La gènesi d’aquesta assemblea la trobem a l’assemblea plenària de la Conferència Episcopal Espanyola de finals de 1969, que va crear una comissió episcopal per a tindre cura dels capellans. Cal recordar que en aquells temps hi havia una gran bretxa entre els bisbes (molts d’ells conservadors) i els capellans més jóvens, compromesos amb la gent més senzilla i que demanaven la fi del nacionalcatolicisme. I és que la distància entre la jerarquia i els preveres obrers cada dia s’eixamplava més.

D’aquesta manera, el 1969 es va decidir que la Comissió Episcopal del Clergat prepararia una assemblea mixta bisbes-capellans. Durant els anys 1969 i 1970 es va fer una enquesta a les diòcesis sobre la realitat i la situació del clergat espanyol. Aquesta enquesta va mostrar que la majoria dels capellans (que feien seua la reforma del Concili) veien amb recel i disgust l’estreta relació de l’Església jeràrquica amb el règim franquista. Cal tindre en compte que diversos bisbes tenien un càrrec en els òrgans de direcció de la dictadura. Així, per exemple, el bisbe de Madrid, Casimiro Morcillo, i el bisbe Pedro Cantero havien estat procuradors en Corts i Consellers del Regne i membres del Consell de Regència. I el bisbe José Guerra Campos era també procurador en Corts. Profundament franquista, el procurador i bisbe José Guerra Campos va ser un dels 59 procuradors que el 18 de desembre de 1976 van votar en contra de la llei per a la Reforma Política que derogava els Principios Fundamentales del Movimiento.

L’enquesta tractava temes polèmics com el celibat, la manera com s’exercia l’autoritat episcopal o el paper dels capellans en la societat espanyola de finals dels anys seixanta. L’enquesta també posava de manifest un anhel dels capellans: el desig que tenien perquè s’organitzaren assemblees diocesanes per a fer unes diòcesis més dinàmiques.

L’entusiasme dels capellans més jóvens i més oberts, compromesos amb l’Assemblea, topà amb l’oposició dels bisbes més conservadors, representats sobretot pel bisbe José Guerra Campos, auxiliar de Madrid, i també dels preveres que pertanyien a la Hermandad Sacerdotal, de tarannà antivaticà II i amb els sacerdots relacionats amb l’Opus Dei, que invalidaren l’enquesta i el dret de vot per a decidir els temes a tractar. També tingué un paper decisiu en el boicot a l’Assemblea, els mitjans de comunicació decididament franquistes, com els diaris El Alcázar, Pueblo i Arriba i les revistes ultraconservadores Fuerza Nueva i Iglesia-Mundo.

Les sessions de l’Assemblea Conjunta van tindre lloc al Seminari Menor de Madrid del 13 al 18 de setembre de 1971 i comptà amb la participació de 285 congressistes i 129 convidats. Dels 285 congressistes amb veu i vot, 118 eren bisbes i 167 capellans. L’Assemblea estava presidida pel cardenal Vicent Enrique i Tarancon, arquebisbe de Toledo i administrador apostòlic de Madrid (per la mort del bisbe Casimiro Morcillo), Fernando Quiroga Palacios, cardenal arquebisbe de Sant Jaume de Compostel·la, el cardenal Benjamín de Arriba i Castro, arquebisbe emèrit de Tarragona, i dos bisbes auxiliars de Madrid, José Guerra Campos, de tarannà molt conservador i Ramón Echarren, de línia aperturista.

L’Assemblea va començar amb unes paraules de salutació del cardenal Tarancon, després de les quals es va elegir la presidència. A més dels cardenals Tarancon, Quiroga i Arriba, i els bisbes Guerra i Echarren, que ja formaven part de la presidència des de l’inici, l’Assemblea elegí com a membres de la presidència Lluís Hernández, director del Secretariat Nacional del Clergat, Olegario González de Cardedal, professor de la Universitat Pontifícia de Salamanca, Felipe Fernández, delegat episcopal de l’Apostolat Seglar de la diòcesi d’Àvila, José Delicado Baeza, bisbe de Tui-Vigo i Ángel Suquía, bisbe de Màlaga.

A l’Assemblea es van presentar aquestes set ponències:

1- L’església i el món en l’Espanya de hui, de Felipe Fernández, de la diòcesi de Plasència
2- El ministeri presbiteral i formes de viure’l a l’Església de hui, pel bisbe de Segòvia Antonio Palenzuela.
3- Criteris i vies de l’acció pastoral en l’Església, pel bisbe Elias Yanes, auxiliar d’Oviedo.
4- Relacions interpersonals en la comunitat eclesial, pel bisbe d’Osca, el progressista Javier Osés.
5- Els recursos materials al servei de la missió evangelitzadora de l’Església, per Juan Moreno, de la diòcesi de Còrdova.
6- Exigències evangèliques de la missió del prevere en l’Església i el món de hui, per José M. Imizcoz, de la diòcesi de Tudela-Pamplona.
7- La preparació per al sacerdoci ministerial i la formació permanent del clergat, per Antonio Dorado, bisbe de Guadix-Baza.

Els treballs de l’Assemblea consistien en la presentació de cada ponència i de les proposicions a discutir i a votar. Després s’estudiaven les ponències per grups mixtos integrats per bisbes i capellans. Més tard hi havia una reflexió personal i la presentació de mocions i d’esmenes a les propostes. També s’estudiaven les esmenes per part de la comissió de la ponència. Finalment es feia la presentació i la votació de les proposicions revisades. Cal tindre en compte que si alguna proposició era rebutjada, hi havia la possibilitat de refer-la de nou i tornar-la a votar.

Per a aprovar les proposicions (que no tenien un valor vinculant per a la jerarquia, sinó només orientatiu), cadascuna havia d’aconseguir un mínim de dues terceres parts dels vots dels assistents a l’Assemblea.

De les diverses ponències, m’agradaria destacar que una de les més polèmiques va ser la primera (L’Església i el món en l’Espanya de hui), que no va aconseguir ser aprovada (ja que no superà les dues terceres parts dels vots) i que tingué 137 vots a favor, 78 en contra, 19 vots afirmatius “amb reserves” i 10 en blanc. En plena dictadura, quan encara eren molts els bisbes clarament franquistes, els assistents a l’Assemblea, en la resolució 34, demanaven perdó pel suport de l’Església al franquisme. El text reconeixia “humilment” i alhora demanava “perdó, perquè nosaltres no sempre hem sabut ser veritables ‘ministres de reconciliació’ en el si del nostre poble dividit per una guerra entre germans”. El text d’aquesta primera ponència allunyava definitivament l’Església espanyola del nacionalcatolicisme, ja que d’alguna manera denunciava una jerarquia que, en compte d’haver estat signe de reconciliació, s’havia aliat amb el règim franquista. Tot i no ser aprovada aquesta resolució, sí que va ser un pas en la reconciliació entre les parts enfrontades. Cal recordar que el 1997, l’episcopat francès va publicar una declaració de penediment, per l’actitud dels bisbes francesos durant el règim de Vichy. Aquest text deia que “massa pastors de l’Església van ofendre amb el seu silenci l’Església mateixa i la seua missió. Hui confessem que aquest silenci va ser una falta”. I per això els bisbes francesos deien que “implorem el perdó de Déu i demanem al poble jueu que escolte aquesta paraula de penediment”. Més valenta ha estat la denúncia (tot i que els temps són diferents), dels bisbes de Mali, que han condemnat enèrgicament el colp d’estat en aquest país i han demanat diàleg, cosa que no va fer l’episcopat espanyol, que simplement es va unir al franquisme.

Pel que fa a la segona ponència (El ministeri presbiteral i formes de viure’l a l’Església de hui), també hi havia un punt que va ser considerat polèmic per la part més conservadora de l’Assemblea. El text afirmava que “la denúncia profètica de situacions i estructures sociopolítiques i violadores dels drets fonamentals de la persona humana, és funció pròpia del ministeri en l’Església”. Per això el sector més progressista de l’Assemblea defensava el dret (i l’obligació) dels preveres de denunciar la violació dels drets humans, en un règim que constantment reprimia la llibertat d’expressió i política i perseguia la dissidència, empresonant els opositors al franquisme.

Pel que feia referència al celibat dels preveres, l’Assemblea en reconeixia el valor, però per part dels assistents hi havia un interès per revisar-lo. Aquesta postura de revisar el celibat va trobar una oposició frontal d’alguns bisbes (com José Guerra Campos), que fins i tot amenaçaren l’Assemblea amb el xantatge que trenta d’ells (en senyal de protesta) abandonarien les sessions si s’aprovava la revisió del celibat.

Enmig d’aquest ambient enrarit pels qui no acceptaven el que proposava la majoria, el 15 de setembre es donà a conèixer un document presentat per onze bisbes (entre els quals Pablo Barrachina, d’Oriola-Alacant, clarament conservador) i dènou preveres, que s’oposaven a les activitats de l’Assemblea, dient que si s’arribaven a conclusions, no s’hauria de donar més valor “del que corresponde por su elaboración precipitada”. A més, deien també que les conclusions a què arribara l’Assemblea, “no pueden calificarse como conclusiones del clero español, sino como expresión de una porción más o menos cuantiosa del mismo”. Aquest grup, clarament immobilista, demanava a la presidència de l’Assemblea, que no “permita someter a discusión lo que ya ha sido decidido por el Sumo Pontífice para la Iglesia Universal”. Era així com aquest grup clarament preconciliar disparava un míssil directe contra els treballs de l’Assemblea.

El 16 de setembre, l’endemà que apareguera el document amb l’intent desesperat de desqualificar els treballs de l’Assemblea, el cardenal Tarancon adreçà unes paraules als assistents, evitant entrar en polèmica amb els signants del document, però defensant els treballs de l’Assemblea. Tarancon afirmà amb claredat, que “no se puede poner en duda la legitimidad de esta Asamblea”, ni tampoc que “no puede dudarse de que los miembros de esta Asamblea han sido elegidos por los que tomaron parte en las diócesis en todo el proceso de la Asamblea”. Amb contundència, el cardenal afirmà també que “no hay que olvidar que no estamos improvisando”, davant l’acusació d’improvisació del grup immobilista de l’Assemblea.

Tarancon s’adonava de la divisió que hi havia a l’Església i que es veia també a l’Assemblea, entre un sector conservador i un altre de renovador. I insistia en la importància de trobar un diàleg sense exclusions.

Cal recordar que gran part de les propostes de les set ponències van rebre un suport majoritari, davant la impotència del sector immobilista. Entre les conclusions més importants aprovades per l’Assemblea Conjunta, destaca la que demanava la revisió del Concordat, i establir unes noves relacions de l’Església amb l’estat. L’Assemblea demanava el respecte a la llibertat d’expressió (conclusió n. 11), el dret de lliure associació i reunió sindical i política, en un sa i legítim pluralisme (12), la garantia de treball per als espanyols, que evitara l’atur i l’emigració (14), el respecte i la promoció dels legítims drets de les minories ètniques i de les particularitats culturals dels diversos pobles d’Espanya (16), la igualtat jurídica de tots els espanyols davant la llei i la supressió de les jurisdiccions especials (18), el dret a l’objecció de consciència per motius ètics i religiosos (19) i també el dret a la integritat física, sense tortures físiques o psicològiques. Les conclusions, aprovades per més de les dues terceres parts dels assistents, provocà la inquietud i el malestar del govern de Franco, que veia una Església que ja no era submisa al règim (com ho havia estat fins aleshores) i que volia acabar amb el nacionalcatolicisme.

El 21 de febrer de 1972, pràcticament mig any després que s’acabara l’Assemblea Conjunta, hi hagué el rumor sobre l’existència d’un document de Roma que feia diverses objeccions a les conclusions aprovades per l’Assemblea. El 23 de febrer, el cardenal Tarancon desmentí l’existència del suposat document. Però al mes de març, diversos mitjans de comunicació publicaren el document de la Sagrada Congregació per al Clergat, que contenia diverses observacions a les conclusions de l’Assemblea, amb dures crítiques sobre els treballs dels bisbes i capellans, fins al punt que afirmava que al text aprovat hi havia “proposiciones y planteamientos de fondo esparcidos en todas las ponencias que suscitan grandes reservas doctrinales y disciplinarias”.

L’objectiu d’aquest text de la Congregació per al Clergat (en una maniobra portada a terme pels capellans conservadors i alguns bisbes immobilistes com José Gerra Campos i Pedro Cantero Cuadrado) era desautoritzar els treballs i les conclusions de l’Assemblea Conjunta.

Malgrat aquest contratemps, el cardenal Tarancon, ferm defensor de l’Assemblea, afirmà que el text de la Congregació per al Clergat no tenia caràcter normatiu ni havia estat aprovat pel papa Pau VI, que, per altra part, desconeixia el document. Finalment, el cardenal Jean Villot, Secretari d’Estat del Vaticà, adreçà una carta a la Conferència Episcopal Espanyola per indicar que el document havia estat una confusió (una maniobra malintencionada?), alhora que valorava positivament els treballs de l’Assemblea Conjunta bisbes-preveres del setembre de 1971.

A les diòcesis valencianes es va viure l’Assemblea segons el tarannà dels capellans jóvens. Així a l’Alcúdia, on teníem un rector molt conservador, D. Vicent Aranda, afortunadament també teníem un jove vicari, Miguel Díaz, aperturista i obert a la realitat social i política que vivíem. I va ser ell, Miguel Díaz, que ens parlava de la importància de l’Assemblea Conjunta i dels nous aires que venien de Roma i que finalment, amb l’Assemblea, arribaven a l’Església valenciana, malgrat la jerarquia (a excepció del bisbe de Sogorb-Castelló, Josep M. Cases) encara profundament conservadora, molt espanyolista i fortament lligada al règim. El vicari Miguel Díaz va ser qui ens va encoratjar els jóvens a participar activament en l’Església i a acollir l’aggiornamento, que feia de les comunitats cristianes unes comunitats més vives i més compromeses amb la nostra societat. Només cal dir, com a anècdota, que D. Miguel ens va cedir els locals parroquials per als actes que un grup de jóvens de l’Alcúdia vam organitzar els anys setanta, amb motiu del Congrés de Cultura Catalana.

Ara fa 50 anys, en una Església lligada al franquisme, l’Assemblea va optar per l’aggiornamento, i acabà així l’etapa de col·laboració amb el règim, amb un nacionalcatolicisme asfixiant, on el franquisme tenia l’Església lligada de peus i mans en una servitud antievangèlica. Davant l’aposta renovadora de la majoria de l’Assemblea Conjunta, els qui van intentar frenar-la o desprestigiar-la i que pertanyien als sectors més immobilistes de l’Església, no van aconseguir-ho. D’aquesta manera, l’Assemblea Conjunta va ser l’inici d’una Església renovada i deslligada del poder.

Aquest gir a aperturista i renovador de l’Església espanyola, que es va manifestar en les conclusions de l’Assemblea Conjunta, es va reflectir el març de 1972 en les eleccions a la Conferència Episcopal, quan el cardenal Tarancon va ser elegit president de la CEE. Com a vice-president fou elegit el cardenal arquebisbe de Sevilla, José M. Bueno Monreal i la secretaria general recaigué en el també renovador Elias Yanes, bisbe auxiliar d’Oviedo. Pel contrari, el sector més conservador de l’episcopat, que va presentar el cardenal Marcelo González Martín per als tres càrrecs, no en va aconseguir cap. Així va començar una nova etapa de l’Església espanyola, que tingué el seu origen en l’Assemblea Conjunta d’ara fa 50 anys.

The post L’Assemblea Conjunta bisbes-capellans appeared first on VilaWeb.