León

  • «Manuel s'acatxà per a arreplegar aquell tresor fumejant i sense pensar-s'ho se'l posà als llavis. Mentrestant, a mi se m'ompliren els ulls de llàgrimes i la sang començà a xorrar-me pels nassos.»

Pere Brincs
18.05.2019 - 22:05
VilaWeb

Per a viatjar fins a l’Alcàrria, Cela escrivia que va agafar el tren de matinada des d’Atocha i arribà a l’estació caminant des de casa, travessant aquell Madrid de postguerra. Descriu el comiat concís amb la muller, que s’havia hagut d’aixecar tant d’hora per a preparar el desdejuni al marit. Evoca l’ambient somnolent d’una ciutat sutjosa amb gent que es bellugava entre la misèria i la llum incipient de l’alba. Com m’agrada de llegir Cela! Escriu amb una rotunditat aclaparadora, amb una rodonesa tràgica i grollera alhora. Una postura intel·ligent, castissa i lírica que recorda molt vagament la personalitat que a l’escriptor tant li agradava de mostrar en públic, on s’esforçava al màxim per semblar més animal que una haca.

Josep Maria Espinàs ha escrit d’ell que, en els seus escrits, era un home que fugia sovint de la realitat, tendia a transformar-la en ficció, sense importar-li massa la fidelitat del que explicava encara que es tractara de fets reals. No mantenia -segons l’escriptor català- la veracitat de les situacions i dels actes. Malgrat l’amistat palesa entre tots dos escriptors, quan Espinàs parla de Cela traspua una certa gelosia, humana al capdavall, però poc comprensible perquè tots dos són admirables amb el seu estil.

A les primeres pàgines del viatge cap a l’Alcàrria desfilen un seguit de personatges vulgars i únics descrits amb dues pinzellades mestres. Alguns ocupen el mateix vagó que l’escriptor: soldats, venedores ambulants, representants amb maletí. Uns altres tan sols deambulen per les estacions on el tren fa les parades de rigor. És el cas de León, un vell captaire barbut amb espardenyes blau cel que es dedicava a recollir de terra puntes de cigarret a l’estació d’Alcalá de Henares. Aquell dia Cela contemplà com un home cridà el pidolaire: ‘Ven, León, que te tengo mucho cariño. ¿Quieres un pitillo?’; i quan el captaire s’hi acostà, li descarregà tan gran bufetada que sonà com una trallada, deixant l’home mut, amb els ulls plens de llàgrimes i el nas xorrant sang.

Doncs aquest León continua existint, no és una ficció literària. L’altre dia, jo mateix el vaig veure. Ara li diuen Manuel i malgrat ser més jove i dur els cabells retallats també és conegut per dedicar les seues tortuoses hores a fumar-se les puntes de cigarret amb què ensopega mentre pul·lula pels llocs on hi sol haver gent. Per curtes que siguen, les agafa, allarga el braç per tal de compensar la presbícia i, si queda algun bri de tabac, se les posa a la boca botant-li foc amb la mistera que duu perpètuament a la mà.

L’altre dia, León -que com dic, ara li diuen Manuel- s’acostà a un home que fumava en un cantó, enfront del bar, refermat contra la paret com un cowboy en xandall. Manuel escrutava l’asfalt per si tenia sort i aquell no era el primer cigarret que l’home hagués fumat. En un moment aixecà la vista cap a l’home i aquest mirà el pobre miserable amb un somrís maliciós i anacrònic. Feu una profunda calada al mig cigarret que fumava i li llençà la burilla al davant catapultant-la amb força amb els dits polze i índex, com si esperara veure la reacció d’un animal captiu en acostar-li el menjar nuat a l’extrem d’un pal. Manuel s’acatxà per a arreplegar aquell tresor fumejant i sense pensar-s’ho se’l posà als llavis. Mentrestant, a mi se m’ompliren els ulls de llàgrimes i la sang començà a xorrar-me pels nassos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any