La xarxa invisible

Quan era menut, en Nadal m’agradava de veure els espectacles de circ que feien per televisió aquells dies.

Els números dels trapezistes eren els que més m’agradaven. Els girs impossibles en l’aire, les piruetes aèries sorprenents o les acrobàcies ingràvides dels artistes et feien pensar que aquelles persones, amb les acolorides vestimentes, havien trencat les lleis de la física i podien volar. Era tanta la fascinació, que la mirada oblidava un element fonamental: la xarxa de seguretat.

Amb els anys he vist que aquestes xarxes han anat desapareixent, substituïdes per mecanismes de seguretat menys visibles, i això fa augmentar la sensació de perill i, per tant, la morbositat de l’espectacle.

No sé si deu ser que em faig gran, però trobe a faltar eixes xarxes. No necessite la possibilitat que l’acte artístic que estic mirant puga acabar en una tragèdia per a valorar-lo com cal.

Crec que, a banda de l’edat, aquest canvi de percepció m’ha vingut donat també perquè, cada vegada més, sóc conscient que tots nosaltres, trapezistes vitals, hem necessitat aquestes xarxes de protecció en algun moment.

Quan la salut ens ha fet caure, quan la desigualtat ens ha deixat en desavantatge, quan la nostra seguretat ha estat en perill, els nostres drets han sigut vulnerats i/o l’envelliment propi o pròxim ho ha fet necessari, les xarxes de la Sanitat, l’Educació, la Justícia i/o la Dependència han parat colps que, sense tindre-les, podrien haver sigut mortals.

Es pot debatre si les xarxes estan en les condicions adequades, si cal reforçar-les i millorar-les, però la seua utilitat hauria de ser innegable. Malauradament no és així, i hi ha tendències ideològiques que en posen en dubte la necessitat, proposant que tothom ‘balle en l’aire’ sobre un precipici.

Esperem que aquestes veus no triomfaran aquest 2020.

Encara que siga en un escenari positiu on la societat siga conscient de la necessària voluntat política per a tindre els fils d’eixes xarxes, de la dotació econòmica per a poder mantenir-los, i de la reflexió sobre el bon ús que els i les usuàries n’hem de fer, no vull deixar en l’oblit que els fils de què parlem tenen nom i cognom.

Són sanitaris/es, policies, advocats/es, educadors/es i treballadors/es socials que en molts moments, com aquesta Nit de Cap d’Any, fan de xarxa de protecció perquè la resta puguem fer les nostres cabrioles vitals amb més seguretat.

Els qui som familiars d’alguns d’aquests fils, que no menjarem amb ells el raïm, els que guardàrem un plat la Nit de Nadal perquè al matí, en tornar de treballar, se’l menjaren, veiem molt clarament la seua tasca. Per fortuna, també ho fa una gran majoria de la societat, però per a tothom és indispensable la seua tasca. No deixem de recordar-ho. Tenim una gran xarxa invisible que té cura de nosaltres, tinguem-ne cura nosaltres també.

Especialment per a qui forma aquestes xarxes, i en part pel seu treball, que 2020 siga un excel·lent any per a tothom.

Antonio Esquinas · Secretari General del PSPV Vall d’Albaida