El bisbe Teodor Úbeda rebutjava qualsevol motivació política en les seues declaracions, i per això deia que ‘el fet que l’Església subratlle i estimule els signes d’identitat de cada poble, és un plantejament purament pastoral’.

Les paraules del bisbe estaven en sintonia amb la nota que, vint-i-set anys després feren els bisbes de Catalunya: ‘No podem ignorar ni menystenir que, en relació amb Catalunya, existeix un problema polític de primer ordre, que obliga a cercar una solució justa a la situació creada, que sigui mínimament acceptable per a tothom, amb un gran esforç de diàleg des de la veritat, amb generositat i recerca del bé comú de tothom. Per això, tal com hem demanat repetidament, amb paraules del papa Francesc amb les que ens sentim compromesos, diem als catòlics i a tots els qui ens vulguin escoltar, que «és hora de saber com dissenyar, en una cultura que privilegie el diàleg com a forma de trobament, la recerca de consensos i acords, però sense separar-la de la preocupació per una societat justa, memoriosa i sense exclusions». (Evangelii Gaudium 239)’. Els bisbes catalans, com a ‘pastors de l’Església que fa camí a Catalunya’, afirmaven que no els corresponia a ells ‘optar per una determinada proposta als nous escenaris que en els darrers temps s’han plantejat’ (Nota dels bisbes de Catalunya, 16 de febrer de 2018).

També el Compendi de la Doctrina Social de l’Església afirma que una nació ‘té un dret fonamental a l’existència’, a ‘construir el propi futur’ (núm. 157), com deia el bisbe Teodor.

Però el discurs del papa Joan Pau II a l’Assemblea de les Nacions Unides, el 5 d’octubre de 1995, és el més clarificador: ‘Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d’existir’. Per això els bisbes catalans, en el document de 1985 Arrels cristianes de Catalunya, deien: ‘Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un estat han de ser respectats i fins i tot promoguts pels estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària’.

La majoria dels bisbes espanyols han arribat a qualificar la unitat d’Espanya de bien moral. I així, el 18 de novembre de 2019, en el discurs d’obertura de l’Assemblea Plenària dels bisbes espanyols, l’arquebisbe Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola, a més de dir que ‘la Constitució espanyola no té data de caducitat’, parla de la ‘concòrdia de tothom’, contraposant-la a ‘la temptació del caos’. Per això l’arquebisbe Blázquez demanà que ‘no prevalgui mai’ el caos sobre ‘la unitat assegurada per la Constitució’. Al contrari, els bisbes catalans han defensat ‘la legitimitat moral de les diverses opcions sobre l’estructura política de Catalunya, que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i siguin defensades de forma pacífica i democràtica’ (Nota dels bisbes catalans, 16 de febrer de 2018).

També el bisbe Xavier Novell, de Solsona, ha defensat ‘els drets propis de Catalunya’, que ‘estan fonamentats primàriament en la seva mateixa identitat com a poble’. Per això el bisbe de Solsona afirmà que ‘a la llum de la Doctrina Social de l’Església, Catalunya té dret a l’autodeterminació’.

Amb tot, i com que la unitat d’Espanya no és cap dogma, els cristians podem optar i defensar lliurement, sempre amb mètodes pacífics i democràtics, qualsevol opció política per al futur de Catalunya i de l’estat.

The post L’Església accepta el dret d’autodeterminació dels pobles appeared first on VilaWeb.