Amb aquests murs s’han construït diferents tipus d’hàbitats humans i estructures per a l’agricultura i la ramaderia. Es tracta d’un element que ha sobreviscut d’ençà de la prehistòria fins al nostre temps i que s’ha fonamentat en el màxim aprofitament dels recursos naturals i humans locals. Si bé és cert que s’hi han configurat nous paisatges antropitzats, els murs de pedra seca han contribuït també a la prevenció de despreniments de terra i inundacions, per exemple; i han jugat un paper rellevant en la lluita contra l’erosió i desertificació de terrenys. A més, les seues característiques han permés de millorar la biodiversitat i de crear condicions microclimàtiques propicies per a l’agricultura, i també d’organitzar els espais de vida i treball dels humans.

Les comunitats rurals són els autèntics depositaris d’aquest element patrimonial, i així ho han demostrat a Llutxent, on han dedicat molts esforços per tal de recuperar la vigència d’aquesta tècnica ancestral.

A Llutxent hi ha hagut, tradicionalment, una gran presència de pedra calcària, i fruit d’això hi podem trobar una quantitat important de forns de cocció a la serra. Ara s’ha inaugurat un ecomuseu per tal de recuperar i mantindre viva, no només la tècnica de la pedra seca, sinó també tota la resta d’elements patrimonials que s’hi relacionen.

Hem conversat amb Pep Esotrnell, ex-batle del municipi i un dels principals impulsors del projecte, qui subratlla les particularitats d’un ecomuseu: “no és un lloc on s’exposen elements, es tracta d’un pacte per a divulgar i fomentar una activitat a través d’un territori en concret”. Més enllà de la seu física d’aquest centre, situat al castell-palau dels Pròixida on hi ha sales expositives i més espais museològics, s’han estat programant activitats diverses arreu del terme: des d’un itinerari pels forns de calç on hi ha plasmades les diferents fases de producció de la pedra, fins a tallers tècnics de construcció. “Finalment – diu Estornell- l’objectiu és consolidar una activitat artesanal protegida”.

La implicació de l’ajuntament ha trobat un interés generalitzat a la localitat. Amb el pretext de recuperar la vivacitat de les serres que, a causa de la baixa productivitat, han estat abandonades en les darreres dècades, va sorgir l’associació d’oficis de tradició oral: Pedra i calç. Un dels vessants que ha caracteritzat l’associació ha estat la divulgació, que han portat a terme mitjançant publicacions com el llibre Pedra i calç, i la participació en activitats en centres educatius entre més.

També s’hi han implicat els treballadors del sector de la producció, que han revifat la tècnica a escala professional. Estornell valora molt positivament la repercussió que aquest projecte ha tingut en l’àmbit local, ja que a més de suposar un rellançament de l’entorn, ha contribuït a un sentiment de pertinença beneficiós per al poble. Es tracta d’una qüestió que no convé menystindre, si tenim en compte l’infrafinançament dels pobles rurals i els pocs recursos de què disposen: “Llutxent és un dels pobles amb una renda per càpita més baixa. El projecte només ha estat possible a través d’ajudes”, diu Pep Estornell, qui insisteix a destacar com un element imprescindible la incondicional col·laboració de tot el poble. Així doncs, a Llutxent posen damunt la taula la possibilitat que la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida faça més esforços en un projecte comarcal per a contribuir a salvaguardar el patrimoni de la pedra seca, característic a moltes altres zones de la comarca i dels pobles veïns.

En tot aquest projecte sempre hi ha hagut un lloc per al cineasta llutxentí Toni Canet, qui va fer una tasca de documentació i de recuperació testimonial encomiable recollida en el documentari “Calç blanca, Negro carbón”. El film, enregistrat entre Terol i la Vall d’Albaida, és un homenatge als últims oficiants de la transformació de la calç en pedra i de la fusta en carbó, dos materials essencials en l’evolució de les nostres societats. Però és també la narració de la desaparició d’una forma de vida i d’uns oficis universals que hem heretat, ininterrompudament, des del neolític. Els inicis del documentari, que va salvar de l’oblit l’ofici dels calciners, va ser la llavor d’una cooperativa que ha représ l’elaboració artesanal de la calç. És per això que el seu nom estigué ben present en la inauguració de l’ecomuseu, quan també es va presentar el llibre Toni Canet, el fill del calciner, obra de l’escriptor i periodista Carlos Aimeur.

L’ecomuseu, en fase d’ampliació i de creixement, pretén superar l’escletxa generacional amb la inclusió de les tecnologies més modernes. Més enllà d’una exposició museològica permanent, hi ha una sala equipada amb una gran varietat d’equips tecnològics que acosten els més joves a aquest passat que els resulta tan llunyà: des d’ulleres de realitat virtual i hologrames fins a taules de construccions per als més menuts, tot aprofitant totes les ferramentes sensorials possibles, com les llums i els sons, a banda de la imatge.

The post L’Ecomuseu de la Pedra Seca i la Calç: al rescat d’antics oficis appeared first on VilaWeb.