Literatura dèrmica

  • «Curiosament, s'ha produït un efecte incivilitzat perquè, com els indonesis o els antics japonesos, l’estatus social comença a estar directament relacionat amb la proporció entre l’àrea de pell tatuada i aquella que queda verge.»

Pere Brincs
21.07.2018 - 22:05
VilaWeb

L’estiu és temps de lectura, de descobertes literàries, fins i tot de llibres. Els mortals més agosarats passegen la pell com pàgines emplenades de lemes i sentències. Hom pot imaginar com han passat la grisor de l’hivern asseguts als seus escriptoris decidint les paraules per a tatuar-se, el resum perfecte d’una certa filosofia o d’un trànsit existencial que cal proclamar als quatre vents.

És fàcil de distingir la contundència de la cal·ligrafia gòtica en les frases ogivals, o l’eternitat de les capitals romanes quan són les xifres aquelles que s’imposen, o el romanticisme inclinat de les lletres copperplate quan és l’amor qui inspira, o l’atreviment més impulsiu quan l’alegria de viure fa inscriure’t alguna famosa interjecció amb cal·ligrafia gestual.

Hi ha qui diu que la cosmètica és més simbòlica que altra cosa: una mena de superestímul, com afirmava Desmond Morris quan parlava de pintar-se els llavis de roig o la ratlla negra dels ulls, però els tatuatges, sembla, són una altra cosa, ja que combinen el simbolisme amb la identificació social. Originàriament, en els dos centres principals d’aquest art, la Polinèsia i el Japó, la quantitat i complexitat dels tatuatges augmentava proporcionalment amb l’estatus social. Però això, fa uns anys no ho enteníem quan véiem en els documentals de ‘la Dos’ com els capitosts d’algunes d’aquelles tribus asiàtiques es cobrien la pell, des dels peus fins al front, després d’un procés llarg i dolorós, amb geometrismes indesxifrables per als civilitzats, com a mostra de consolidació social.

Ací eren pocs aquells que duien tatuatges, la majoria homes (i poques dones) relacionats amb la navegació, l’exèrcit o les presons. Tots tenien en comú pertànyer a allò que se’n diuen classes inferiors on, probablement, l’exhibició d’un cor travessat per una sageta, unes llàgrimes blaves o un ganivet eren un símbol de rudesa i virilitat tan necessàries en els oficis que acabem d’esmentar.

Per altra banda, sembla que en el fons de tot subjau un sentiment universal perquè són molt pocs -o cap- els éssers humans que se senten satisfets amb el seu cos tal qual és. I en aquest afany de millorar-lo, de decorar-lo, d’una forma més duradora que amb la fugacitat de la vestimenta i la pintura, els occidentals hem redescobert el tatuatge. En aquest moment, més per costum que per instint, una bona part de la població ha optat per evolucionar d’aquells tatuatges tribals als -diguem- més civilitzats o literaris. I, curiosament, s’ha produït un efecte incivilitzat perquè, com els indonesis o els antics japonesos, l’estatus social comença a estar directament relacionat amb la proporció entre l’àrea de pell tatuada i aquella que queda verge.

Per poc que a algú li atraga la literatura sentirà una desviació natural de la seua mirada quan li passa per davant el portador d’una frase dèrmica. Generalment, és un moment fugaç, insuficient per a una lectura assossegada. Però les regles d’urbanitat obliguen a no obstinar-se per tal d’evitar sospites i despertar aquella rudesa i virilitat adormides contra l’observador. Per això, aquesta és una literatura de passada, de reüll, que també empra caràcters aràbics, xinesos o grecs, si toca. Personalment, m’atreuen les frases llatines perquè es diga el que es diga, sempre està ben dit si s’expressa en llatí: aquell ‘Carpe diem’, en un avantbraç musculós o l’’Alea jacta est’, sobre un bescoll boví o el ‘Veni, vidi, vici’, com duien abans els paquets de Marlboro, en una cuixa atlètica.

Després està la literatura contemporània i plurilingüe: un ‘Forever young’ a manera de braçalet femení, o ‘Every saint has a past, every sinner has future’, envoltant un coll andrògin, o ‘Volando con mis propias alas’, sobre uns muscles delicats d’àngel. ‘Sólo Dios puede juzgarme’, que t’obliga a passar ràpidament la pàgina, o la nerudiana: ‘En un beso, sabrás todo lo que he callado’. Tota una biblioteca moderna i artística -si és vol- però anodina en el fons. La bona literatura sempre s’ha escrit amb tinta xinesa i una mà tremolosa i carcellera. ‘Amor de mare’; això ho deia tot, ací, al Japó o a la Polinèsia.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any