Aquesta església, que com dic, és anomenada ‘Nacional Espanyola’, es troba a Roma i té una significació especial per a l’Església valenciana, ja que conté els sepulcres dels dos papes valencians que ha tingut l’Església: Calixt III i Alexandre VI.

Recentment, com he dit adés, la Conferència Episcopal Espanyola ha proposat (amb l’aprovació de Roma) un nou rector de l’Església Nacional Espanyola, i el prevere designat, com els papes Borja, ha estat el valencià José Jaime Brosel Gavilà.

Els orígens de l’Església Nacional Espanyola estaven relacionats amb la missió d’acollir els pelegrins que anaven a Roma des del Regne d’Aragó i el de Castella. Els seus estatuts recullen la importància, en aquesta església, de tindre una pastoral d’acollida dels espanyols, tant els qui estan de pas per la Ciutat Eterna, com els qui resideixen a Roma, de manera que aquests col·lectius tinguen un lloc obert i disponible per a celebrar la litúrgia en espanyol.

La història d’aquesta església és llarga i interessant. La presència de la comunitat hispana a Roma (com recull la web d’aquesta església), està confirmada des d’antic. Ho demostra la presència d’alguns hospitals espanyols, que tenien com a missió acollir els pelegrins. Així, hi havia entre els hospitals Santa Maria d’Araceli, Santa Maria de la Pau, i encara un altre al costat de l’església de Santa Maria sopra Minerva. Durant els segles XIV i XV es construïren a Roma dues institucions amb finalitat litúrgica, caritativa i assistencial, que amb el temps adquiriren el caràcter d’esglésies nacionals, al voltant de les quals es reunia la colònia espanyola a Roma. Una d’aquestes dues institucions va ser l’església i hospital de Santiago i San Ildefonso de los Españoles, a la plaça Navona. L’altra va ser l’església i hospital de Santa Maria de Montserrat, construïda gràcies a l’impuls de dues dones: la barcelonina Jacoba Ferràndiz (+1385) i la mallorquina Margarida Pau (+1393). A més la catalana fundà l’hospital de Sant Nicolau, i la mallorquina l’hospital de Santa Margarida.

Va ser el 23 de juny de 1506, quan alguns prohoms aragonesos, catalans i valencians, establiren a la capella de Sant Nicolau la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat, amb la finalitat d’acollir en aquest temple els pelegrins que anaven a Roma. Aquesta germandat va tindre una gran importància en la construcció d’una nova església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, la primera pedra de la qual es col·locà el 13 de juny de 1518.

Però a principis del segle XIX, l’església de Montserrat presentava un aspecte desolador, per la qual cosa es decidí de tancar-la i unir-la a l’església de Santiago, a la plaça Navona. Va ser el papa Pius VII qui aprovà, el 1807, la unió canònica de les dues esglésies i declarà la Mare de Déu de Montserrat copatrona i cotitular de l’església de Santiago i San Ildefonso de los Españoles. Però el 1817 es clausurà aquesta església de la plaça Navona, que havia acollit la de Montserrat, i s’ordenà la restauració de l’església de la Mare de Déu de Montserrat. D’aquesta manera, ara aquesta església és coneguda com a Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat.

El prevere José Jaime Brosel, nascut a València, on va ser ordenat el 1992, nou rector de l’Església Nacional Espanyola, ha afirmat recentment que aquest temple de Santiago i Montserrat, ‘vol ser l’Església a Roma que parla i celebra en espanyol’. És veritat que al voltant del 27 d’abril, festa de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, se celebra l’Eucaristia en català i castellà, però crec que les altres llengües d’Espanya també haurien de ser presents en aquesta església, per tal que no siga només l’església ‘que parla i celebra en espanyol’. És a dir, en castellà, arraconant així (com passa a les esglésies del País Valencià) les altres llengües de l’estat.

L’Església Nacional de Santiago i Montserrat hauria de seguir l’exemple del papa Francesc, que ha afavorit les llengües natives durant les celebracions que ha presidit, tant en el seu recent viatge a Tailàndia i al Japó, com fa més temps, a San Cristóbal de las Casas o a l’Àfrica. El nou rector de l’Església Nacional Española (i després diuen que no són nacionalistes!) també hauria de seguir l’exemple del jesuïta mallorquí Bartomeu Melià, mort recentment, que al Paraguai aprengué guaraní i altres llengües natives. O el bisbe-president del Consejo Episcopal Latinoamericano, Miguel Cabrejos, qui fa uns dies deia que ‘la conversió integral implica cuidar la natura i les llengües i cultures’ dels pobles.

The post L’Església Nacional Espanyola de Santiago i Montserrat  appeared first on VilaWeb.