‘L’agulla daurada’, de Montserrat Roig

L’art viu de la discussió, de l’experiment,
de la curiositat, de la varietat de temptatives,
de l’intercanvi d’opinions i
la comparació de punts de vista.
(Henry James. L’art de la ficció)

Tot començà amb un viatge d’estiu previst a terres llunyanes, una conversa d’acomiadament amb amigues i amics cultes, llegits i curiosos, una coincidència beneïda, una manca imperdonable de lectura per part meua i, finalment, una recomanació meravellosa. Ara puc dir que, després de molts quilòmetres, després d’uns quants mesos i d’unes quantes hores de lectura amb moments de gaudi i patiment a parts iguals, L’agulla daurada de Montserrat Roig forma part d’aquelles obres que, viatges o no viatges a Sant Petersburg, s’han de llegir.

Sé que en aquest àmbit de bibliotecaris i de lectors no calen explicacions sobre qui era Montserrat Roig, però, tot i això, no està de més recordar-ho, perquè pense que no se li va fer mai justícia. Si més no a l’àmbit de la literatura universal. Periodista, biògrafa, assagista, narradora, escriptora considerada ‘total’ al seu moment, fou molt coneguda a l’estat espanyol als anys 70 i 80 del segle XX (després injustament oblidada), entre més coses, pels programes culturals que realitzava a la televisió -entrevista a Joan Fuster i a Josep Pla, per exemple-, però també pels llibres que ens ha deixat, alguns dels quals molt emblemàtics. N’hi ha molts que van ser guanyadors dels premis més prestigiosos en llengua catalana com, per exemple, el premi Víctor Català l’any 1971, el premi Sant Jordi el 1977, el premi de la Crítica Serra d’Or i el premi Generalitat de Catalunya entre més. Les obres premiades són d’una bellesa, d’un nivell literari i d’un compromís veritablement impagables: Molta roba i poc sabó, El temps de les cireres, Els catalans als camps nazis i el que us recomane, L’agulla daurada. Sí, té més llibres, i sí, tots són molt bons. Malauradament, Montserrat Roig va morir de càncer de pit l’any 1991 amb tan sols quaranta-cinc anys. Jo m’he preguntat moltes vegades, llegint-la i gaudint de la seua prosa, què hagués passat si hagués viscut fins a una vellesa com la d’altres dames de la literatura com Maria Aurèlia Capmany, Ana Maria Matute o Mercè Rodoreda, per exemple. D’aquesta última, Montserrat Roig deia, amb la modèstia elegant i la sinceritat intel·ligent que la caracteritzava: ‘em fa vergonya que em llegeixin a mi i no a Mercè Rodoreda’. Tot i això, fou una escriptora no massa reconeguda per la crítica generalista d’aleshores –amb excepcions il·lustres-, perquè era dona, perquè se la considerava solament periodista, o només cronista, o per altres bajanades de ments curtes i plenes de prejudicis d’una època molt diferent. Però, sens dubte, és una escriptora excepcional, amb una mirada profunda de les coses i les situacions; una perfecta narradora que igual escrivia ficció que realitat, crònica que entrevista, història que assaig.

L’agulla daurada està estructurada en dues parts ben diferenciades. La primera ens situa físicament en l’espai on transcorre l’obra i ens mostra -més que el Sant Petersburg (Leningrad aleshores) de 1980- la cultura, l’art, la bellesa, la sensibilitat i l’enorme diversitat i riquesa del poble rus. En aquesta part desplega saviesa i profund coneixement documentat, així com el seu talent d’escriptora, amb anècdotes ben sucoses i gracioses de què li esdevenia en el viatge: ‘són Europa, són Àsia, són una extensió indefinible de races, ètnies, pobles, nacions i nacionalitats’ (p. 88). La segona part és certament esfereïdora: les converses amb els supervivents del setge dels nazis a la Segona Guerra Mundial. Uns relats terribles, duríssims, esborronadors, tan ben narrats que arribes a tenir fred, fam i por, dolor quasi físic, una tristesa infinita en algunes històries i un coratge titànic en altres: ‘Els nens del setge van aprendre massa aviat a entendre l’incomprensible. I també a lluitar.’ (p. 197).

El llibre és una obra viva que et va generant sensacions mentre llegeixes. Vas acompanyant Montserrat Roig per aquella ciutat meravellosa, mentre te l’ompli de continent i de contingut. Fas un viatge físic al Leningrad de 1980, però també és un viatge en el temps, com la mateixa escriptora comenta, a la història de Rússia, en eixe país mític que és, en realitat, un continent. Allí aprens alhora què sents; rius i també plores; t’emociones i, depèn del moment, t’enfades; veus i, sempre, coneixes; llegeixes i, finalment, comprens.

Aquest llibre és d’aquells elegits d’una biblioteca (del tipus que siga: personal, pública, universitària, escolar…) que deixen empremta, dels que t’omplin per dintre com a lector i com a persona, dels que et felicites d’haver-lo llegit una vegada acabat i dels que ja no oblidaràs mai en la vida, perquè sempre et restarà, quan el recordes, allò que deia Antonio Machado: l’emoció.

Tanmateix, a banda de l’emoció, és d’aquelles obres que no sols han de perdurar en el record particular, sinó també en el col·lectiu. És un llibre que hauria de ser de coneixença obligada per a tothom, d’exemple perpetu per a evitar errades comeses i brutalitats que l’ésser humà s’obstina a repetir i que, al mateix temps, està guarnit de bellesa, de sensibilitat, de literatura, tot lliurat amb una prosa perfecta i elegant. És una obra que és un monument al record, història viva i justícia lletraferida. Però també és una lectura plàcida i plaent, de contrastos i bellesa, com la mateixa Rússia que atresora dintre de les seues pàgines.