Vuit anys després de la seua elecció com a bisbe de Roma, el papa Francesc se’ns mostra com un pastor senzill, proper i valent, transparent i emprenedor de les reformes que fan falta a l’Església per a portar endavant el Concili.

Amb la pandèmia, el papa s’ha convertit en un autèntic líder de la humanitat. Francesc, que ha començat una revolució i una primavera que no pot parar ningú (encara que alguns ho intenten), construeix una Església que camine al costat de la gent i que siga hospital de campanya per als descartats del nostre món.

El papa vol una Església allunyada d’una “casta” clerical. Una Església sinodal i no piramidal, sensible al sofriment dels refugiats i dels migrants. Una Església capaç d’acollir sense excloure mai ningú, que perdone sense condemnar, que escolte sense jutjar.

El papa Francesc vol una Església desinstal·lada, pobra i oberta a tothom, capaç d’eixir a trobar els allunyats. I per això, com deia el periodista Vicenç Lozano, alguns “cardenals es penedeixen d’haver-lo votat”, perquè el papa “els està tocant privilegis”.

El papa, un autèntic profeta del nostre temps, és “una persona contrària a murs, com el de Mèxic”, com deia Lozano. I per això “és la pedra a la sabata” dels representants del neoliberalisme i del neoautoritarisme. Per la seua actitud a favor dels pobres, és atacat d’una manera ferotge per l’extrema dreta europea i l’americana, que no li perdona la denúncia al capitalisme salvatge. El papa, com deia Vicenç Lozano, “és un gran canvi, un líder que se l’escolta tothom i que molesta”. I per això, en la línia del Vaticà II, fa avançar l’Església

Com ens recordava el papa el 27 de març de l’any passat, “ens hem deixat absorbir pel que és material i trastornar per la pressa”. I per això, anestesiats per la indiferència, “no ens hem despertat davant de guerres i d’injustícies del món, ni hem sentit el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt”. I és que pel nostre egoisme ens hem tancat en nosaltres mateixos, ignorant el plor dels desvalguts i el clam de la terra, ferida per la nostra insensibilitat.

Amb les encícliques Laudato si i Fratelli tutti, el papa, que ens convida a alçar-nos per fer un món més sostenible i més fratern, demana que siguem capaços de somiar, d’arriscar i de comprometre’ns per a fer possible, amb la força de l’amor, unes relacions més fraternes entre els pobles. I per això el papa, que ha dit que “la sang no resol res”, ha demanat “que prevalga el diàleg” per tal de resoldre els conflictes polítics. La seua visita a l’Irac, important i alhora arriscada, ha estat un pas endavant en la relació entre el cristianisme i l’islam.

En aquests vuit anys de pontificat, la tasca de Francesc ha estat imprimir nous aires a l’Església, malgrat els esculls que, els seus detractors, li posen en el camí per a fer realitat un nou “aggiornamento”. Després dels pontificats conservadors dels papes Joan Pau II i Benet XVI, el papa Bergoglio ens ha portat una nova primavera, semblant a la que va portar el papa Joan XXIII.

Aquests dies de Setmana Santa, on commemorem la passió, la mort i la resurrecció del Senyor, ens fan viure, un any més, l’experiència de l’amor de Déu. I és que en el Misteri Pasqual que celebrem aquests dies sants, es manifesta la força de l’amor, que veiem en la mort i en la resurrecció de Jesús.

Bona Pasqua a tothom.

The post “L’amor és la nostra força” appeared first on VilaWeb.