d’auxili jurídic. Al cap i a la fi, no pot presentar la bellussera com una catòlica fervorosa, ni insistir en la seua bona reputació o en les seues obres piadoses. Es limita a exposar, doncs, que Zara demana el perdó de Ses Senyories pel temps que ha estat sense conéixer la fe catòlica i per les ofenses que ha pogut cometre; que la convicta prega per una causa despatxada amb brevetat i misericòrdia; i sobretot, que vol viure i morir com a cristiana.

El president del tribunal, el septuagenari Domingo de Llanes Espriella, agita la campaneta. Judici conclòs i vist per a sentència.

Zara espera el veredicte en la cel·la. Durant el tràngol potser barrine que estar manumesa la perjudica i el pensament li accentua la inquietud: si fóra esclava, no la sentenciarien a una condemna dura per tal de no menyscabar la propietat de l’amo. Però s’enganya perquè el Sant Ofici no sol parar-se en barres. Margherita Cherubina, esclava de Francesco Lombardo, n’és un exemple clar: una turca cinquantenària que serà acusada d’islamitzant i condemnada a mort per aquest mateix tribunal. Zara desfilarà amb ella l’11 de febrer de 1617 i comprovarà amb els seus propis ulls com aquesta dona serà exposada en un auto de fe al Piano Imperiale (plaça de San Domenico), i com se l’emportaran per a cremar-la viva al descampat de l’Ucciardone, prop de La Cala, fora de les muralles de Palerm.

Des  que la van detenir al palau del marqués de la Motta, Zara ha romàs trenta-quatre dies reclosa sense notícies del món exterior. Encara haurà d’esperar quaranta-nou dies més. Quaranta-nou jornades llargues, fosques, enutjoses, monòtones, angoixoses, fins que el tribunal examine, sospese les raons a favor i en contra, i delibere la sentència.

El 19 de juliol de 1614, per fi, el col·legi inquisitorial format pels jutges Matienzo, Llanes i Torrecilla, els doctors de l’Església Vincencio Cardo, Horacio Vanny i García Mastrile, es reuneix a la Sala d’Audiències per a votar un veredicte.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (16) appeared first on VilaWeb.