Afortunadament, l’Església Catalana (no com l’Església Valenciana) ha fet seu el català, amb bisbes que l’han defensat amb fermesa, com el mateix Torras i Bages, Narcís Jubany, Josep Pont, Ramon Torrella, Jaume Camprodon, Ramon Masnou, Antoni Deig, Joan Martí o Xavier Novell. Encara hui hi ha bisbes a Catalunya que ho fan, com l’arquebisbe Joan Enric Vives, d’Urgell, que amb valentia deia el 2013: “Fa 25 anys que els bisbes vam dir-ho, hi haurà a qui li agrade més i a qui li agrade menys: Catalunya és una nació i té una llengua que s’ha de respectar”. Per això, molt assenyadament, afegia encara: “Allò que el país vaja vivint, els bisbes ho acompanyarem”.

El P. Josep Massot, monjo de Montserrat, deia fa uns anys, enyorant en certa manera els bisbes clarament defensors del català que teníem després del Concili: “Hi ha hagut moments en què hi havia molts bisbes que defensaven el català i que estaven molt conscienciats. Ara la cosa no és tan clara: n’hi ha que sí, d’altres que molt menys, i alguns diuen públicament que el tema del català i el catalanisme no els interessa. No sóc ningú per jutjar els bisbes, però hi ha algunes coses que no em fan gràcia”.

Cal recordar que al País Valencià només dos bisbes van defensar fermament la nostra llengua i la van introduir a la litúrgia: Josep Pont i Gol i Josep M. Cases. Llevat d’ells, cap altre bisbe no s’ha compromés amb el valencià a l’Església.

Però aquesta llengua que s’ha de respectar, com deia molt assenyadament l’arquebisbe Joan Enric Vives, està amenaçada a Catalunya (i encara més al País Valencià) per la sentència del 25% de castellà a les escoles. I és que aquesta sentència, ho recordava Marc Marcè director de Regió 7, és un preavís. L’atac a la llengua l’hem patit abans els valencians, amb un partit que governà durant vint anys la Generalitat del País Valencià, les diputacions i les principals batlies i que tenia per objectiu la destrucció del valencià. El resultat, com vam poder comprovar els valencians, va ser una persecució aferrissada de la nostra llengua.

El director de Regió 7 ens recordava en el seu article què passa hui al País Valencià, on “el procés de minorització va més avançat” que a Catalunya: el TSJ del País Valencià “ha anul·lat projectes educatius de dos centres”, malgrat que “proposaven un 64% de català, un 26% de castellà i un 11% d’anglés”. I és que la justícia considera que aquesta “no és una proporció raonable”! I això en una llengua, com el català, que al País Valencià és molt més minoritzada que a Catalunya i que es troba en inferioritat de condicions, amb uns bisbes que no només no defensen la llengua, sinó que l’exclouen de l’Església.

Fa uns anys, el Tribunal Suprem espanyol, en un nou intent d’erosionar la nostra llengua, va prohibir 17 articles de la norma d’usos lingüístics de la Generalitat del País Valencià. El tribunal prohibí que el català fos la llengua prioritària de la Generalitat i que els governs valencià, català i de les Balears utilitzaren la llengua que compartim per a relacionar-se administrativament. S’havien d’adreçar entre ells en castellà! Com va dir el poeta turc Musa Anter, “Si la meua llengua sacseja els fonaments del teu estat, és perquè has construït el teu estat damunt del meu país”.

La situació de menyspreu de la justícia pel català em recorda una anècdota que va viure mon pare: un dia, un guàrdia civil li va dir: “D. José, ¿cómo es que usted, un hombre con tres carreras, habla en valenciano como los patanes?”. Mon pare, que sabia que aquell guàrdia civil era de la Manxa, li va respondre: “¿Y los patanes de su pueblo, cómo hablan?”. L’home, posant-se la mà al tricorni, només va poder dir: “Coño, pues es verdad”.

El P. Josep Massot, monjo de Montserrat, ha dit sobre la nostra llengua que “cal treballar de valent, més encara tenint en compte com està el panorama a les Illes i al País Valencià”. I en una entrevista després de la seua elecció, l’abat Manel Gasch subratllava el paper de Montserrat, perquè continue sent “un lloc de defensa de la cultura i la llengua catalana”.

I és que, no ho oblidem, el 25% de castellà a les escoles de Catalunya és el preavís de l’arribada del que hem patit els valencians. Per això el català ha de ser reforçat a l’escolat i no retallat, com fa la justícia.

Com ha dit l’amic Vicent Partal, “rendir-se és l’única política del govern de Catalunya”. I és que el conseller d’Ensenyament ha passat del “català no es toca”, a acceptar aquesta situació de vulnerabilitat de la nostra llengua. “La lamentable proposta de reforma de la llei de política lingüística, és una rendició en tota regla”, ha dit Vicent Partal, tot i que el govern de Catalunya, “encara té la barra de voler presentar-la com una defensa del català”. Per això el pacte entre els quatre partits, com deia Vicent Partal, és “infame”.

Ho rebla l’actor Joel Joan, “quan et vens la dignitat ja no queda res”. I el pintor i escriptor Narcís Comadira: “em sent trist i enganyat”.

És evident que els partits que han arribat a aquest consens sobre la llengua (reconéixer el castellà com a llengua vehicular) ho han fet a base d’un retrocés del català. I si -com és veritat- l’ús social del català ha reculat, la solució dels quatre partits (pressionats per la justícia) no és l’adequada, com ha dit Josep Enric Escribano, president del Tempir: “La resposta a l’exigència judicial no és la correcta”. De fet, si el TSJ de Catalunya no haguera imposat el 25% del castellà, la Generalitat de Catalunya no hauria fet aquesta modificació, que deixa la nostra llengua encara més a la intempèrie. On queda la proclama: “El català no es toca?”. I on queda l’embat contra les lleis injustes? I és que el govern de Catalunya ha passat del “No acatarem la sentència del 25% i assumirem les responsabilitats”, a destrossar la immersió lingüística.

Pel que fa al País Valencià, encara estem pitjor. Un any després que les Corts aprovaren la llei de la funció pública valenciana, que incloïa el requisit lingüístic per als funcionaris, continua sense ser una obligació. I això amb el govern del Botànic! O és del bonsai?

Finalment, una pregunta de la qual ja em sé la resposta: si el TSJ de Catalunya ha imposat el 25% de castellà, el TSJ (i el Suprem) tindran el 25% de català als jutjats?

Perquè, com és l’escola espanyola sinó en espanyol o castellà? O és que a Madrid, Sevilla o Salamanca, l’escola espanyola té un 25% de català, gallec o eusquera?

The post L’escola serà catalana o no serà appeared first on VilaWeb.