Cal recordar en primer lloc la Carta Col·lectiva de l’episcopat espanyol de l’1 de juliol de 1937, redactada pel cardenal Isidre Gomà, arquebisbe de Burgos, un text adreçat als bisbes de tot el món, amb la intenció de fer-los conèixer la situació de la guerra de 1936. El document, de caràcter històrico-doctrinal, el va redactar el Gomà a instàncies del general Franco per a mostrar el suport i l’adhesió de la majoria dels bisbes espanyols a la sublevació feixista i per a informar els bisbes de tot el món de la situació que es vivia amb la guerra. Cal dir que no hi hagué unanimitat entre els bisbes a l’hora de firmar aquesta carta. Encara que foren només cinc bisbes no la van firmar, aparegué com un text de tot l’episcopat espanyol. Els bisbes que no van signar aquest text van ser el de Vitòria, Mateo Múgika, el de Menorca, Joan Torres, el de Sevilla, Pedro Segura, exiliat a Roma, l’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, i l’Administrador Apostòlic (sense jurisdicció diocesana). Javier Irastorza.

La Carta Col·lectiva, divulgada per la propaganda franquista, donava suport al Movimiento Nacional, reconeixia la sublevació franquista i era una crida patriòtico-militar contra el comunisme. De fet, responsabilitzava els dirigents republicans de ser qui ‘con sus prácticas de gobierno, los que se empeñaron en torcer bruscamente la ruta de nuestra historia en un sentido totalmente contrario a la naturaleza y exigencias del espíritu nacional y especialmente opuesto al sentido religioso predominante en el país’. La Carta Col·lectiva afirmava que els polítics republicans, amb la seua política, estaven ‘anulando los derechos de Dios y vejada la Iglesia’ i per això l’episcopat espanyol defensava ‘el derecho a la resistencia defensiva por la fuerza’. I és que l’Església, segons deien els bisbes que firmaren la Carta Col·lectiva, ‘no podía ser indiferente en la lucha’ i per això aquest text dobava al Alzamiento un doble significat: el sentido patriótico y el sentido religioso.

Un segon document de l’episcopat espanyol es va donar a conèixer amb motiu del referèndum de 1947, quan va ser votada la llei de Successió a la Jefatura de l’estat.

Aquesta llei, en l’article primer, establia que Espanya era ‘un estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino’. Amb aquesta llei, Franco podia proposar, quan volguera, el seu successor.

Davant d’aquest referèndum, com en el cas de la Carta Col·lectiva, de nou va ser el cardenal Gomà qui redactà una Carta Pastoral adreçada als bisbes d’Espanya, perquè animant el sentit patriòtic i religiós dels fidels, votaren sí a la llei de successió. La Carta Pastoral de l’arquebisbe Isidre Gomà, del 13 de juny de 1947 (deu anys més tard de la Carta Col·lectiva), animava els ‘ciudadanos católicos’ a exercir ‘uno de los principales y más trascendentes derechos de ciudadanía’.

La Carta Pastoral de Gomà, com la Carta Col·lectiva, no va rebre una adhesió unànime. Segons el capellà valencià Vicente Cárcel Ortí, els bisbes espanyols, davant el text de Gomà, es van posicionar en quatre grups.

El primer grup va ser el dels bisbes que seguiren al peu de la lletra les directrius de l’arquebisbe Isidre Gomà, encoratjant els ciutadans de les seues diòcesis perquè votaren en consciència davant els perills del comunisme. Evidentment, l’al·lusió al comunisme ja indicava que el vot a la llei de Successió havia de ser un sí, per a refermar l’autoritat de Franco. Entre els vint-i-set bisbes que donaren suport a la Carta Pastoral de l’arquebisbe Gomà, hi havia els bisbes de Badajoz, Oviedo, Ourense, Tortosa, Madrid-Alcalà i el vicari general de Lleida.

Un segon grup de bisbes reproduïren la pastoral de Gomà, sense més. Entre els dèneu bisbes hi havia els de Conca, Osca, Àvila, Eivissa, Salamanca, Cartagena i Pamplona.

Un tercer grup va ser els dels bisbes que guardaren silenci en relació amb la Pastoral i no en publicaren el text a les seues diòcesis, ni tampoc cap exhortació pastoral pròpia amb relació a aquest referèndum. Entre aquests nou bisbes hi havia els de Sant Jaume de Compostel·la, Sevilla, Calaforra, Canàries, Mondoñedo, Osma, Plasència, Segòvia i Solsona, amb el bisbe Tarancón. Aquests bisbes consideraven, amb molt bon criteri, que la llei de Successió pertanyia a l’àmbit de la política i que, per tant, l’Església no havia de dir res sobre aquest text franquista. Eren partidaris que l’Església no prenguera partit davant una llei que, a més, no havia estat debatuda públicament. Entre els bisbes hi havia el cardenal Segura, de Sevilla, una veu discordant en una Església franquista, així com el bisbe Antonio Pildain, de Canàries, i encara, el bisbe de Calaforra, Fidel García, represaliat per la dictadura. També el bisbe de Solsona, Vicent Enrique Tarancon va ser qualificat de bisbe roig per les seues cartes pastorals a favor de la gent que passava gana, denunciant la inoperància del Règim.

Finalment, el quart grup el formaven cinc bisbes que encara no havien pres possessió de les seues diòcesis (Almeria, Lleida, Màlaga, Tarassona i Tenerife) i que per això no van poder fer ‘propaganda’ franquista de la Pastoral a favor del sí.

Cal dir que del total de bisbes espanyols, quatre no van votar en el referèndum de la llei de Successió: el cardenal Pedro Segura, arquebisbe de Sevilla, Marcelino Olaechea, arquebisbe de València, Fidel García, de Calahorra i Saturnino Rubio, d’Osma.

Pel que fa al text de la Constitució espanyola de 1978, els bisbes espanyols no van fer cap carta conjunta, com el 1937 i el 1947, a favor o en contra del text constitucional. Sí que va publicar una Carta Pastoral l’arquebisbe de Toledo, el cardenal Marcelo González Martín, aconsellant els catòlics de la seua diòcesi a votar no al text constitucional. El cardenal González Martín envià als preveres de l’arxidiòcesi de Toledo una carta, acompanyada d’un breu text titulat Ante el referéndum de la Constitución, on alertava els seus diocesans de les conseqüències d’alguns articles, que tal com estaven redactats, i segons ell, donarien llum verd al divorci, l’avortament, l’equiparació de les parelles de fet o a les dificultats de llibertat d’ensenyament.

També el bisbe de Conca, José Guerra Campos, representant del sector més immobilista de l’episcopat espanyol i procurador en les Corts franquistes, escriví la pastoral ¿Constitución sin Dios para un pueblo cristiano?, un text on s’oposava a la Constitució. El bisbe Guerra Campos, que havia participat com a voluntari en la guerra civil al costat dels ‘nacionals’, denunciava una Constitució perquè ‘el proyecto constitucional ha suprimido toda referencia a Dios y a la inspiración cristiana de la sociedad’.

Un altre bisbe que també s’oposà al text constitucional va ser el d’Ourense, José Temiño, qui deia que ‘el divorcio supone un retroceso público en la esfera de lo moral’ i per això afirmava que ‘no creo que sea el texto que necesita España en estos momentos’.

També el bisbe d’Oriola-Alacant, Pablo Barrachina (que durant la guerra s’incorporà com a voluntari a una columna falangista), denuncià com a negativa la Constitució. Igualment el bisbe de Burgos, Segundo García, el de Ciudad Rodrigo, Demetrio Mansilla, el de Vitòria, Francisco Peralta, el de Sigüenza-Guadalajara, Laureano Castán i el de Tenerife, Luis Cascón, s’uniren al cardenal Marcelo González en la seua crítica a la Constitució. Així doncs, van ser nou els bisbes crítics amb la Constitució, i que amb González Martín com a capdavanter, denunciaren durament el text constitucional, bisbes que representaven el sector més immobilista de la CEE.

L’actitud immobilista del cardenal Marcelo González va fer que prohibira una conferència sobre la Constitució del P. Díaz Alegría, representant de l’ala més oberta de l’Església, a Talavera de la Reina.

Sense que la Consejo Episcopal Español (CEE) fera un document explícit de tots els bisbes en relació amb la Constitució, el 28 de setembre de 1978 la Comissió Permanent de l’episcopat va aprovar un text que reconeixia ‘en el projecte uns valors intrínsecs innegables, juntament amb la dada esperançadora que siga fruit d‘un notable esforç de col·laboració i de convivència’. Els bisbes de la Permanent deien, amb relació a la Constitució, que tenien unes ‘reserves des de la visió cristiana de la vida en matèria de drets educatius o d’estabilitat del matrimoni’. Però, afirmaven els bisbes de la Permanent que ‘no hi havia motius determinants perquè indiquem o prohibim als fidels, una forma de vot determinada’.

Un any abans, el 1977, el cardenal Tarancón, arquebisbe de Madrid, havia escrit una carta als cristians madrilenys en què deia que ‘no demanarien un orde constitucional a la nostra mesura, ni tan sols una Constitució que resolga els nostres problemes. Però sí que tenim el dret d’exigir una Constitució que reconega i done vigència a la nostra presència en el món real de la nostra societat’. Tarancón mateix, que liderava el sector aperturista dels bisbes espanyols, en una Carta Cristiana rebutjava les campanyes contra la Constitució emparades en arguments religiosos i promogudes pels sectors integristes que acusaven d’ateu el text constitucional. Per això, l’arquebisbe d’Oviedo, Gabino Díaz Merchán, també deia que no hi havia ‘raons perquè l’Església demane el sí o el no a la Constitució’.

Davant el referèndum constitucional, el sector minoritari de l’episcopat, capitanejat pel cardenal González Martín, demanà un pronunciament del CEE, proposta que va ser rebutjada per seixanta vots, contra deu que volien eixe pronunciament i cinc abstencions. Els bisbes espanyols van ratificar el document de la Comissió Permanent, aprovat el 28 de setembre de 1978, un text que consideraren ‘suficient i degudament presentat’.

Durant la 30a Assemblea Plenària de l’episcopat espanyol, que va començar el 20 de novembre de 1978, Tarancón desitjà que la ‘Constitució fóra la base ferma d’eixa convivència fraternal’. En el seu discurs inicial, defensà ‘l’autonomia i independència de la comunitat política’, deixant de banda els privilegis eclesials que havien regit durant el nacionalcatolicisme.

El 1958, vint anys abans de ser aprovada la Constitució, el règim de Franco es regia pels Principios Fundamentales del Movimiento, que consagraven els ideals de l’estat espanyol, un estat catòlic amb un Déu, una Pàtria i una Família. I va ser amb la Constitució, i amb l’aportació fonamental del cardenal Tarancón i de la part més aperturista de la CEE, que deixà de banda la unió de l’Església i l’estat i el nefast nacionalcatolicisme.

Quan estava acabant aquest article, he llegit una excel·lent entrevista que el periodista Jesús Bastante ha fet a Daniel Pajuelo, religiós marianista a la comunitat que aquesta congregació té a València i un dels grans influencers amb centenars de milers de seguidors. El P. Pajuelo, amb molt encert, deia que ‘el més preocupant és la contínua identificació de la dreta amb l’Església catòlica, que és una injustícia per a l’Evangeli’. Això va passar amb la Carta Col·lectiva i el suport dels bisbes a l’alçament militar de juliol de 1936, amb la Carta del cardenal Gomà, a favor del referèndum de 1947, i amb els bisbes que s’oposaren a la Constitució espanyola, perquè volien una constitució catòlica.

En aquesta entrevista a RD, Daniel Pajuelo deia també, en relació amb l’Evangeli, que ‘no es pot identificar amb una opció política, perquè seria ideologitzar-lo’, com defensà el cardenal Tarancón. El P. Daniel Pajuelo afirmava en l’entrevista que l’Evangeli ‘a Espanya es redueix a ideologia’. I per això, deia sobre els militants de dreta que ‘aquesta gent diu que viu l’Evangeli, però el que et trobes és que sovint utilitzen el nom de Déu i de la religió, per a guanyar vots o defensar una postura ideològica que xoca amb moltes coses de Jesús i eixes no les volen, les amaguen’, com Salvini, amb un rosari a la mà, però amb una actitud xenòfoba de menyspreu pels immigrants i els refugiats.

Els diferents documents de la CEE o les Cartes del cardenal Gomà de 1937 i de 1947 o fins i tot els textos episcopals que defenen ‘el bien de la unidad’ d’Espanya, una unitat consagrada en la Constitució, m’han recordat el debat, el 2008, entre flamencs i valons sobre la unió o la independència a Bèlgica. Els partidaris de la unió van reclamar als bisbes belgues un suport públic a les seues tesis. Però els bisbes belgues, sàviament, i en el seu nom el cardenal Danneels, els digué: ‘la separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favor d’uns o en contra d’altres. Els bisbes pregarem perquè els polítics puguen decidir què és millor per a Bèlgica. Però no donarem suport cap opció’.

Crec que la decisió assenyada dels bisbes belgues de no inclinar-se pels independentistes ni pels unionistes, va ser una postura encertada que els bisbes espanyols haurien de tindre en compte, sobretot quan defensen la unitat d’Espanya com un ‘bien moral’, excloent qualsevol altra forma d’estructura política.

The post L’Església i la Constitució espanyola appeared first on VilaWeb.