La valenciana no ho sap, però l’han convocada per un altre assumpte: el fiscal ha rebut del rector de la parròquia de Bellús una còpia de la fe de matrimoni. El document, traduït al castellà pel notari Nofre Blai Borja de Xàtiva i remés a Palerm, diu així:

“En treinta y uno de Agosto de mil y seiscientos y ocho, yo fray Roque Arroyo, Retor, (…), despose por palabras de presente, en la entrada de la casa de Gaspar Cantera a Miguel Cotendi, hijo de Frances Cotendi y Catalina Cantera, donzella, hija de Gaspar Cantera, todos naturales deste lugar de Vellus, testigos, Cuevas, el Alguazil, y Agustin Verdugo, Alcayde (…)”.

Tanmateix, el fiscal no ha aconseguit la fe del baptisme. El llibre parroquial del primer sagrament comença en 1596 i la reclusa va nàixer en 1592, un fet descoratjador per a l’acusació perquè no li proporciona una prova fefaent que la valenciana està batejada i que, en practicar l’islam, ha consumat el “crim d’apostasia”.

Per a demostrar-ho al tribunal i fonamentar eixa gravíssima imputació, el fiscal farà servir dos procediments. Primer, procurarà d’evidenciar que Zara sol mentir, i, en segon lloc, aportarà més avant les actes dels testimonis que afirmen haver sentit de boca de la valenciana que l’havien batejada al seu poble.

El president enceta la sessió i dóna la paraula a la part acusadora. El fiscal Pedro de Torres Morales sembla ara un personatge avant la lettre de les pel·lícules de tribunals de Hollywood. Només li falta passejar-se per davant de Zara amb la fe de matrimoni enrotllada en la mà. Parafrasegem l’interrogatori:

—Recorda els noms i cognoms del seu marit, els dels testimonis del casament i el nom del rector de Bellús?

—Al meu marit li deien Aly, en cristià Miquel. No em vénen a la memòria els noms dels moriscos presents el dia del casament, ni el nom del capellà —respon Zara.

—Recorda si el llinatge del seu marit era Cotendi i al seu pare li deien Francesc Cotendi?

“Com ha pogut assabentar-se’n?”, deu de pensar la valldalbaidina. Probablement, intueix que li ha preparat un parany. Si es desdiu del que ha declarat, confirma que ha comés perjuri, una transgressió que la perjudica. Fuig d’eixa opció i tria arriscar-se refermant el que havia dit abans davant del Tribunal:

—No he sentit dir mai eixe nom, ni tampoc que fóra fill de Francesc Cotendi.

Zara ha caigut en el llaç. El fiscal només ha d’estrényer la baga:

—Recorda si era filla de Gaspar Cantera, de Bellús, i, per tant, el seu propi cognom és Cantera?

—A mon pare li deien Mahamet pel carrer, i era turc de Constantinoble.

—Recorda si a Bellús tenia parents moriscos amb els cognoms Cotendi o Cantera?

—Hi havia eixos cognoms al poble, però no he sabut mai que foren parents meus.

I ara el cop d’efecte: el fiscal desplega la còpia de l’acta matrimonial, la mostra als jutges i demostra que la valenciana ha mentit, ha comés delicte de perjuri i no sempre diu tota la veritat.

El president, aspre, amonesta Zara amb duresa. Els tres inquisidors acorden de no retornar-la a la presó de La Vicaria, on hi ha més llum, més espai, i la vida és més distreta, sinó que la confinen a les masmorres del soterrani del palazzo.

A les carceri dei penitenziati l’obscuritat és tan espessa i les jornades tan monòtones que la jove perd el compte del temps. Sens dubte, hauria preferit la presó civil i haver fet el curt passeig per la piazza Marina fins a la via del Cassaro, respirar aire fresc, veure el sol, entrelluscar l’animació dels carrers i sentir l’enrenou del barri de la Kalsa. Transcorren trenta-vuit dies fins que el 9 d’octubre de 1615 els jutges manen la compareixença de la rea.

No hi ha veredicte encara, sols preguntes i més preguntes. La valldalbaidina contesta —i ja és la cinquena vegada— que ha dit tota la veritat. Ara és més desconfiada, més suspicaç. No vol tornar a caure en una martingala saducea, eixos interrogants en què qualsevol resposta compromet. Opta pel màxim laconisme i afig que no té res més a dir.

L’inquisidor Esteban Torrecilla y Manso l’exhorta: “Por dios y su bendita madre que se aparte de la setta de Mahoma y se convierta para salvar su cuerpo y su alma”.

La valenciana ha pogut comprovar que aquest jutge sol mostrar-se compassiu i decideix de respondre-li que vol ser “mora y morir com a mora”, que dirà el mateix encara que passen cent anys i vol anar a Barbaria amb son pare “aunque viva en la casa del diablo”. Amb integritat i un tret feminista (cum grano salis) afig: “porque no quiere engañar a ninguno y podria dezir que se convierte y es xptiana por salir deste travaxo y despues huirse que aunque es muger se puede huir, y que no quiere que la llamen Catalina sinó Zara (…)”.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (21) appeared first on VilaWeb.