Prèviament, el Rei Ferran el Catòlic havia dictat una Sentència Arbitral, mitjançant la qual s’ordenava d’unir els centres hospitalaris disseminats que hi  havia a la ciutat: Sant Vicent, En Clapers, La Reina… L’hospital de Sant  Llàtzer, reservat a leprosos, va continuar prestant el servei al mateix lloc, però l’administració i gestió també va

ser absorbida per l’Hospital General. Restaren fora d’aquesta organització l’hospital d’En Conill i el d’En Bou, que s’hi agregarien el 3 d’agost de 1847. En 1850, l’Hospital General passà a dependre de la Diputació Provincial.

Aquest gran centre de salut dispensava una gran atenció al malalt, que passava de ser atés per la caritat a convertir-se en un pacient. En el camp mèdic, València s’endinsava en l’era de la modernitat.

Des del moment de la fundació, va ser una institució laica, autònoma, sota la protecció de la ciutat i finançada per donacions i almoines dels ciutadans, de la ciutat, de l’arquebisbat, herències i llegats. La seua actitud de servei l’inclinava  a atendre les capes més humils de la societat, cosa que li implicaria molts destrets econòmics, com ja veurem. Per la seua organització i  la bona atenció  que  dispensava, l’Hospital General de València va adquirir gran prestigi social, visitat per grans personalitats interessades a conéixer la vida i organització  del centre, entre les quals els virreis de València, els ducs de Calàbria, el març de 1544. La duquessa, Mencía de Mendoza, es va emportar d’aquella visita una xiqueta expòsita de tres  mesos, i fou padrina de baptisme d’una altra, amb el seu espòs Ferran d’Aragó com a testimoni.

En els cinc segles d’existència, l’Hospital General de València, malgrat les adversitats que ha patit, ha emmagatzemat i guardat llibres de comptes, registres d’inscripcions de malalts,  de bojos… I després de la donació d’un bell plànol de l’edifici per part de l’Arxiu Departamental de l’Aude (Carcassona), s’ha pogut ampliar la informació que se’n tenia. Abans de disposar d’aquest plànol, no es tenia consciència d’haver-lo perdut, i l’aparició de tan important document cal situar-la entorn de l’ocupació francesa. El plànol, que inclou una profusa  descripció de les sales existents a la planta baixa, va ser realitzat en 1749 per ordre del Marqués de la Malaespina, Intendent General del Regne de València i de Múrcia. La informació de les plantes superiors presenta moltes llacunes.

Els màxims responsables de l’Hospital General eren els quatre administradors triats entre els membres més importants de la societat valenciana, a través de la Confraria d’Ignoscents. Els administradors havien d’adoptar i rubricar totes les decisions importants del centre, però, en el dia a dia, el responsable màxim era el clavari, obligat a residir amb la seua família a l’hospital mateix durant l’any que durava la seua gestió, de l’últim dia de maig al primer de juny de l’any següent.

Les sales de l’Hospital es denominaven ‘quadres’ i disposaven d’estris  comuns, però  també tenien peculiaritats en l’aixovar i en el mobiliari concorde a la finalitat a què estaven destinades. Rebien diferents noms: quadra de fatigats, quadra de la febra, al costat de la de mal de sement, quadra dels orats, quadra dels nafrats, quadra de les ocultes (espai on les dones parien secretament els fills il·legítims), quadra de les ocultes distingides…. I  la quadra dels bords o sala d’expòsits, autèntics protagonistes de tot aquest passeig  històric.

The post L’Hospital General de València i la seua organització appeared first on VilaWeb.